En la mort d'Albert Canal

Ara fa deu dies vaig publicar a la web d'El Pou de la gallina un article dedicat a Albert Canal, que tan prematurament ens ha deixat. Publicar-lo inicialment al Pou tenia tot el sentit: sempre vaig pensar que l'entrevistaria un dia o altre per la revista. Perquè sempre vaig pensar que ens quedava temps. Anava errat. I em sap molt greu...

En la mort d'Albert Canal 

S’ha mort l’Albert Canal Monrós. A la impensada. I no me’n sé avenir. Waterpolista olímpic, promotor del Nat’s i un grapat de gestes en el món de l’esport, l’Albert acabava de fer 63 anys i el recordo vivament perquè va ser el meu veí i amic de la primera infantesa, company de jocs, anant del pis de l’un al de l’altre. També les mares s’havien fet amigues en aquell veïnat cordial que s’aplegava a la carretera del Pont de Vilomara, 72. Amb l’Albert tot just ens portàvem quinze dies i des de sempre que vam jugar molt, i vam fer molts berenars plegats de pa amb xocolata o, a l’estiu, de pa amb vi i sucre. Com que tota la seva família era molt de la piscina de Manresa ben aviat ens hi deixaven sols a passar les tardes d’estiu. Ell tenia els entrenaments, és clar, però la resta era temps nostre abans no arribés el vespre, quan ens vindrien a buscar els pares... I anàvem a la mateixa escola Albor, una petita escola de barri, fins que l’Albor es va fondre amb la Rial i els nostres camins començaren a bifurcar-se: l’Albert aleshores va anar a estrenar el nou col·legi Oms i de Prat i els germans Fontdevila vam passar a la Rial. Però tot i així, encara vam jugar molts migdies al Palé, en unes partides que es feien eternes, i que quedaven parades en una taula de casa seva, d’un dia a l’altre. Però ens fèiem grans i a l’Albert l’esport l’absorbia més i més, i els seus entrenaments es van multiplicar, finalment abocats al waterpolo. Una carrera fulgurant, al costat de tota la colla manresana que fou aquell equip.

Molts anys després, a El Totxo, el butlletí del barri on jo col·laborava, recordo que li vaig fer una entrevista. Ell venia de Los Ángeles i el títol va ser senzill: Albert Canal, el veí olímpic. Perquè l’Albert era això, un esportista tan olímpic com proper, senzill i afable, generós, que vivia al nostre barri de la Sagrada Família, i que amb la més gran naturalitat des de molt jove havia viatjat triomfalment arreu del món. I que em deixava distret quan deia «Hem anat a Polònia». Polònia! O bé Holanda o —el record és confús— molt més lluny, fins al mateix Orient. «I què has vist? Què has dut?», jo li preguntava. «No res, de la piscina a l’hotel i l’endemà tornar a la piscina». D’això ja en fa mig segle, i cadascú amb la seva experiència ens vam anar allunyant. Va estudiar INEF i de seguida va tenir cotxe per anar amunt i avall, com una persona resolta i decidida. I es va sortir de tot: va ser olímpic, va fer una bona família i va saber impulsar un gimnàs amb cara i ulls. Enmig ens quedaven els pares —i parlar de la relació dels nostres pares seria tota una altra història. O els vincles teatrals amb la seva germana, la Teti. El cas és que amb l’Albert la relació es va reduir a les salutacions cordials, cas de coincidir en algun lloc. I sempre vaig pensar que algun dia el tornaria a entrevistar, ara per a El Pou de la gallina, però sempre ho ajornava, convençut que de primer calia fer sa mare, la Lola, que ja suma anys molts anys i —ara més— adversitats de tota mena i magnitud. I té, al final l’entrevista de l’Albert no haurà pogut ser. Ara em retrec de deixar sempre les coses per més endavant. I aquesta manca de lògica que ens fa sentir perdurables en el temps, oblidant la terrible fragilitat de què som fets.

Dilluns, abraçats amb la seva mare al tanatori, el primer que em va dir la Lola, sanglotant, va ser que «ara ja no se’t menjarà més les olives!». I entre llàgrimes per un moment ens vam enriolar mentre volàvem directament a la infantesa compartida, aquell migdia que dinant a casa seva, l’Albert em va prendre la darrera oliva del meu plat. Quin tip de plorar! I és que en el meu desconsol de criatura jo no volia pas una altra oliva de les que la Lola m’oferia d’un pot sencer. Jo volia precisament aquella oliva irrecuperable! Com ara, que voldria saber que tot això no és veritat, que l’Albert encara hi és, que podrem fer l’entrevista, que ens posarem al corrent de tants anys d’absència en lloc de plorar aquesta mort prematura, injusta i dissortada que ara ens aclapara.

No sé com és que a casa conservàvem aquesta foto, del dia del bateig de la Maria Teresa Canal, la Teti. Hi ha el Tavi i la Lola, amb la criatura a coll. Potser és que la va la va fer el meu pare? Ho ignoro, però a primer terme, i asseguts a la vorera, de costat, l'Albert i jo. I al darrera... en Ramonet? Quin un! Era cosí de l'Albert, i al nostre costat —dos nanos d'una candidesa extrema— es pot dir que aleshores era veritablement la pell del diable!

Qui no coneix Lola Terra?

El número de gener d'El Pou de la gallina era dedicat als nens i nenes de la pòlio a Manresa. I ha estat un tema llarg, carregat d'històries personals i, potser per això, també llegit i comentat... Però, abans d'acabar la revista, encara hi vam plantificar un nou capítol del »Qui no coneix» que aquesta vegada ocupa Lola Terra. De la nissaga Terra: una dona de caràcter, i amb vocació educadora!

Lola Terra Solà,
la vocació educadora

I a Manresa, qui no coneix els germans Terra? La Lola n’és la tercera, nascuda el 1955, després de la Clara i el Martí, i abans del Vicenç, en una nissaga lligada per sempre a la botiga familiar de material d’oficina. El pare, Francesc, fou part de la Lleva del biberó seguit d’una llarga mili a l’Àfrica, de la que va anar a refer-se a Moià on sortosament coneixeria la Maria de cal Carreter. Inquiet de mena i cristià fervent, «el pare ja havia treballat al banc Popular, i fins havia portat la fàbrica de galetes La Polar, allà a tocar del Kursaal. També feia d’administrador de finques…» Però quan va poder aconseguir la representació de la casa Normu no s’ho va pensar dos cops: obriria botiga i ho va fer amb aquell rètol que es burlava de les lleis franquistes i que acompanyava el cognom propi amb un globus terraqüi. «Vivíem a la planta baixa de la torre Busquet —recorda la Lola— a la carretera de Viladordis, una finca amb bosc, granja, piscina i un jardí amb 200 espècies d’arreu del món!». La Lola de seguida va tenir vocació educadora, començant per tots els cangurs que feia a les famílies del cau, al Cardenal Lluch. I amb el seu caràcter fort i curiós tot l’atreia... a excepció dels estudis. «Se’m feien molt costa amunt, la veritat». I amb tot als 18 anys és puericultora i, amb la Montserrat Mestres i la Rosa Pintó, des de Caritas reben la proposta d’atendre canalla de famílies immigrades els caps de setmana, i fins de dur-los de colònies a Calders i tot! Seguint aquest itinerari, aterrarà al parvulari de la parròquia de la Sagrada Família. Són nens i nenes des del primer any i fins als sis, i sortien havent après de llegir i escriure. Integrada en un equip de voluntat renovadora, es feien tot el material a partir de les 7 de la tarda quan s’acabava la jornada! La funció d’aquell servei parroquial era de pura suplència i al cap dels anys va caldre plantejar-se’n el tancament. La Lola aleshores fa la prova dels 25 anys per anar a la universitat i, també, aprova les oposicions de la Generalitat de Catalunya, i estrena la llar d’infants Picarol: hi sumarà 29 anys! Però quan en compleix cinquanta, una operació d’esquena li capgira els esquemes: «Ja no podia estar amb nens i nenes tan xics, i al final des del Departament em van passar a l’escola Sant Ignasi». S’hi estarà vuit anys «i hi vaig aprendre molt, en un equip d’infantil incansable». Només faltarà un retorn de caire administratiu de dos anys, altra vegada a la Picarol, per poder-se jubilar, just abans de la covid, amb 64 anys. És, ras i curt, una dona de caràcter, emocional també: «És que si no n’arribo a tenir, de caràcter, ara m’arrossegaria!». En el currículum, dos matrimonis, tres criatures, i quatre pautes de jubilació activa. Perquè la Lola encara està compromesa a l’associació de veïns del barri de Passeig i Rodalies com a secretària, en un relleu d’aquells que reclamaven tacte i dedicació. Independentista per convicció, també té temps de participar als EnCants i Tradiball Endansa o la companyia de teatre Sargantana. I de tant en tant, també emprèn algun viatge. Enamorada de la natura on es va capbussar de menuda, és la natura qui li ha fet estimar l'art: «M'agrada dibuixar ninots, situacions de moments de vida... Si hagués pogut m’hi hauria dedicat! Però sobretot defenso la importància d’emocionar-se, de gaudir de les arts, la música, exposicions, teatre o de l’obra dels artistes i artesans: tot el que transmeti una pau interior, i que vaig tenir la sort d’aprendre dels meus pares i també de la meva germana». I que és la motxilla que encara avui l’acompanya i no ha deixat mai de fer-li costat.

Salvador Puig Antich, un crim d'estat

A l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener a El Pou de la gallina hi vaig recollir la xerrada de les germanes Carme i Imma Puig Antich, en un vespre vibrant a Òmnium Cultural. Mig segle després del seu assassinat, és bo percebre que aquell episodi no fou estèril, i que va saber revoltar tanta gent. I conservar plegats una certa malfiança de tot allò que ens arriba des del poder com a definitiu i incontestable. Perquè molts cops és més que discutible i —l'esperança té un punt de revolucionària— encara menys definitiu.

Salvador Puig Antich, un crim d'estat

Les germanes Carme i Imma Puig Antich van ser a Manresa el dimecres 18 de desembre en una conversa que es va fer a l'Espai Òmnium, organitzada conjuntament amb l'Associació Història i Memòria. Les acompanyava el periodista Jordi Panyella, autor del llibre Salvador Puig Antich, cas obert. L’acte commemorava el 50è aniversari de l’execució de Salvador Puig Antich, el 2 de març del 1974. «Ha estat un any intens i esgotador —deia l’Imma— però cinquanta anys després conservem la indignació». El tema va marcar tota una generació, tal com van mostrar els records de molts dels participants a l’acte. I les dues germanes també en van rememorar l’horror: «Teníem 19 i 27 anys, i el dia del judici sentíem l’odi dels militars, va ser terrible, amb tots els testimonis de la defensa que ens van ser negats». I l’Imma afegeix: «En Salvador no era innocent, però tampoc era culpable d’allò que se l’acusava. I la nostra lluita des del primer dia és que no passi per ser un assassí, que és allò que el franquisme volia». Jordi Panyella va recordar que al Salvador li van demanar dues penes de mort. I l’Imma afegeix: «I la sentència, immediata, va ser feta amb la denegació de tots els drets. Per això diem que va ser un crim d’estat». I afegeix: «La nostra fidelitat és la revisió del judici». La Carme recorda que el passat mes d’octubre, el Govern central va declarar nul·la la sentència i que va entregar a les germanes una declaració de reconeixement i reparació en un acte a Madrid. «I a nivell humà fa dos mesos vam estar molt contentes, però això no canvia el judici. Perquè tot i reconèixer que “va tenir un judici injust” enlloc no diu que el judici quedi anul·lat. S’ha de sobreentendre...». Paradoxalment, si no fos per la maniobra del règim, avui d’aquell anarquista Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) no en parlaria ningú, tot just un grup de catorze o quinze militants. «Però són ells qui en feren un mite». Al capdavall, l’Imma i la Carme recorden que «tot allò que vam viure nosaltres és molt bèstia, però quan et poses en aquell món tan brutal, amb la quantitat de penes i desgràcies que hi va haver a tots cantons penses: això s’ha d’explicar!». I, incansables, agraeixen a tothom aquest llarg acompanyament que fa mig segle que dura.

Com la més humil carbassa

Avui que encetem la setmana dels barbuts —fa veritablement un fred que pela!— els d'El Brogit del Montserrat ens tornarem a trobar per preparar un tercer número d'aquesta nova etapa de la revista. De la d'octubre —vam fer 108 pàgines!— en recupero i consigno aquesta endreça, que volia ser premonitòria d'aquest fred i de la nostra continuïtat. Amb una extraordinària foto d'Eli Camparola:

Com la més humil carbassa                                       

que a l’estiu creix amb delit,                                     

bo i ajocada, feliç                                                       

d’aprofitar la calor,                                        

així ara aquest Brogit

compleix el seu compromís                                                  

i ve al punt de la tardor.

 

Que siguin aquests papers

de companyia i abric  

per cada hora que passa

d’hivern fred, sense dolçor.

I amb un desig decidit:

que com fa cada carbassa,                            

ens en deixi la llavor.

Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

Aquest mes de gener, a El pou de la gallina, amb Jordi Estrada i Jaume Puig publiquem un reportatge coral: Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio. Tot de testimonis de Manresa, retratats per Enric Casas, certifiquen que aquella terrible malaltia ni va ser atesa ni ho acaba de ser ara. Perquè la pòlio no se'n va i els seus efectes al cap dels anys sovint s'accentuen.

Els nens de la pòlio envelleixen amb la pòlio

De sempre, la poliomielitis havia estat una de les malalties infantils més temudes atès que provocava paràlisi i fins i tot la mort. A primers del segle XX, quan se’n multiplicaren els casos, va ser qualificada d’epidèmia i començà la recerca d’un vaccí per combatre’n la transmissió. Aquesta vacuna no arribaria fins el 1955, desenvolupada als Estats Units pel doctor Jonas Salk. Les campanyes de vacunació que s’impulsaren tot seguit en reduïren exponencialment l’impacte. Però a l’estat espanyol les autoritats sanitàries van trigar molts anys a importar-la i, encara pitjor, van negar l’epidèmia públicament i provaren de minimitzar la importància dels casos. 

A Manresa lamentablement no s’han conservat les dades de l’afectació però no ens falten testimonis ni tampoc el record popular de tots aquells nens allitats a la terrassa de l’antic Sanatori de Sant Joan de Déu. I el cas és que aquesta història no s’ha acabat: ara, al cap dels anys, les seqüeles de la malaltia encara cuegen i poden accentuar-se.

Una malaltia paralitzant

 

Fa vora setanta anys, la malaltia feia estralls arreu del món però, entre nosaltres, la negligència del franquisme ho va acabar d’empitjorar, quan les autoritats sanitàries van decidir no fer una campanya de vacunació massiva i gratuïta contra la poliomielitis, que a finals de la dècada dels cinquanta era una veritable pandèmia. Només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se —hi havia qui anava a comprar-la a Andorra! Però el fet és que les xifres superaven els 2000 casos anuals arreu de l’estat. I no van reduir-se veritablement fins el 1963, quan finalment van començar campanyes per subministrar, per via oral, la nova vacuna d’Albert Sabin, popularment coneguda com «la del terròs de sucre». Ras i curt, en una sanitat pública desballestada, la sorda disputa entre falangistes i l’exèrcit pel control del poder havia fet perdre més de vuit anys. I això amb efectes crònics —fins i tot mortals— en milers de criatures. Per si no n’hi hagués prou, la posterior relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris de l’època van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada d'Espanya fins el 1988.

 

Almenys a Manresa, el Sanatori de Sant Joan de Déu va esdevenir aleshores un equipament especialitzat, adreçat inicialment als nens, mentre el país sumava milers de damnificats que s’han hagut de fer grans amb la càrrega de la pòlio. Una càrrega que començava amb l’esforç de les pròpies famílies que, sovint, van haver d’assumir tota la despesa de tractaments, hospitalitzacions, desplaçaments o material ortopèdic. I ara, al cap del temps, aquells que van sobreviure a la malaltia amb seqüeles d’intensitat diversa han d’afrontar encara individualment el darrer capítol de l’afectació, que és la seva fase degenerativa. Per això alguns d’ells es van organitzar reclamant el seu reconeixement per tal d’incorporar la pòlio a la nova Llei de Memòria Democràtica —aprovada a Madrid l’octubre de 2022— així com l’obligació d’investigar què va passar i, també, proporcionar atenció sanitària i social als afectats. 

 

Avui, els Associats de Pòlio i Post-pòlio de Catalunya volen visualitzar, modificar i millorar les mancances socials, sanitàries i arquitectòniques amb que sovint aquest col·lectiu es troba. I que ara mateix envelleix esperant una més gran diligència en la seva afectació. Els testimonis amb qui des d’El Pou de la gallina hem parlat, sense ser una mostra exhaustiva, sí que presenta una diversitat d’històries manresanes que permeten comprendre l’impacte d’aquell fet i les seqüeles que fins avui se n’han derivat. 

(Fragment inicial. La foto, de l'Orde de Sant Joan de Déu, mostra la terrassa de l'antic Sanatori a Manresa, a la dècada dels anys cinquanta, amb la pràctica de l'helioteràpia)