27-S: la victòria ens posa a prova

Des d'aquesta nit de diumenge que ho podem dir ben alt: hem guanyat amb una victòria clara! El Sí a la independència és l'opció majoritària arreu del país i, és clar, també a Manresa, amb 54,35%! I doncs les forces del Sí hem aconseguit la majoria que necessitàvem i ara encetem un període nou, complex i al mateix temps apassionant, molt més encara que fins ara: tenim el mandat de construir la República Catalana, i ho farem segur! Perquè més enllà del desig -sempre es tan curta la victòria!- el cert és que la d'avui ha estat una jornada èpica. Èpica, sí, sense matisos. O quin valor no té reeixir a l'embat d'una campanya fonamentada en la por i en les mentides, en el joc brut? Sense cap suport dels mitjans de comunicació públics i privats de Madrid -i alguns de Barcelona!. Amb amenaces de corralito, amb missatges de Merkel i Obama pudorosament contraris. Amb algun comentari d'insfausts records militaristes? I malgrat tot -malgrat enfrontar-se a tot un estat!- avui diumenge ens n'anem a dormir victoriosos. I que se'ns gira feina? És clar que sí. I que no serà fàcil? I tant que no! Però continua sent la millor feina que ens podíem imposar. Com diuen al Polònia, "amb il·lusió". Potser per això, perquè no penso perdre aquesta il·lusió, he contestat així els 1950 caràcters que, per abans de mitjanit, em demanava Regió7. Amb tota la modèstia, els he qualificat d'hora zero. Ara que la victòria ens posa a prova, aquest és el text:

Catalunya, any zero
Regió7, dilluns 28 de setembre de 2015

Finalment les urnes ens han portat a la llibertat! I això després d'una campanya començada ara fa cinc anys, quan l’independentisme va fer de la il·lusió el seu aliat per construir un país nou. I encara que fins el darrer dia, l’unionisme ha tingut per resposta el discurs de la negació i la por, dirigit sobretot als col·lectius més vulnerables, com ara els pensionistes.

Però estem d’enhorabona perquè mai com fins ara, una proposta explícitament independentista havia comptat amb el suport de tanta gent. Junts pel Sí i la CUP, més del 46% dels vots i fins a 72-73 escons pel cap baix, al marge encara del posicionament de Catalunya Sí que es Pot, compromès en la defensa del dret a decidir i a tirar endavant un procés constituent que acabi amb un referèndum d'autodeterminació...

Dic d’enhorabona, sí. Perquè ahir diumenge, a tots els col·legis electorals, la participació es va disparar. Primera victòria democràtica: en molts moments calia fer cua per votar en aquest “plebiscit imperfecte” d’uns comicis en què tothom –aquí i arreu- va percebre com a transcendentals. Si divendres vam acabar la campanya proclamant que érem a les portes de la llibertat, avui constatem que han quedat obertes de bat a bat. Junts hem arribat més lluny que mai.

Singularment, des de Junts pel Sí, la campanya ens ha servit per aprendre a treballar conjuntament persones de procedències polítiques i socials diverses, per posar-nos d’acord en uns objectius i treballar en comú, És la mateixa capacitat que tindrem per arribar a consensos que ens permetin fer un govern que governi bé, i que lideri i acompanyi la societat cap a la independència. Convençuts de que la il·lusió col·lectiva que s’ha generat trobarà complicitats en totes les forces que han apostat pel canvi democràtic que hem protagonitzat de costat a tanta i tanta gent mobilitzada, a redós d’Òmnium o l’ANC. La gent de la Meridiana!

Acabo: Catalunya està d’enhorabona. Tenim un full de ruta, que aplicarem des d’avui mateix. Perquè la feina continua: som a divuit mesos d’aprovar una constitució. Que ens permeti el referèndum final i el naixement de la nova República Catalana, més rica, més justa, més solidària i més lliure.

El món ens mira. I la por ja ha quedat enrera. Sabem-ne ser dignes en aquesta hora primera perquè el canvi ja és irreversible.

La foto, de Marta Salmeron, és feta a quarts d'onze de la nit, al Sielu de Manresa. Amb en David Bonvehí novament diputat i amb la candidta d'ERC, Adriana Delgado, que es queda molt a la vora de l'escó. Tant, que tots desitgem aue l'aconsegueixi els propers dies!

El Catà avui en fa 25!

Avui divendres 25 de setembre es commemoren els 25 anys exactes de l'Institut Guillem Catà, que és l'institut on treballo. I és que el mateix dia de 1990 el DOGC va publicar la creació d'un nou centre de secundària a Manresa, que aleshores encara no tenia nom, però que més endavant es diria així, Guillem Catà. Per tot plegat, avui al migdia hi haurà un acte més emotiu que no pas protocol·lari: vora 300 alumnes formaran un "25" a la pista de futbol, es cantarà la cançó de l'aniversari, ens farem les fotos de rigor, sonarà una traca... i es desplegarà una pancarta amb el lema “El Catà en fa 25" que ha il·lustrat l'artista i professor Carles Perramon.

Aquest serà tot just el primer dels actes d'un curs que volem singular: celebrar un quart de segle obliga a prendre perspectiva de tot allò que s'ha fet i, encara més, de tot allò que podríem fer. Més enllà d'una primera mirada nostàlgica, doncs, hi ha també l'impuls renovat per un projecte que reclama més i majors complicitats. Només cal pensar en el centre, les instal·lacions o el claustre, en els alumnes de fa vint-i-cinc anys… És diferent, oi!?

Al capdavall, el futur del nostre centre encara està per escriure. Però continua fidel al nom que va triar: Guillem Catà, aquell mestre d'obres major i pare de la Sèquia que des del segle XIV proveeix Manresa ininterrompudament d'aigua per als camps, les indústries i les persones. ¿I no mereixia ser el nom del nostre institut? Fet i fet, i com l'educació, els beneficis de l'obra de Guillem Catà han estat profundament transformadors i universals: hen estat per a tothom.

Per això, també, aquest estiu ens va sortir aquesta cançó, que amb l'Albert Bacardit -un altre professor i artista!- hem escairat fins que ell n'ha obtingut un ritme modernament sincopat. Ara els alumnes l'assagen, a les hores de música, amb la Rosa Ma Ortega: hi han confegit una coreografia pròpia i ja gairebé saben text i passos de memòria! Heu vist a la foto com s'hi fan? Tots els colors del món. Sortirà de nassos!

El Catà en fa 25
(Bacardit & Fontdevila)

Uuuuh-Uuuuh, vine a la festa (bis)
que el Catà en fa 25!

Som deixebles d’en Guillem Catà,
enginyer i home de bé,
que amb la Sèquia ens demostrà
que somiar és sempre el primer.

Tant se val on digui que hem nascut,
Manresa, Quito o Nador.
Junts farem l’esforç:
ara només faltes tu.

Vine, canta, juga, riu.
Gaudeix del moment i viu.
Cerca, aprèn i forma’t,
que al Catà tenim un lloc per tu.

Ara és hora de ballar.
Deixa-ho tot i vine a la festa,
que el Catà en fa 25.

És qüestió de voluntat també,
i de ser un punt valents,
tossuts fins a desobeir,
com els manresans antics.

Tant se val on digui que hem nascut,
Manresa, Quito o Nador.
Junts farem l’esforç:
ara només faltes tu.

Contra la por (recta final de campanya)

La campanya encara la seva recta final. Es convoca el darrera acte multitudinari a Barcelona amb multiplicació de busos. Ahir, a Reus, Raül Romeva, reiterava tres raons perquè Catalunya sigui independent: "per democràcia, per necessitat i per dignitat" i hi afegia una visió de futur: "Que quan els nostres fills ens preguntin què vam fer, els vull poder dir que pensant en ells vaig posar la meva papereta en la urna de la dignitat".

I és que cal aquest gest valent, per decidir plegats el nostre futur, un gest contraposat al discurs de la por que ens arriba cada dia. Ho deia Toni Soler a la contra de l'Ara, diumenge passat, i ho il·lustra la foto de Teresa Sánchez el dia 10 a la nit: Junts pel Sí, al balcó d'ERC a Manresa... fins i tot per sobre de "la Caixa"!

Només vots

PRESSIONS. Sóc molt dolent fent pronòstics, però gosaria dir que l'aire que està agafant la campanya electoral no farà res més que consolidar la victòria sobiranista. A la gran massa de convençuts de cor i de cap, s'hi poden afegir ara els que, senzillament, no estan disposats a deixar-se trepitjar per aquesta innoble, antidemocràtica i insòlita ofensiva dels poders públics espanyols, amb el suport de la santa aliança financera i empresarial, molt catalana i espanyola en aparença, però que no té altra pàtria ni altra ideologia que no sigui el manteniment del seu estricte interès. La gent de Catalunya té seny i prudència, tanta com es vulgui, però també té en molta estima la petita engruna de poder que li dóna el sufragi. I a qualsevol ciutadà d'aquest país li resulta molt desagradable votar amb la sensació que s'ha deixat espantar per les amenaces o les pressions de les elits que dominen totes les palanques del poder excepte una -justament, la del vot lliure expressat.

(…)

I la gent, al seu torn, només pot comptar amb la força del vot. Que malgrat tot -la tremolor de cames dels banquers ho demostra- és la clau.

Toni Soler

Una gernació a sant Domènec (l'acte central de campanya)

Des de la pimera reunió de Junts pel Sí a Manresa, a l'agost, que ens havíem proposat un acte multitudinari. Teníem una data possible i cinc setmanes de coll. Però no sabíem ni qui vindria ni amb quins recursos comptàvem. Encara més, la colla de convergents amb qui ens asseiem eren cares noves i -amb franquesa- no teníem pas clar fins on hi posarien el coll. Vam contrastar criteris sobre espais i possibles assistents, vam rumiar de plantar-nos al Congost o al Kursaal. Vam sospesar-ho durant vuit dies només perquè, el dia que va venir en Romeva, coincidint amb el certamen d'Hereus i pubilles, des de la carpa publicitària ho vam veure clar: ompliríem sant Domènec. L'Assumpta Bermúdez que corria per allà com a tècnica de Cultura municipal ens va certificar que amb cinc-centes cadires i dues mil persones dempeus, la cosa faria goig de debò. I que si n'hi posàvem més cap als laterals, doncs que dòmino: tot era qüestió d'atapeir-se. Aleshores, reconec que els convergents ja havien començat a prendre forma humana -vull dir que tot i ser diferents dels d'Esquerra, tenen capacitat de treball i d'esforç, i fins ara allò que hem acordat ho complim sempre tots plegats. Ens diem pel nom i ens veiem dia per altre. Però ens calia un repte amb risc i entusiasme, i aquest era omplir sant Domènec. Els responsables de campanya van pujar a Manresa i només van demanar un pla "B" per si plovia. "El teatre Conservatori, que si plou ens sobraran butaques". Dies després, quan vam saber els ponents, vam entendre que teníem un repte dels de ciutat capital: no n'hi havia prou amb omplir, calia petar-ho. Desconfiats de Barcelona -aquest "ja ens encarreguem de tot"- vam multiplicar carpes i mercats, 12.000 flyers a les bústies i 500 cartells per l'ocasió. També 700 cadires per a la gent més gran. I dia a dia ho notaves que seríem colla, perquè el retorn es multiplicava: "Ens hi trobarem!". I ens hi vam trobar, decidits i sense por. El mateix dia que alguns banquers d'aquest país s'apuntaven al bombardeig unionista, fins a 4000 persones ens vam aplegar a sant Domenec, decidits i valents, per impulsar i compartir un projecte que es vol per tothom. Una proposta que suma, que és veritablement revolucionària: construir un nou país amb tothom, més just, mes ric, més solidari. Ahir sant Domènec feia un goig que tombava i Manresa s'hi havia abocat com fia dècades que no s'abocava en un míting. Ara, però, tothom es feia la foto com per dir "jo també hi era". Plegats per un projecte que neix i és al servei de tothom. Que es vol sense exclusions ni penyores.

El 27-S ja és a la vora. L'esforç que ens demanaven l'Adriana Delgado i en David Bonvehí. En Mainat i en Mas, i en Junqueras. L'emoció que hi posava la Carme Forcadell... aquesta és la candidatura que fa por de debò, perquè farà possible la independència. Mobilitzem-nos aquesta darrera setmana per obtenir-ne una victòria esclatant!

De l'onze al vint-i-set (diari de campanya)

De primer va ser el dia 10, amb la marxa de torxes a Manresa i després, vora les 12, el primer cartell a la plaça Major. Hi van haver fotos i vam sortir a encartellar en equips de Junts pel Sí, que era com un miracle de veure. L'endemà, l'acte institucional al matí i, encabat, a la Meridiana a la tarda, convocats per l'ANC i l'Ômnium. Ras i curt: mai havíem començat una campanya amb tanta força ni amb tanta il·lusió. El vot de la nostra vida.

Unes altres eleccions. Perquè encara no n'hi ha prou d'omplir carreteres i camps nous, de fer aquesta Via Lliure fins al Parlament, de mostrar-nos un any i un altre tossuts davant el món sencer. Com diria en Raül Romeva, ara, amb l’alegria i un somriure per bandera, ens cal també la determinació a les urnes. Sumar complicitats i vots pel proper 27-S, conscients que anem a construir un nou país més lliure i més just per a tots.

Fem doncs un resultat incontestable! Per això un dia i un altre, a Junts pel Sí estem mastegant aquestes dues setmanes de campanya. Des d'idees i tradicions diferents. Però constants, a les parades a Crist Rei, els mercats, la bustiada, les passejades per botigues i barris per poder parlar amb tots i cadascun dels que encara dubten! I demà, a la plaça de sant Domènec, a dos quarts de vuit del vespre volem omplir fins el pal de la bandera: amb Carme Forcadell, Artur Mas i Oriol Junqueras. Amb Josep Maria Mainat i els candidats del Bages, en David Bonvehí i Adriana Delgado. 

Perquè ara anem a totes. Perquè guanyar el 27S depèn de tots. Perquè davant la por, les amenaces i les calumnies d’aquells que ens volen vèncer, a nosaltres en toca convèncer. Persona a persona. Vot a vot.

Encara Romeva: perquè el somni és a tocar i cal empènyer amb més força que mai. Perquè em temo que és ara… o mai.

Doncs que sigui ara, oi?

No sé qui va fer la foto, amb en Marc Aloy per la Font dels capellans, però els que em coneixen ho saben: els mercats, els porta a porta, les botigues… em posen a mil. No hi puc fer més. I això que sóc tímid! Però m'agraden -m'agraden sobremanera. Segur que és una cosa insana, però no hi puc fer més. I me'n confesso.

Sobre la victòria (comença la campanya!)

A la contra de l'Ara, ahir, en Salvador Cardús hi situava cinc apunts de precampanya. Val la pena llegir-los (aquí) però, per fer-ho curt, em quedo amb el darrer: Sobre la victòria. Des que va començar la precampanya a l'agost, a Manresa els de Junts pel Sí no hem parat. Són les eleccions de la nostra vida! Ens hi trobem els d'ERC amb els de CDC, que si fa un any m'ho expliquen no m'ho crec. Però sobretot, plegats arribem a més gent que no havíem abastat mai: hem fet centenars de candidats, alguns d'ells absolutament nous a l'opció independentista. A partir de demà la campanya oficial s'escolarà en pocs dies. I per això, tots els independentistes, els de sempre i els nouvinguts, intensificarem l'esforç. En Cardús ho diu així:

"SOBRE LA VICTÒRIA. Som on som per tota una història de lluita prèvia per la causa de la llibertat. I, encara, som on som pels que sempre han cregut que la independència era l'únic horitzó possible. Però hem aribat a tenir aquest horitzó a la punta dels dits per tots els sobrevinguts qu s'hi han apuntat els darrrs cinc anys. I, tinguem-ho clar, guanyarem gràcies al vot de l'últim català que se n'adoni. Sempre que se n'adoni, esclar, abans del 27-S!".

30 d'agost. La foto és del dissabte de festa major, a sant Domènec, Manresa, i molt probablement és feta d'en Manel Tàpia.

Qui no coneix el Melen?

La setmana passada va sortir puntualment, el Pou de la gallina 312, del mes de setembre, parlant al tema del mes de les nissagues manresanes. Molt més modest, l'articlet "Qui no coneix…" recull un correfocaire d'honor, un d'aquells paios singulars que la ciutat dóna i que no acostumen mai a ser notícia. Josep Maria Melenchón, el Melen. Cinquanta-vuit anys i sempre a punt de fer allò que calgui, sigui el que sigui si sembla que és convenient. Tan irrepetible com aquest dibuix que li ha fet la Maria Picassó. El Melen de sempre!


El Melen,

una capsa de sorpreses

Ara que encara s’ensuma la ferum de Correfoc, digueu: qui no coneix el Melen? En realitat es diu Josep Maria Melenchón i Meca, i és dels que amb la cara ja paga: inquiet i trapella, sempre té al cap un invent. I això des que era una criatura que jugava al capdamunt del carrer Armengou, o d’escolta els dissabtes, al Cardenal Lluch. En acabat, el Melen a catorze anys es va incorporar a la impremta de cal Bausili i no en va sortir fins que, quatre dècades després, l’empresa abaixà la persiana per sempre. Però mai no va perdre l’esguard de murri que li recordem, quan feia part del grup de les presentacions de Rialles, a la Sala Ciutat. Tenia dinou anys i aleshores ja combinava un especialíssim sentit de l’humor amb la voluntat de l’enginyeria recreativa que tantes satisfaccions –i maldecaps- li ha reportat a la vida. Perquè Rialles fou només el principi. La seva magistralitat despuntà en els disset anys que es va estar a Xàldiga, des del primer alè de l’entitat i fins que –per entendre’ns- va passar el relleu a la filla. Allà en Melen aparcava la meticulositat de les arts gràfiques i les engaltava a raig. Amb en Jordi Lleida, i en Pep Soler, i amb tants d’altres, anaven inventant coses, com ara la Roser Flotats, quan prepararen l’abillament del primer boc i per la presentació en Melen convidà el president de l’entitat a estrenar-lo: a força de magnesi, quina cremada! L’any després seria ell mateix qui tastaria el xarop, ara amb tirolina inclosa des del balcó municipal i una imprevista flama que li socarrava els peus. “Aleshores semblava una bona idea”, reflexiona. El cas és que no escarmenta! Sigui fent córrer pirotècnia o sota el pes dels castells, que de tot ha fet i força. Per això no es fa estranya la seva capacitat de reconvertir-se professionalment i, de Santpedor estant, es va fer seves les màquines més velles del Bausili i –ara un bony, ara un forat- s’ha barallat amb tota mena de reptes fins a esdevenir un reconegut especialista... de capses! I és que el Melen fa allò que us convingui, tant se val la mida i mena: de tot ha fet, llevat de pijames de fusta! Per si de cas, però, no li plantegeu el repte. Us prendria al punt la mida, si és que no us l’havia presa encara!