diumenge, 16 de febrer de 2014

El nom de la mestra

No és pas habitual que es parli dels mestres en aquests termes. Però ahir, a l'Ara, l'Empar Moliner va entendrir tot el gremi. Qui ens va ensenyar a escriure? La mestra -que per als de la meva edat era la senyoreta. La senyoreta Imma. Joveníssima.  Immaculada Ribas, a l'acadèmia Albor. Una acadèmia de les de barri, amb el pati aclofat entre els pisos de la mansana. ¿Es deia Teresa Lladó la directora? La veritat és que no recordo pas absolutament totes les senyoretes que vaig tenir, però sí la senyoreta Imma. Això i que resseguíem lletres de paper de vidre perquè, després del llegir, va venir l'escriure. No res. Que jo vaig fer sort amb les meves mestres: érem, literalment, nens feliços. I des d'aleshores que les mestres m'agraden: algunes des de ben joves prometien. Com aquesta nena Puig que a l'escola Burés ja apuntava maneres… Per a totes elles, el meu agraïment.

El nom de la mestra

Els Oliva Martínez tenen reunió amb la mestra de primària. És una dona menuda i decidida, combativa i expeditiva, intel·ligent i pràctica, però amb un rerefons tremendament divertit, com el de les fades despistades dels contes d’ara (per alguna raó te la imagines pujant i baixant muntanyes), que va per feina i que no parla amb diminutius pelleringosos als alumnes. Els Oliva Martínez no podien anar-hi al migdia i la mestra els va proposar de veure’s a la tarda, un cop acabades les classes, fora de l’horari escolar. “Mentrestant, el vostre nano pot berenar amb el meu fill”, va oferir.

Els Oliva Martínez es miren la classe fascinats (tots fan el mateix, la mestra ja ho sap). Els agrada ficar el nas en aquell racó on els seus fills passen tantes hores. Es miren els dibuixos de la paret i, de seguida, endevinen quin és el del “seu”. Si els ho haguessin dit, això, als Oliva Martínez, quan no eren pares i cada nit tancaven els bars amb ulls esbatanats i irresponsables, no s’ho haurien cregut mai. Endevinar, d’entre tots els dibuixos de la classe, el del teu fill? Però la mestra ja els fa seure i ells s’encabeixen com poden a les cadires tan petites. Per un moment, veuen el món com el seu nen. Enraonen de com li va. És un moment minúscul i immens de les seves vides, aquesta reunió.

Els Oliva Martínez pensen que, avui, la mestra ha regalat el seu temps fora d’hores i que la Rigau no ho sabrà mai. I també pensen que hi ha 25 nens (n’hi va haver 24 l’any passat, n’hi haurà 24 l’any que ve) que la tindran present durant tota la vida. El diminutiu afectuós que tantes vegades fan servir a casa quan juguen a escoles. “La Lola m’ha dit...” Un dia, de grans, al llit amb una dona o un home, qui ho sap, parlaran d’ella, amb el nom i els cognoms, que no oblidaran mai. Es deia “Lola”, diran. Perquè mai t’oblides de qui et va ensenyar a llegir.

Empar Moliner

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada