Culell i Junqueras, votar és democràcia

Dimecres vaig ser al Kursaal, en la campanya d'ERC "Votar és democràcia". I hi vaig anar amb prou temps com per ajudar a situar la gentada que es preveia que vindria. El cas és que una hora abans, a les 7, anaven arribant els protagonistes del vespre -músics, presentador, amics del Pere…- però també, gairebé abans que tots ells, Oriol Junqueras. I sóc testimoni que des d'aleshores, i fins gairebé les 11 de la nit, no va parar de xerrar. De primer amb els treballadors d'Albasa, de San Vicenç de Castellet, i després amb un grup de bombers que protestaven per les retallades. Entre els uns i els altres, van aconseguir un primer retard de quinze minuts. Després, en una altra agressió als horaris, s'improvisà un primer parlament des de l'escenari -Junqueras flanquejat per Marc Aloy i Pere Culell: quinze minuts!- que ens garantia la presència al TN vespre. I doncs, què no val un tall de veu al TN? Tot plegat, a dos quarts de nou començava formalment l'acte…

Hi havia 800 persones entre platea i amfiteatre, alguns dels quals havien pres la butaca a l'assalt una hora abans. I al carrer en quedaven 150 o 200. No filo prim: moltes. Tantes, que Oriol Junqueras va fer la segona intervenció del vespre, insòlita i fora de programa, mentre en Xavier Serrano oficiava, i els de la Veurem Teatre i en Santi Arisa escalfaven l'interior de la sala gran. Dic, doncs, que de tot el que vaig veure i sentir aquell vespre -la meva tasca d'acomodador ja estava resolta- el millor va ser aquest segon discurs al vestíbul que recull la fotografia: quinze minuts d'una proximitat absoluta. Pura emoció: "Votar, votar, votar. Allò que demanem és votar" i encara, "No demanem a ningú que sigui independentista, però sí que demanem que sigui demòcrata". Això i -literalment- un encàrrec: no enfadar-nos ni rebotar-nos sinó entendre els dubtes i els que tenen dubtes, totes les vacil·lacions que aniran sorgint. Especialment en un context de crisi: "Si treballem junts i podem posar el país a les mans dels ciutadans, posarem eines d'estat perquè la gent no pateixi tant". Va ser breu i intens, i potser per això, en acabat, la resta de l'acte se'm va fer un pèl llarg.

Perquè, no ens enganyem, l'acte es va allargar força. I això que els moments àlgids sovintejaven. Penso en els testimonis de la infermera de CCOO Cristina Pérez, companya de Pere Culell a Sant Joan de Déu; de la Jemima Saben, col·laboradora en el projecte de l'hospital de Yemessoa, al Camerun.  O el professor i escriptor Jordi Estrada, amb una nova versió d'Espriu i la nostra trista, a vegades dissortada i un punt grisa ciutat. I a la fi -vibrato!- l’Olga Moya parlant del Pere Culell casteller i rematant discurs amb un pilar de quatre… La música de El Fugitiu,  el piano de Manel Camp. Només puc dir que tot va ser extraordinari, tant, que a la fi la vetllada quasi peca de desmesurada.

En Pere Culell va ser el primer a descordar-se i esgarrapà vint-i-sis minuts des del faristol: com que jo ara vetllava els accessos em vaig estar de prendre notes, però en Jordi Morros de Regió7 -té un cafè pagat quan vulgui- les recollí senceres. El nostre alcaldable va acceptar públicament l'encàrrec de l'assemblea de militants i simpatitzants de 22 de gener: "Em proposo ser alcalde d'una nova manera de fer les coses: oberta, participativa i estratègica; al costat de tothom i per tothom". I tot seguit: "¿si estem disposats a ser l’eix fonamental de transformació d’aquest país, no podem ser també l’eix transformador d’aquesta ciutat? El #NouPaís arrenca als ajuntaments. I a les entitats, i al sindicat i a l’empresa. A les escoles, als centres d’esport i als centres assistencials. A les places i els carrers. Arrenca amb tots vosaltres!". En Pere Culell va fer una defensa dels valors republicans, ens situà en "el millor moment de la nostra història" i després d'acceptar que ens calia passar un temps per l'oposició, després de setze anys de govern a la ciutat, manifestà que Manresa necessita de projecte i lideratge, i ens animà -i animà a l'actual govern municipal!- a "substituit el planys per noves idees. Esquerra Republicana s'ofereix a construir aquest projecte compartit!".

Al capdavall va ser el torn de Junqueras. Gairebé eren les 10 i em va semblar que en vint minuts ho enllestiríem. Anava errat: va ser el tercer discurs del president d'ERC i en va durar cinquanta!. Vaig patir molt per la gent gran, especialment aquells a qui la pròstata apreta i són de visió limitada: d'entre la penombra, discretament abandonaven la posició per cercar els urinaris i no foren pocs els que, amb la bufeta alliberada, renunciaven a tornar a la butaca. A l'escenari, una mena de Junqueras desencadenat va reiterar el discurs de "Votar és democràcia" abans relatat però, sigui pels desocupats de primera hora o bé per les declaracions del dia abans des de Foment del Treball, l'home les va emprendre amb "uns quants empresaris que sembla que parlin per tots, com si tinguessin la legitimitat de la majoria i, en canvi, representen molt poca gent!". La raó era tota seva, però aquella digressió sobre empresa, empresaris i concepte de benefici fou de ben bé vint minuts suplementaris. I a tres quarts d'onze de la nit, quan finalment s'obriren tots els llums i els apludiments anaven en devessall, vaig tenir aquella mateixa sensació de quan sopes pizza i et deixes temptar per l'opció "doble de formatge". No res, que surts de l'establiment un pèl feixuc. Però content, eh? O si més no, contents d'enllestir-ho, ovacionant llargament l'escenari i amb els crits d'I, In-de, In-de-pen-dèn-ci-a!. Que ja té una data: 9 de novembre. Hi anem directes...