Visita a l'Institut de Sils

Va ser a l'abril de l'any passat que, en una xerrada del col·lectiu "Una altra educació és possible", vaig sentir parlar de l'institut de Sils i, molt més a la vora, del SINS Cardener, a Sant Joan de Vilatorrada. Dues experiències d'instituts que han introduït canvis en el model organitzatiu per tal de millorar l'educació dels nois i noies, més enllà de l'encotillament dels horaris convencionals i el mosaic d'assignatures habitual.

A Sils l'experiència ja té sis anys i, per això, des del Col·lectiu vam demanar que ens hi deixessin passar en un matí laborable. Ha calgut esperar febrer, i aquests dies de les Festes de la Llum. Però el resultat ha estat molt estimulant. D'una banda per l'actitud de la canalla -que cal jutjar d'extraordinària. De l'altra, per comprovar que la satisfacció entre tota la comunitat educativa de Sils és altíssima, malgrat els esforços que inevitablement reclama. I sempre amb uns resultats del tot homologables a la resta de centres. Iguals pel cap baix, acadèmicament. Globalment, francament millors.   

No estem parlant d'un centre petit sinó de 350 alumnes en tres línies d'ESO i organitzats en el sistema de cargoleres. No hi ha batxillerat ni se'n desitja tenir -ja hi ha continuïtat molt a la vora, a l'institut de Santa Coloma de Farners-. I és que a Sils volen professors entesos com a educadors pluridisciplinars. La Yolanda, que és la directora, parla amb seguretat i un punt de contundència. L'acompanya la Teresa en un recorregut que durarà més de dues hores i on veig coses que em semblen extraordinàries. 

D'un lloc a l'altre, sorprèn la formalitat de tots els nois i noies -com sorprèn la netedat, l'actitud. L'absència de timbres, la seguretat del material a l'abast, el respecte per tot l'institut. Hom diria sense por a equivocar-se que la canalla hi està bé encara que és, com a tot arreu, canalla diversa. De capital social i cultural diferent. Però aplegats a l'institut. En un institut que afavoreix l'autonomia dels seus alumnes, que els barreja i que es dóna temps a avaluar-los. "S'aprova per l'esforç, no és una qüestió de nivells mínims exigibles". Convençuts que cada professor és un tècnic en educació, defugen la segregació pels nivells i s'organitzen en grups on el vincle no és una assignatura sinó els valors que comparteixen. Sembla menys còmode que l'organització convencional, però els esforços que exigeix també es tradueixen en uns resultats que van molt més enllà dels nostres aprovats o suspesos.

A Sils, per exemple, el tutor és un càrrec de prestigi. Hi destina quatre hores setmanals per a sessions individuals i dues de col·lectives. En coneixeu d'altres casos? I l'horari s'organitza per àmbits, habilitats i projecte (dues hores diàries!) a més a més de tutoria i dues hores més, setmanals, de tallers organitzats, els divendres, per cicles. En horari intensiu d'alumnes, cada dimecres hi ha claustre (res a veure amb el concepte habitual de "claustre") de 4 a 6. I encara els dimarts, de 4 a 5, reunió de nivell...

M'emporto un grapat de notes de Sils, i tothom qui vulgui té a l'abast el seu projecte de centre, però hi percebo una actitud inimaginable en el meu dia a dia. D'atenció global, de treball compartit. I d'il·lusió. I sí, segur que en el trajecte hi deu haver hagut errors, que han fet més d'un cop marrada, que hi ha hagut moments tristos. Però el resultat val la pena. Potser és per això que no paren de rebre visites… 

A la foto som a l'hort de l'institut de Sils. Vam ser-hi poquets -tot just dos cotxes i vuitanta minuts de trajecte: no volíem destorbar gaire!

Culell i Junqueras, votar és democràcia

Dimecres vaig ser al Kursaal, en la campanya d'ERC "Votar és democràcia". I hi vaig anar amb prou temps com per ajudar a situar la gentada que es preveia que vindria. El cas és que una hora abans, a les 7, anaven arribant els protagonistes del vespre -músics, presentador, amics del Pere…- però també, gairebé abans que tots ells, Oriol Junqueras. I sóc testimoni que des d'aleshores, i fins gairebé les 11 de la nit, no va parar de xerrar. De primer amb els treballadors d'Albasa, de San Vicenç de Castellet, i després amb un grup de bombers que protestaven per les retallades. Entre els uns i els altres, van aconseguir un primer retard de quinze minuts. Després, en una altra agressió als horaris, s'improvisà un primer parlament des de l'escenari -Junqueras flanquejat per Marc Aloy i Pere Culell: quinze minuts!- que ens garantia la presència al TN vespre. I doncs, què no val un tall de veu al TN? Tot plegat, a dos quarts de nou començava formalment l'acte…

Hi havia 800 persones entre platea i amfiteatre, alguns dels quals havien pres la butaca a l'assalt una hora abans. I al carrer en quedaven 150 o 200. No filo prim: moltes. Tantes, que Oriol Junqueras va fer la segona intervenció del vespre, insòlita i fora de programa, mentre en Xavier Serrano oficiava, i els de la Veurem Teatre i en Santi Arisa escalfaven l'interior de la sala gran. Dic, doncs, que de tot el que vaig veure i sentir aquell vespre -la meva tasca d'acomodador ja estava resolta- el millor va ser aquest segon discurs al vestíbul que recull la fotografia: quinze minuts d'una proximitat absoluta. Pura emoció: "Votar, votar, votar. Allò que demanem és votar" i encara, "No demanem a ningú que sigui independentista, però sí que demanem que sigui demòcrata". Això i -literalment- un encàrrec: no enfadar-nos ni rebotar-nos sinó entendre els dubtes i els que tenen dubtes, totes les vacil·lacions que aniran sorgint. Especialment en un context de crisi: "Si treballem junts i podem posar el país a les mans dels ciutadans, posarem eines d'estat perquè la gent no pateixi tant". Va ser breu i intens, i potser per això, en acabat, la resta de l'acte se'm va fer un pèl llarg.

Perquè, no ens enganyem, l'acte es va allargar força. I això que els moments àlgids sovintejaven. Penso en els testimonis de la infermera de CCOO Cristina Pérez, companya de Pere Culell a Sant Joan de Déu; de la Jemima Saben, col·laboradora en el projecte de l'hospital de Yemessoa, al Camerun.  O el professor i escriptor Jordi Estrada, amb una nova versió d'Espriu i la nostra trista, a vegades dissortada i un punt grisa ciutat. I a la fi -vibrato!- l’Olga Moya parlant del Pere Culell casteller i rematant discurs amb un pilar de quatre… La música de El Fugitiu,  el piano de Manel Camp. Només puc dir que tot va ser extraordinari, tant, que a la fi la vetllada quasi peca de desmesurada.

En Pere Culell va ser el primer a descordar-se i esgarrapà vint-i-sis minuts des del faristol: com que jo ara vetllava els accessos em vaig estar de prendre notes, però en Jordi Morros de Regió7 -té un cafè pagat quan vulgui- les recollí senceres. El nostre alcaldable va acceptar públicament l'encàrrec de l'assemblea de militants i simpatitzants de 22 de gener: "Em proposo ser alcalde d'una nova manera de fer les coses: oberta, participativa i estratègica; al costat de tothom i per tothom". I tot seguit: "¿si estem disposats a ser l’eix fonamental de transformació d’aquest país, no podem ser també l’eix transformador d’aquesta ciutat? El #NouPaís arrenca als ajuntaments. I a les entitats, i al sindicat i a l’empresa. A les escoles, als centres d’esport i als centres assistencials. A les places i els carrers. Arrenca amb tots vosaltres!". En Pere Culell va fer una defensa dels valors republicans, ens situà en "el millor moment de la nostra història" i després d'acceptar que ens calia passar un temps per l'oposició, després de setze anys de govern a la ciutat, manifestà que Manresa necessita de projecte i lideratge, i ens animà -i animà a l'actual govern municipal!- a "substituit el planys per noves idees. Esquerra Republicana s'ofereix a construir aquest projecte compartit!".

Al capdavall va ser el torn de Junqueras. Gairebé eren les 10 i em va semblar que en vint minuts ho enllestiríem. Anava errat: va ser el tercer discurs del president d'ERC i en va durar cinquanta!. Vaig patir molt per la gent gran, especialment aquells a qui la pròstata apreta i són de visió limitada: d'entre la penombra, discretament abandonaven la posició per cercar els urinaris i no foren pocs els que, amb la bufeta alliberada, renunciaven a tornar a la butaca. A l'escenari, una mena de Junqueras desencadenat va reiterar el discurs de "Votar és democràcia" abans relatat però, sigui pels desocupats de primera hora o bé per les declaracions del dia abans des de Foment del Treball, l'home les va emprendre amb "uns quants empresaris que sembla que parlin per tots, com si tinguessin la legitimitat de la majoria i, en canvi, representen molt poca gent!". La raó era tota seva, però aquella digressió sobre empresa, empresaris i concepte de benefici fou de ben bé vint minuts suplementaris. I a tres quarts d'onze de la nit, quan finalment s'obriren tots els llums i els apludiments anaven en devessall, vaig tenir aquella mateixa sensació de quan sopes pizza i et deixes temptar per l'opció "doble de formatge". No res, que surts de l'establiment un pèl feixuc. Però content, eh? O si més no, contents d'enllestir-ho, ovacionant llargament l'escenari i amb els crits d'I, In-de, In-de-pen-dèn-ci-a!. Que ja té una data: 9 de novembre. Hi anem directes...

Demà aniré al Kursaal!

Fa dies que em guardo el vespre de demà dimecres: Oriol Junqueras i Pere Culell provaran d'omplir el Kursaal per repetir que "Votar és democràcia". I encara més, que "el #NouPaís arrenca als ajuntaments". Jo n'estic del tot convençut. Però, ara com fa quatre anys, a Manresa m'impressiona l'actitud d'en Pere Culell, novament candidat d'ERC a l'alcaldia. Perquè en Pere Culell és d'aquells ciutadans que s'embolica ben bé perquè vol. Amb el prestigi fet i un bon lloc de treball com a cirurgià, ¿perquè participar de ple en l'acció política? Doncs perquè vol canviar la ciutat, i la manera de fer la ciutat. I jo m'ho crec, i em sembla compartir-hi uns valors republicans sense reserves: defensant un projecte de justícia social i la igualtat d’oportunitats. El seu compromís, la seva implicació per aconseguir-ho són el millor exemple d'il·lusió. D'un entusiasme rar però absolutament necessari.

Per això, demà, m'agradarà ser al Kursaal i tornar a escoltar el seu compromís davant l'assemblea del 22 de gener: continuar treballant des de l’Ajuntament per la ciutat. Reconstruint equips i repensant criteris. Obrint la política a tothom. Al capdavall, si estem disposats a ser l’eix fonamental de transformació d’aquest país ¿no podem ser també l’eix transformador d’aquesta ciutat? Pere Culell pot ser d'aquí a quinze mesos un nou alcalde. I em fa l'efecte que ho serà! Per abastar un nou pacte de ciutat, una nova manera de fer les coses. Més oberta, i participada, i dialogant. Més confiada. També més estratègica: quants acords no necessita Manresa! Doncs em penso que en Pere Culell sabrà treballar amb tothom i per tothom. I aquest tarannà ens convé tant com aquest nou país que estem construint. 

Demà abans de les 8 seré al Kursaal. Puntual.

El nom de la mestra

No és pas habitual que es parli dels mestres en aquests termes. Però ahir, a l'Ara, l'Empar Moliner va entendrir tot el gremi. Qui ens va ensenyar a escriure? La mestra -que per als de la meva edat era la senyoreta. La senyoreta Imma. Joveníssima.  Immaculada Ribas, a l'acadèmia Albor. Una acadèmia de les de barri, amb el pati aclofat entre els pisos de la mansana. ¿Es deia Teresa Lladó la directora? La veritat és que no recordo pas absolutament totes les senyoretes que vaig tenir, però sí la senyoreta Imma. Això i que resseguíem lletres de paper de vidre perquè, després del llegir, va venir l'escriure. No res. Que jo vaig fer sort amb les meves mestres: érem, literalment, nens feliços. I des d'aleshores que les mestres m'agraden: algunes des de ben joves prometien. Com aquesta nena Puig que a l'escola Burés ja apuntava maneres… Per a totes elles, el meu agraïment.

El nom de la mestra

Els Oliva Martínez tenen reunió amb la mestra de primària. És una dona menuda i decidida, combativa i expeditiva, intel·ligent i pràctica, però amb un rerefons tremendament divertit, com el de les fades despistades dels contes d’ara (per alguna raó te la imagines pujant i baixant muntanyes), que va per feina i que no parla amb diminutius pelleringosos als alumnes. Els Oliva Martínez no podien anar-hi al migdia i la mestra els va proposar de veure’s a la tarda, un cop acabades les classes, fora de l’horari escolar. “Mentrestant, el vostre nano pot berenar amb el meu fill”, va oferir.

Els Oliva Martínez es miren la classe fascinats (tots fan el mateix, la mestra ja ho sap). Els agrada ficar el nas en aquell racó on els seus fills passen tantes hores. Es miren els dibuixos de la paret i, de seguida, endevinen quin és el del “seu”. Si els ho haguessin dit, això, als Oliva Martínez, quan no eren pares i cada nit tancaven els bars amb ulls esbatanats i irresponsables, no s’ho haurien cregut mai. Endevinar, d’entre tots els dibuixos de la classe, el del teu fill? Però la mestra ja els fa seure i ells s’encabeixen com poden a les cadires tan petites. Per un moment, veuen el món com el seu nen. Enraonen de com li va. És un moment minúscul i immens de les seves vides, aquesta reunió.

Els Oliva Martínez pensen que, avui, la mestra ha regalat el seu temps fora d’hores i que la Rigau no ho sabrà mai. I també pensen que hi ha 25 nens (n’hi va haver 24 l’any passat, n’hi haurà 24 l’any que ve) que la tindran present durant tota la vida. El diminutiu afectuós que tantes vegades fan servir a casa quan juguen a escoles. “La Lola m’ha dit...” Un dia, de grans, al llit amb una dona o un home, qui ho sap, parlaran d’ella, amb el nom i els cognoms, que no oblidaran mai. Es deia “Lola”, diran. Perquè mai t’oblides de qui et va ensenyar a llegir.

Empar Moliner

Tres anys al Catà (gràcies!)

Dimarts m'arribo al gimnàs de l'institut perquè, per segon any, el Guillem Catà participa al projecte "Fem dansa!", i sé que si passo per allà podré trobar la Montse Colomé. Com que l'assaig ja ha començat, però, m'encanto una estona des del banc lateral: hi ha els meus alumnes de 4t d'ESO que, és meravella, es mouen d'una banda a l'altra amb una harmonia desconeguda. Aeris. Somrients. Gairebé diria feliços de ser a l'institut. Gairebé! I mentre escuro el got de cafè faig comptes: divendres va fer tres anys que sóc al Guillem Catà! Tres anys, que aviat és dit. Fent classes de català. Fent una mica de tot. Fent temps per abraçar la Montse Colomé i pensar que, encara, conservo aquesta felicitat de ser a l'institut. Diferent del primer dia, és clar -el Catà posa a prova la paciència molt sovint, i la professionalitat i fins el civisme, i no parlo només dels nanos: els carallots arreu es multipliquen! Però encara ara estic convençut de la feina que fem, tan plena d'oportunitats, tan plena de retorns. Com aquests adolescents que, maldestres i pletòrics, s'ajauen un moment abans de continuar ballant. Omplint de joia tot el gimnàs i tots els que, aquests anys, tenim la sort d'acompanyar-los.

Disposar de la Montse Colomé als assaigs del centre és gairebé un luxe immerescut. Ella i l'equip que mena fan una feina de valor incalculable. Molt per sobre de les programacions, les proves i tota la parafernàlia que gastem. I de resultats immediats… Doncs això: un luxe.  

Diumenge filial de febrer

Així com hi ha mares i pares que pengen a facebook les fotos d'un nadó o d'un primer aniversari, de criatures de mesos enjogassades a la neu, o brutes de xocolata, de canalla disfressada de carnestoltes o passant unes vacances extraordinàries a la platja, també s'escau -i no hi ha avís- que algú retira dels seus prestatges més de cent o cent-cinquanta llibres i et diu "¿que us aniran bé per a l'escola?" mentre t'adones que la filla s'ha fet gran i que, de tot aquell paper, ja no en fa res. I que sí, que gràcies, que ens anirà bé a la biblioteca de l'escola, i que fins n'hi ha per la de l'institut. Encara m'arriba un comentari de voluntat balsàmica: "Ja n'he triat uns quants, de record". Però els records són tots uns altres, és clar, com els d'un facebook inexistent. I tu no acabes d'entendre, ni podries, com s'ha fet gran, tan de pressa, la canalla. I fas un darrer repàs a tots aquells llibres per, discretament, encara salvar-ne un altre que (¿què hi fa allà?), un dia, ja fa molts anys, va ser el primer.

Els llibres per canalla de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat sempre han donat col·leccions extraordinàries. Sovint amb els millor il·lustradors, com ara l'Arnal Ballester. El vam comprar el 1990. Inoblidable. 

Qui no coneix Isidoro de Gregorio?

A Manresa febrer vol dir ametllers florits i Festa de la Misteriosa Llum. Com que el misteri no era prou esquer en termes d'economia de la identitat -ah, els turistes!, d'uns anys ençà hi hem afegit un mercat medieval que l'actual ponent de Cultura -amb més passió que coneixement- no dubta a jutjar dels millors del país. Sigui com sigui, amb la medievalitat Manresa sembla transformar-se tot i que, en essència, deu ser la mateixa de sempre. Impertorbable. Com aquest nostrat representant del gremi de restauradors del Bages: l'Isidoro de la Fonda Sant Antoni! No tanca mai l'establiment, de fonaments i decoració secular. La seva fitxa ocupa mitja pàgina de la revista "El Pou de la gallina"que van presentar dimecres al Casino: "Qui no coneix Isidoro de Gregorio?". El dibuix, extraordinari com sempre, també es llegeix sol. I és de Maria Picassó. Genial.

Isidoro de Gregorio,

sempre a l'ombra de la casa gran 

El cognom no us ha de confondre. Perquè per molta gent no passa de ser l’Isidoro, el de la fonda –i només els més propers arriben a un excessivament familiar “Isi”. I, què, no el recordeu? L’Isidoro és el cap i responsable de la Fonda de Sant Antoni, vora trenta-cinc anys servint cafès, tallats i mooolts menús de migdia. En xifres grans: ve de complir seixanta-sis anys i fa mig segle just que es va plantar a Manresa. I pensar que només havia vingut uns quants dies de visita a un parents! Parlava castellà i ara català, és clar. Però la seva especialitat és la barreja lingüística, la d’un home que porta encara Sòria a la sang –“sóc de Recuerda, para que no te olvides”, amolla garneu. Es va estrenar amb el Quimet –“y la chaquetilla de un que plegava”, i després al Pere III, a Sant Domènec i a la fi, la Fonda Sant Antoni, traspassada del Massegú. Cambrer i cuiner, avui només espera jubilar-se i tornar a traspassar el negoci, que potser ja li toca. O no. Perquè si alguna cosa té aquest home és que no saps ben bé mai per on et sortirà. Fixeu-vos-hi quan pren la comanda: sempre va fent que sí, que sí, mentre deixa reposar les parpelles fins a mig ull i mentalment s’està a calibrar qui té al davant, fins a decidir com us farà anar la cosa. Discret i un punt sorneguer, irrepetible, en tots aquests anys ha fet els cafès de set alcaldes, començant per en Soldevila, aleshores a l’Hotel Sant Domènec. Té l’establiment al lloc ideal i, tot i que la descentralització municipal li ha fer perdre esmorzars, també és cert que els nous turistes hi cauen com mosques cada cap de setmana, i no us ha de fer estrany si n’hi trobeu. I, al capdavall, com que de seguida ens va tenir la mida presa als manresans, tots els dijous del món fa un bon arròs, d’un menú a preu imbatible. Com deia la cançó, “menos lujo, pedirme lo que queráis”. Doncs això: ni luxós ni estirat ni gaire de res. Però obrint cada dia i donant servei. Com l’ajuntament que l’ombreja.

Assistencialisme de barri

Llegeixo que la setmana passada, la Generalitat de Catalunya va homenatjar el Centre de Cultura Popular l’Amistat-Sagrada Família L’entitat manresana va rebre un reconeixement públic pel seu treball i la seva tasca solidària "al servei de les dones. en reconeixement pels seus més de 25 anys de trajectòria de treball en suport de les dones, la cultura i la seva vinculació al territori". És un reconeixement més o menys protocol·lari que a mi, inevitablement, em trasllada al passat -a un passat de barri i parròquia, en blanc i negre, fa més de quaranta anys. Abans dels ajuntaments democràtics i fins i tot abans de les associacions de veïns. Avui algunes d'aquelles propostes poden semblar obsoletes però amb totes les seves mancances, em penso que van saber fer un paper de suplència de primer ordre. Jo, encara que no vaig passar de la categoria d'acompanyant -el vincle era ma mare- vaig poder conèixer aquell "ropero" assistencial o l'atreviment d'una guarderia avui impensable. Unes propostes útils per cohesionar el barri, en un temps en que la diversitat ja era el pa de cada dia. I que, com avui, eren molts que la passaven magra. Unes propostes, però, que tenien el seu valor en aquesta suplència que esmentava. Malament aniríem si calgués tornar -i hi ha qui ens hi aboca!- a l'assistencialisme de base de finals dels seixanta!

La foto és de 1970 i pertany a l'origen del Centre de Cultura Popular. Està feta al pati de la parròquia de la Sagrada Família de Manresa i, gairebé a peu d'escala, em penso que s'hi reconeix la Conxita Grau, una de les cappensants del projecte. Precisament és una foto que vaig capturar fa mesos d'una adreça fèisbuc extraordinària: fotografies antigues de Manresa. Les aportacions, d'una varietat espaterrant, permeten trobar-hi de tot. I, pels que ja tenim uns quants anys, fins i tot emocionar-nos!