Txell Feixas, periodisme contra l'anestèsia

A El Pou de la gallina d'quest mes de juny, amb en Joan Closas consignàvem la visita de la periodista Txell Feixas, al cicle Pessics de Vida, el dimecres 29 de maig. La sala va quedar plena a vessar i la conversa, conduïda per la periodista Olga Garcia, ens va permetre recollir un apunt exigent per a l'exercici del Periodisme, així, en majúscula.

Txell Feixas, periodisme contra l’anestèsia

 

Foto de Joan Closas Junyent

Text de Ramon Fontdevila i Subirana

 

Ara fa tres anys que ha tornat de Beirut i encara diu conservar-ne la sacsejada. «Una ciutat atractivament caòtica, entre la modernitat i la metralla i fins a divuit religions diferents! Amb el cor ja no en marxes mai més». I és que Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) ve de passar-se sis anys a l’Orient Mitjà cobrint fins a deu països per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquest gener ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació, i la seva participació al cicle «Pessics de vida», el dimecres 29 de maig, va fer petita la sala del Casino. 

 

La periodista, que va començar joveníssima a Ràdio Mediona, va ser deu anys redactora especialitzada en economia abans no assumís la corresponsalia a la capital libanesa. Des d’allà ha cobert la guerra de Síria, la d’Iraq, el conflicte entre Israel i Palestina, el retorn dels Talibans a l’Afganistan, els terratrèmols a Turquia o la crisi migratòria al Mediterrani. «De petita ja volia ser corresponsal de guerra, tot i que ara m’agrada més parlar de corresponsal de pau. En un moment de conflictes, hem de fer periodisme de la pau, no de guerra amb bons i dolents, sinó donant veu a totes les parts, proposant la resolució del conflicte, i sense superficialitat». 

 

La Txell duu l’ofici a la sang en una triple condició: dona-periodista-occidental. «El periodisme per mi es un compromís: persona i periodista és el mateix». I afegeix: «Estem molt anestesiats. I les crisis cal explicar-les, però des de la dignitat, sense groguisme, sense la pornografia del dolor. És això periodisme femení? Allò que cal és fer un periodisme transformador, que mogui consciències». I afegeix: «Massa sovint els conflictes els han explicat homes que expliquen històries d’homes adreçades a un públic d’homes». Per contra ella proposa històries de vida. «I aleshores veiem que també hi ha dones valentes, que mouen coses, com aquelles dones àrabs, donasses, ni incultes ni submises, capaces de fer la revolució des de la cuina on els talibans les pretenen invisibilitzar. Jo com a dona les he pogudes visitar encara que tingui—i agraeixo tenir-lo— la síndrome de la impostora». I al capdavall, Txell Feixas ens recorda que també tots nosaltres tenim la responsabilitat d’exigir una informació profunda. Perquè, internacional o estrictament local, «cal un periodisme ben fet, reflexiu, que ens faci créixer».

Que entre tots no féssim tard

Al capdavall, el reportatge sobre les Caputxines de Manresa, si algun servei pugués fer més enllà del de la informació, seria el d'animar a tots els protagonistes del conflicte a no desistir. A continuar provant de trobar l'entesa. L'Editorial que vaig proposar per aquest Pou de la gallina núm. 409 aniria en aquesta direcció, amb la voluntat constructiva que sempre en ha caracterizat com a col·lectiu. En Jaume Gubianas ho va il·lustrar de manera preciosa, amb aquest parell de monges que estan jugant a cucamagar tot subratllant el lema: que entre tots no féssim tard.


Editorial:

Ara fa deu anys, la comunitat de les Caputxines de Manresa expressava la seva voluntat de cedir a la ciutat el convent del carrer Talamanca per tal d’impulsar un projecte assistencial on elles mateixes en quedarien com a usuàries. No va sortir bé: des de Roma, aplicant el dret canònic, de primer van fer valer la seva oposició mitjançant el bisbe de Vic i, posteriorment, van reclamar el consens entre la comunitat, la federació de l’orde i el propi bisbat per a un acord que encara avui no ha quallat. El resultat és un rosari de pretendents per al convent i tot de propostes fallides, encara que sovint les impulsés la millor de les intencions. I el temps passa, inexorable. Les dues últimes germanes que ocupen les antigues instal·lacions conventuals conserven el dret a romandre-hi però qualsevol altre pas haurà de comptar amb la Federació de les Clarisses Caputxines d’Espanya, i ningú no en sap el resultat. L’Ajuntament pel seu costat no desisteix, tot i que fins ara ha batallat sense fruits. A tots caldria animar-los a recuperar confiances i consensos per repensar generosament un projecte tan necessari com és fer d’aquell convent un espai per a tota la ciutat. I, si pot ser, amb aquell mateix esperit de servei i reflexió de fa quatre segles, fonamentat en la intervenció social comunitària, un nou assistencialisme i fins i tot l’art i l’espiritualitat. Un projecte complet per sobre d’un conflicte que durant anys ha generat tantes il·lusions com retrets i disgustos. Potser és la darrera oportunitat de posar-se d’acord. Perquè les Caputxines son encara allà i son això, una oportunitat per a Manresa.

Les Caputxines, un convent reconstruït tres vegades (i 3)

Un tercer i darrer ingredient per entendre el conflicte i reclamació del convent de les Caputxines a Manresa és la seva història, tan complexa com ho ha estat la de la ciutat i el mateix país. I és que fins a tres vegades ha calgut refer-lo i, cada cop, amb el suport dels ciutadans. Aquesta és, breument, la història que també recull el reportatge d'El Pou de la gallina d'aquest mes de juny:

Història d'un convent reconstruït tres vegades

La història del convent de les Caputxines a Manresa està àmpliament documentada en llibres i pàgines web. Així, se sap que les primeres gestions per a la fundació les impulsà la pròpia Mare Serafina el febrer de 1608, quan sol·licità al Consell de la Ciutat la cessió d’una església i una casa per acollir-lo. Un mes després el Consell li notificava la cessió de l’església de Sant Miquel però, pel que fa al convent, el bisbe de Vic —que n’havia de donar llicència— posà com a condició que se situés a la mateixa casa natal de Sor Àngela. Ara bé, la mort de la Mare Serafina aquell mateix any estroncà el projecte. Un segon intent va arribar el 1620, però aleshores la situació econòmica municipal no ho va fer possible. Calgué esperar un tercer intent, el gener de 1636, quan els nobles Joan d’Amigant, Joan de Peguera i Claris i Lluís de Rajadell es constitueixen en Junta per aconseguir el convent amb la col·laboració generosa de mossèn Francesc Salvany, rector de Sant Miquel, que es va fer càrrec de la compra de la casa natal de la Mare Serafina: tot plegat aconseguirà la llicència papal el 1638. 

Singularment, al claustre s’utilitzaran columnes i capitells gòtics del segle XV provinents de l'enderrocat convent de Valldaura. El conjunt, però, sembla una instal·lació força precària fins el punt que es produeix algun esfondrament i tot. Per això, i sota l’empara del Consell de la Ciutat, el dia de l’Ascensió de 1647 es col·loca la primera pedra d’un nou convent sobre el solar del carrer Talamanca que serà, des de 1652, el definitiu. Amb un darrer canvi: el 1718 hi ha l’ampliació de l’hort, tal com el coneixem avui, gràcies a la donació del terreny a la comunitat caputxina per part dels monjos de Montserrat.

La crema de la ciutat de Manresa d’agost de 1713, en el marc de la Guerra de Successió no va afectar el convent ni tampoc ho feren els incendis de la Guerra del Francès (1808-1814). Fins i tot el 1835 va esquivar la Desamortització de Mendizábal —que a Manresa va posar fi a convents com el de Predicadors o el del Carme— per l’obstinació i edat avançada de les monges. Ara bé, al segle XX la Setmana Tràgica (1909) l’afecta de ple: la multitud entra i hi cala foc. La comunitat no tornarà al monestir fins el juliol de 2011 i caldrà esperar el 28 d’octubre de 1914 per tal que el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, consagri l’església, rehabilitada gràcies a la generositat de Josefina Oller i Roca.

La Guerra Civil afectarà novament el convent, que el juliol de 1936 torna a ser incendiat; aquella tardor les Brigades d’Atur Forçós en comencen la demolició ordenada com en tants d’altres convents i esglésies de la ciutat. Acabada la guerra, a partir de 1939 tornen les monges i fan servir l’única part del convent que no ha estat aterrat. Serà cinc anys més tard —després de superar la renovada voluntat municipal de fer-hi un mercat!— que comencen les obres d’edificació del nou convent. I val a dir que, per tercera vegada, es financen amb aportacions particulars. La primera fase acaba el 1954, moment en què comença la reconstrucció del claustre a partir dels 32 capitells gòtics que es van poder salvar durant la guerra. Finalment, l’any 1966 el bisbe caputxí Maties Solà i Farell, prou conegut per la seva intervenció en la caputxinada del mateix any a Barcelona, va beneir la nova església del convent.

La il·lustració correspon a la primera pàgina del reportatge i és una postalde 1925 que mostra el carrer Talamanca, amb l'entrada del convent i l'església dedicada a Sant Carles Borromeu.

.

Sor Angela Prat, pobra, analfabeta i abusada (2)

Un segon ingredient per entendre l’origen del convent de les Caputxines a Manresa és la veritable història de Sor Angela Margarida Prat. Amb un primer apunt personal: en el meu pas per l'Ajuntament de Manresa, durant dotze anys, devia participar en més de 150 sessions plenàries, algunes francament llargues i pesades, que convidaven a resseguir amb avorriment les figures estàtiques de la galeria de manresans il·lustres, d'actituds tan o més avorrides que la de tots els presents. Doncs bé, en aquella galeria dels il·lustres només hi penjava una única manresana que era Sor Àngela Margarida Prat. La seva fesomia, amb els ulls gairebé en blanc i presa de l'èxtasi, suggeria un misticisme arnat i de baix interès: una única dona i encara sota els esblaïms de la fe! M'han calgut alguns anys més per descobrir la història d'aquesta dona que ha resultat ser tan bèstia com singular. I que ens permet reflexionar sobre el paper que van tenir les institucions religioses femenines en un entorn d'autèntica misoginia, brutalitat masclista i invisibilització social. Àngela Margarida Prat, dona, pobra i analfabeta, en seria un cas paradigmàtic. Una biografia d'aquelles que les Ediciones Novaro de la meva infantesa haguessin qualificat, sense cap mena de subte, de «Vidas ejemplares»! Llàstima que els ideals de la contrarreforma n'aigualissin el carácter combatiu i en dissimulessin les habilitats, més pròpies d'una emprendedora decidida que d’una beata fleuma i obedient. Per si no n’hi hagués prou, l'experiència matrimonial l'apartà definitivament del col·lectiu de verges, un episodi que a més a més de traumàtic li acabaria impedint la condició de santa! 

Àngela Margarida Prat, la Mare Serafina

Qualsevol referència contemporània d’Àngela Margarida Prat (1543-1608) ha de recordar que en el seu temps totes les dones es consideraven subalternes, i la seva imatge no hauria de quedar-se en la de la mística que, des de 1896, penja a la galeria de Manresans Il·lustres. De fet, l’èxtasi que la pintura de Francesc Cuixart recull és una visió interessada de Sor Àngela, que s’utilitzaria en un dels darrers intents per canonitzar-la. Segons Sarret i Arbós, el seu retrat es va incorporar a la galeria sense cerimònia oficial mentre, popularment, es deia que aquella monja s’assemblava molt a l’esposa de l’alcalde! Sigui com sigui, fou la primera dona a figurar-hi, i s’hi va estar sola cent vint-i-sis anys, fins que el 2022 s’hi va afegir l’actriu i comunicadora Maria Matilde Almendros. I és que, més enllà del misticisme que tant agradava als contrareformistes del XVI, la tasca de Sor Àngela té com a fil conductor la protecció de les dones, en espais segurs d’acollida. Un projecte impulsat per una persona de caràcter, analfabeta fins als quaranta anys, i a qui l’experiència vital la va fer passar per diversos abusos sexuals així com un matrimoni per obediència que es resumeix en set anys de violència domèstica, fins a l’extrem de conviure i servir a la mateixa llar al marit... i la seva amistançada.

Àngela Margarida Prat havia nascut a la casa anomenada del Trull, al carrer de Talamanca. Primogènita d'uns pagesos arruïnats, va quedar òrfena de mare i aviat es va trobar servint a Barcelona, a casa del mercader Salvador Molins, on s’estarà setze anys, fins a 1567. Segons explica la historiadora Rosa Maria Alabrús, Àngela en la seva adolescència va suportar diversos intents de violació i abusos, inclòs el del marit de la germana de la seva mestressa. Tenia vint-i-quatre anys i, atès que la seva voluntat conventual no era possible sense una dot, la pròpia família la pressiona per tal que es casi amb el sastre manresà Francesc Serafí —d’on li vindrà el nom d’Àngela Serafina. Establerts a Barcelona, el marit resultà ser un compendi de brutalitat, alcoholisme, ludopatia i promiscuïtat que s’allargà fins a la seva mort, al cap de set anys. En el trajecte hi hagueren almenys tres fills, dos d’ells bessons, i dels quals només sobrevisqué la noia, Bàrbara, amb qui Àngela torna a Manresa per obrir un cosidor de noies a la casa d'Elionor de Peguera. Allà aprendrà a llegir i a escriure, i madurarà una idea: que aquelles noies es puguin guanyar la vida amb el seu treball, sense dependència masculina i, així, allunyar-se de la carn. Cal subratllar que la castedat li serà una obsessió, i no pararà fins aconseguir que la seva filla esdevingui franciscana. La seva beatitud és creixent: el 1584, a l'església de Sant Bartomeu vesteix l'hàbit caputxí. I dos anys més tard ja torna a ser a Barcelona en una nova experiència de vida comunitària amb d’altres companyes religioses. Amb els seus raptes i converses amb Déu guanya fama, fins el punt d’atribuir-se-li que Barcelona s’estalviés un episodi de pesta. Poc a poc obté la protecció del bisbe, i el suport de la noblesa i burgesia barcelonina així com de la monarquia: Felip III i Margarida d’Àustria, tot just casats, la visiten el 1599. Aquell mateix any es posa la primera pedra del monestir de Santa Margarida la Reial, el primer de caputxines a la península, anomenat així en homenatge a la generositat de la reina. I tres anys després rebia l'aprovació pontifícia. La Mare Serafina va morir la vigília de Nadal de 1608, tot just emparaulat un altre convent a Manresa.

Les Caputxines a Manresa, una oportunitat (1)

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina publica un llarg reportatge sobre el convent de les Caputxines de Manresa. Una història llarga, tortuosa i de final incert encara, amb una dotzena de protagonistes que, l'un rere l'altre, miren d'estalviar-se l'entrevista i acaben responent des d'un absolut laconisme. Sigui com sigui, la lectura permet no donar res per perdut —són 4.500 metres quadrats al cor del barri antic— i la mateixa portada de la revista encara en parla en termes d'oportunitat. Per això s'il·lustra amb una fotografia d'Enric Casas que presenta l'hort viu i animat per tot de voluntàries. Un fet que no és menor: convents com els de Manresa van néixer fa quatre segles per acollir dones en un entorn segur i acollidor. Tot d'idees que faríem bé de recordar en aquests temps de canvi i que miraré d'anar presentant a bocins en aquest bloc. Començant per la congregació, nascula a Nàpols i animada per una lleidatana plena de coratge. Un tros de dona, que al segle XVI veu en el convent una fórmula d'activisme en clau de dona. És clar que avui la fórmula ja no pot ser la mateixa, però per sobre de l'anècdota, queda la categoria: espais oberts a totes les dones. Ningú li'n pot negar la modernitat:

Les Caputxines, convents oberts a totes les dones

Les Clarisses Caputxines són un orde mendicant de clausura que va néixer a Nàpols per voluntat de la noble catalana Maria Llorença (Lleida 1463 - Nàpols 1542) que s’havia casat el 1483 amb el secretari de Ferran el Catòlic, el valencià Joan Francesc Llong, amb qui tindrà tres fills. Quan el rei Ferran s’annexiona el regne de Nàpols els Llong hi aniran a viure (1506) però tres anys després Maria queda vídua. És aleshores que decideix entrar a l’orde laic dels Terciaris Franciscans i, vinculada a cercles d’una nova espiritualitat humanista i més evangèlica, comença d’atendre malalts als hospitals napolitans per a pobres. Ella mateixa el 1522 va fundar l'Hospital de Santa Maria del Popolo degli Incurabili per als malalts de sífilis, greu malaltia de transmissió sexual que s’escampava arreu d’Europa amb una elevada mortalitat. El 1530 també va fundar el convent de Sant Efraïm el Vell per tal d’acollir la primera comunitat de Caputxins de Nàpols. I cinc anys després Pau III l’autoritzà a fundar un nou monestir, però ara femení, on les primeres religioses van ser algunes prostitutes que havien guarit de sífilis a l'hospital.

Maria Llong s’allunyava força del cànon de santedat femenina del XVI. Els aires de Trento encara havien de fer-se presents i ella és una dona culta, que no profetitza ni té èxtasis espectaculars tot i l'episodi de Loreto, el 1510, quan va guarir d'una greu malaltia. En qualsevol cas, Maria Llorença fonamenta el seu projecte en tasques d’acollida, tal com recull la inscripció a l’entrada del seu hospital: «Qualsevol dona, rica o pobra, patrícia o plebea, indígena o forastera, mentre estigui embarassada, que piqui la porta i li serà oberta». 

El 1538 la ja Madre Longo i les seves germanes adopten la Regla de Santa Clara, amb elements de les constitucions dels Caputxins, motiu que explica el nom de Clarisses Caputxines. I encara un darrer detall contestatari: a diferència de moltes altres ordes femenines, a les Caputxines no es requeria dot per incorporar-s’hi. Aviat s’estengueren per tot Itàlia, i el primer monestir a la península ibèrica serà fundat el 1599 a Barcelona per la manresana Àngela Margarida Prat. Ni l’una ni l’altra no han aconseguit mai resoldre les causes de beatificació repetidament impulsades tot i que potser a cap de les dues això els hagués preocupat mai gaire.

36 anys de servei a la Residència d'avis del barri

El dissabte 1 de juny vam celebrar els 36 anys de la Residència d'avis al barri, «la resi». La notícia ja és a la pàgina web, amb bona part dels discursos de Rossend Coll com a president del Patronat, i de l'alcalde Marc Aloy a qui li agraïm l'acompanyament un any i un altre. Ell sol aguanta pacient les nostres reivindicacions que, és clar, superen l'àmbit municipal. Però ens sembla imprescindible que també ell escolti com a representant polític, un cop i un altre, la necessitat que tenim d'una llei per al Tercer Sector i superar aquest infrafinançament històric que patim de part del govern de Catalunya.

En Rossend Coll, com a president recordava els orígens, vehement com sempre, des de dalt l'empostissat: «Vam començar sis persones amb l’objectiu de tenir un equipament on poder envellir amb la màxima qualitat de vida i al cor del mateix barri on vivíem. Una Residència». I és que, a diferència dels arbres joves, «els arbres vells no es poden trasplantar». El Sendo va recordar la coneixença que Pepita Subirana tenia amb el Dr. Simeó Selga, i de com aquest ens va guiar i obrir les portes d’aquell primer govern de la Generalitat, aleshores que tot estava per fer i tot semblava veritablement possible: «Ens va posar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, que ens encoratjar a tirar endavant, quant tothom només ens advertia de les dificultats del projecte. De fet al principi ningú s’ho creia. Érem quatre exaltats vinculats a l’Associació de Veïns del barri, però teníem fe, ens creiem el projecte i, amb constància i esforç, ja veieu que ha prosperat».

Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents. «Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis? Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics, trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».

I és clar, ja ens agrada que aquesta fórmula de residència de proximitat sigui sovint reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. Per això, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclordar que aquest Tercer Sector on ens situem té un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que, per molt voluntariosos que puguem ser, és absolutament urgent enfortir el nostre reconeixement i finançament. I si no, ja tenim a punt el discurs del 37è aniversari!