Partal, periodisme de proximitat

Ahir va ser a Manresa en Vicent Partal, convidat per El Pou de la gallina, la revista mensual de la ciutat que acaba de fer els seus primers vint-i-cinc anys. Com que El Pou acaba de renovar tota la seva web en una proposta molt més ambiciosa -el Pou.cat- tot incorporant gent jove, ens va semblar ja fa mesos que el director de Vilaweb seria la millor veu i la més autoritzada per parlar de "Periodisme digital, periodisme local". I la veritat és que no va decebre: tot el contrari. Van ser noranta minuts de bon aprofitar, amb discurs i amb interrogants. Amb la participació del públic. I mira que el dia es portava moltes altres notícies -la intervenció europea, la reunió a Palau del "pacte fiscal"...- però en Partal se cenyí al tema i fins anima tota la gent de El Pou a continuar fent periodisme "de proximitat". Fomentant la col·laboració entre mitjans. Treballant amb menys diners. Assumint que el món del paper s'acaba -"no és allò que a mi m'agradi, és el que està passant"- i animant a atrevir-nos a fer de tot -"perquè allò que importa és la credibilitat del mitjà, encara que sigui paper, ràdio, tele o tot a la vegada". Al capdavall per El Pou de la gallina va ser una redescoberta entendre -i escoltar- que "un mitjà és l'expressió d'un col·lectiu, és la creació de comunitat, és la plasmació del seu diàleg". Hi ha d'haver, això sí, exigència i honestedat. I tota la resta ja anirà venint. 

En acabat, encara vam anar a fer un mos amb el punt de safareig necessari en aquestes vetllades. Sopar i tornar-lo a Barcelona. Em va agradar fer i desfer la carretera tot escoltant aquest homenot -aquest valencià inquiet, que pensa, somriu, parla i tuiteja- que es declara agnòstic de tot i, en canvi, té una fe immensa sobre el nostre futur. Que ha conegut en directe fins a nou proclamacions d'independència. "I totes com si res no hagués passat: exactament com quan fas divuit anys. No n'ets conscient fins al cap del temps". I té, que ja hem arribat. En Partal baixa del cotxe i com per aconsolar els que tornem un altre cop a Manresa comenta: "au, jo me'n vaig escriure l'editorial de Vilaweb". No sé pas qui va acabar abans...

A la foto, en Vicent Partal abans de començar la conferència, entrevistat al Centre Cultural del Casino per en Ramon Aram. De El Pou de la gallina, és clar.

La Caravana del Bages per la Independència

Amb l'adhesió de trenta municipis, i sis punts de partida diferents, avui hi ha hagut la Caravana del Bages per la Independència organitzada per les assemblees territorials de l'ANC - Assemblea del Bages per la Independència. Sis columnes de cotxes i encara dues més formades per motards i ciclistes, respectivament. Tot plegat, més de cinc o sis-cents vehicles que ens hem reunit al migdia al Parc de l'Agulla de Manresa. Activisme dominical per tal de fer popular la futura independència del país. Un assaig -un altre!- per tal de crear xarxes entre municipìs, madurar les organitzacions, veure qui és qui i amb què comptem. I preparar-nos al fer el salt...

Per qüestions estrictament familiars, amb M. ens hem incoporat a la Caravana a Castellbell i el Vilar, a les 10 del mat. Ha arribat la columna que ja venia de Monistrol, esmorzada i amb discurs de l'alcalde d'allà. A Castellbell i el Vilar hi hem tornat -discurs de l'alcaldessa, coca i xocolata de ca la Margarida. I després cap a Sant Vicenç de Castellet -aquí el manifest i discurs d'alcalde no han tingut acompanyament gastronòmic. Però sí que és veritat que en menys de cent minuts, vejats miracle, un alcalde d'ERC, una del PSC i un de CDC han assumit el manifest i el projecte d'independència que el país necessita. Aquesta podria ser la primera victòria de l'ANC a la nostra comarca. Després, hem enfilat el camí de Manresa passant pel Pont de Vilomara, municipi que per no estar adherit no ha tingut ni alcalde ni manifest ni, què sé jo, unes patates xips i vermut...

Al migdia la calor ja es feia notar, i al Parc de l'Agulla per tercera vegada hem escoltat el manifest amb referències a l'espoli fiscal i el preu de trobar-nos sota l'administració colonial espanyola. Fet i fer, a cada català ens costa 7 euros cada dia això d'Espanya, xifra que es considera l'exemple màxim de depredació en un estat de la Unió Europea. En fi, al Parc de l'Agulla hi ha hagut música, un desplegable colossal que ha pintat l'Esteve Porta, i encara una nodria presència de grups de cultura popular i fins hereus i pubilles!. D'entre el repertori escoltat no em puc estar de destacar la cançó del Conte medieval, de Els Esquirols, revisada per la veu d'en Titot i la guitarra d'en David Rossell. M'ha semblat una tria extraordinària.

Perquè tot plegat podria passar per un matí de costellada i per això també, poc abans no anéssim a trobar el dinar, ha anat bé d'escoltar el discurs de Laura Vilagrà, vicepresidenta de l'Associació de Municipis per la Independència, i alcaldessa de Santpedor. Guanyar musculatura organitzativa de poc serviria si no hi poséssim discurs!. Això és, reclamar no només la constitució d'un nou estat, sinó recordar que massa vegades els catalans, quan ens amenacen, ens arrosem. M'ha agradat contrastar el to festiu i dominical amb un advertiment serè: "la independència és un camí difícil" i ho és perquè necessàriament implica un canvi social i polític, també econòmic. És clar que només hi tenim a guanyar! Però cal vèncer la por, perquè ja és a tocar el dia de plantar-nos, de dir que prou, i això vol dir desobeir, fins i tot quan provaran d'espantar-nos. Per això ens cal sumar més gent i vèncer la por. I estic convençut que n'hi ha molts a punt, molts i molts més que no pas avui ens hem aplegat a l'Agulla. I hi anem arribant: participant i fent festa. A peu o dalt d'un cotxe. Alegres, és clar. Però necessàriament valents: la independència només pot ser transformadora! Al capdavall, deia la tornada de la cançó:

"Ai de poble, ai de la vila,
que té un lladre per senyor,
si vol pau que sigui justa,
l´haurà de pagar amb suor".

Una samarreta groga per l'educació

Tot just enyoràvem la tasca durant quinze anys de la CODEP, que neix una nova plataforma en defensa de l'ensenyament públic, El Bages es mou. I ja cal que ens moguem tots, perquè d'això es tracta. Altrament, l'educació que durant dècades ha estat concebuda com una eina d'emancipació individual i col·lectiva pot esdevenir, en nom de la crisi, un nou factor de segregació i desigualtat. El problema ens afecta a tots, i per això celebro que avui, 22 de maig, a Manresa s'hagi convocat una concentració davant Crist Rei, a les 6 de la tarda, oberta a tothom. I així mateix ho he dit a ManresaInfo, amb l'escusa d'aquesta samarreta groga que avui estrenaré.

Una samarreta groga per l'educació

Me la van portar la setmana passada, una samarreta groga en defensa de l'escola pública per tal que me la posi els dimecres. Les fa córrer la plataforma El Bages es mou, que és un col·lectiu de mares i pares, de mestres i d'altres persones aplegades per defensar l’ensenyament públic aquí i, en xarxa, arreu de Catalunya. La seva declaració d'intencions planteja la defensa d'un model educatiu "gratuït, democràtic, participatiu, laic, inclusiu, intercultural i obert a tothom". Encara més, persegueix "el ressorgiment d'un moviment pedagògic innovador" que assumeixi els principis de l'educació pública com un altre instrument per construir una societat més plural i més justa.

Una samarreta groga. Les havia vist per primera vegada el 21 d'abril, en una manifestació a Barcelona. Es tracta només de posar-se-la un dia a la setmana per fer visible la unitat de tota la comunitat educativa. És tan petit l'esforç que em va semblar que sí, que me la posaré tots els dimecres que queden de curs. I convindria que, tal com reclamen els promotors, aquestes samarretes grogues esdevinguessin marea. No només entre els professionals de l'educació sinó amb els pares i mares, amb els alumnes, amb tots els que sentin que han de vetllar per un ensenyament de qualitat.

Una samarreta groga, també, per manifestar-se obertament contra les retallades, contra la manca de recursos, contra l'ofec que els governs català i espanyol practiquen al nostre sistema educatiu. La crisi ha esdevingut la coartada perfecta per desmantellar els avenços socials i laborals de les tres darreres dècades. I en aquesta catàstrofe, educació i sanitat, en són perdedores principals. Que vol dir que hi perdem tots.

Per això em posaré la samarreta groga els dimecres. No pas com una queixa gremial sinó per compartir un neguit: si els mestres anem tenint més hores lectives, si es redueixen les destinades a la preparació o bé a reunions, si ens augmenten les ràtios per classe i a partir de setembre no es cobreixen les substitucions de menys de deu dies, si ens minimitzen les aportacions per l'activitat dels centres... no cal que ens plantegem gaire millores. Perquè no parlem pas d'il·lusió o vocació. Ni d'un problema "dels mestres". Siguem clars, les pitjors conseqüències de tot plegat se les emportaran els alumnes. Perquè, sense cap mena de dubte, amb menys recursos la qualitat del servei que oferim se n'acabarà ressentint.

Al capdavall, avui 22 de maig hi ha vaga de tots els sectors educatius. Però singularment a Manresa, a les 6 de la tarda, una concentració davant Crist Rei, al Passeig. Hi hem de ser tots: una concentració que recomposi aquella suma de compromisos que no s'haurien de trencar mai. La dels mestres i els pares, i els alumnes, i fins els representants sindicals i polítics. Perquè l'educació ha de tornar a ser prioritària. Els recursos i especialment la seva funció. Potser  perquè avui, més que mai, l'educació és la millor eina d'emancipació individual i de cohesió social que tenim. I no l'hauríem de malbaratar.

Publicat avui a ManresaInfo

La foto la vaig fer a la Plaça de Sant Jaume, el dissabte 21 d'abril, en una convocatòria unitària del MUCE: milers de mestres reclamant recursos, és clar, però sobretot reivindicant el paper fonamental de l'educació en la Catalunya del futur.

El Catà als escenaris

Dimecres va ser al Kursaal, a l'estrena de  El petit escuraxemeneies, de Benjamin Britten, dins el projecte Fem Òpera!. Una proposta que el Servei educatiu del Kursaal ha trasplantat a Manresa des de Barcelona. I amb resultats espectaculars que van continuar en la sessió d'ahir i fins la tercera programada per avui vespre. Tot plegat, més de cinc-cents alumnes de nou centres de secundària del Bages amb la Jove Orquestra del Conservatori de Música de Manresa, el Cor Jove del mateix Conservatori i, encara, l'Escola Coral de l'Orfeó Manresà. Recordo haver participat en d'altres exercicis per acostar la canalla a l'òpera que ratllaven la crueltat pura i simple, com aquell 3r de BUP, nocturn del 86,  a Moses und Aron, de Schönberg, al Liceu. M'hi jugo un pèsol que mai més no hi han tornat!. No ha estat el cas d'aquest petit escuraxemeneies. Passeu per alt tots els grinyols: l'experiència ha estat colossal, i molts dels meus alumnes més repatanis en van sortir fascinats. No ha estat "estudiar" òpera. Ni "anar a" l'òpera. Els alumnes del Catà han fet òpera. Durant el curs, a classe de música, sota la batuta de la Rosa Maria Ortega. I després als assajos extraordinaris amb en Lluís Arguijo de director musical i Ada Andrés de directora escènica. I a la sala gran del Kursaal. Música en directe. Ambient d'estrena. Per molts d'ells, per tots nosaltres, inoblidable.

Avui divendres ha estat al Teatre Conservatori. A la 23a mostra de teatre als instituts. Migdia i, si va bé, ara al vespre hi tornem pels pares. Els del Catà hi hem presentat Criatures , de les T de teatre. Amb direcció d'Alícia Puertas després de mesos pacients d'assaig els dimecres migdia. Quan tot el Catà omple la platea d'un teatre has d'agafar oxigen i retenir-lo mentre els llums s'apaguen. Aleshores penses, en un instant fugaç, si has complert tot el manual d'aclimatació: saben on van, i saben què s'espera d'ells. I fins els has promès que si estan al cas s'ho passaran bé. Que a l'escenari hi ha els seus companys, que serà una hora curta... Tot això ho penses i creues els dits. Música. L'escenari s'omple. La platea encara grinyola. Llestos. El teatre guanya. Durarà una hora i a vegades et giraries per dir al Marc o a l'Abde que no n'hi ha per tant. Com riuen! Però també escolten. I no has de dir res, tot just girar-te... I quan s'acabi tothom escalatarà en aplaudiments. I haurà valgut la pena. La matinal, el semestre d'assaigs, tot el cicle i, encara, els esforços de l'Ajuntament i de les Ampes, dels espònsors: fer teatre, sortir de l'institut, pujar dalt d'un escenari... Em fa l'efecte que són les hores més ben gastades en la formació d'aquesta trepa de carallots. Perquè és aprenetatge i emoció. Perquè ha funcionat cada vegada. Perquè sense cap mena de dubte en surten millors de com van començar.

La foto és d'avui al migdia, al Conservatori. Fem Òpera! i Mostra de Teatre als instituts: molts esforços i, també, recursos públics. El meu reconeixement més sincer i també un prec: valdria molt la pena saber que una i altra cosa tindran continuïtat.

Victòria i triomf dels Matiners a Avinyó

Aquest cap de setmana Avinyó s'ha transformat i, per unes hores, ha tornat un segle i mig enrere per recrear un episodi històric de la segona carlinada o guerra "dels matiners". I bé, reconec que quan vaig tenir notícia de la proposta em vaig témer un altre cas de mercat medieval amb les habituals parades de coca i embotit, ara reconvertides al XIX. Fos com fos, avui diumenge ens hi hem acostat amb uns amics. I ben aviat m'ha fet l'efecte que amb aquests Matiners, a Avinyó, l'han encertada. Perquè han aconseguit no només l'ambient de festa i mercat -sí, sí, amb molt vi i coques, amb llangonisses i ratafia... -  sinó bastir una convocatòria que té tots els punts per créixer i multiplicar-se. Atractiva i funcional. Fonamentada en la participació ciutadana. Amb espais recreats i d'altres tan sensacionals com cal Verdaguer. I tot sense trair la història. O, si de cas, traint-la el mínim possible, tot just per remullar-se amb algunes gotes d'èpica!.

Per això li vaticino i desitjo la continuïtat. I això almenys per tres motius. En primer lloc perquè hi ha una història autèntica al darrera: una de les poques victòries carlines contra les tropes isabelines. I encara més, perquè l'episodi impulsa la recerca històrica sobre un àmbit poc investigat i encara menys popular: el paper de la telegrafia òptica a mitjan del segle XIX. En qualsevol cas, la batalla hi va ser, està ben documentada i encara ara apareixen objectes que en són testimoni.

Hi ha un segon motiu, però, que és el que li atorga tot l'interès social. I això perquè avui, aquesta Fira dels Matiners, des de la coral a l'escola, els botiguers o les entitats, ha aconseguit mobilitzar fins a dues-centes persones: poca broma, perquè parlem de gairebé el 10% del municipi! Doncs bé, la festa -perquè al capdavall és una festa!- actua com a motor de cohesió social. I la fa pensable i possible moltes més vegades. Amb major exigència. Amb unes expectatives més grans!

I acabo encara amb un tercer motiu, i no pas menys important. Perquè la recreació històrica també és un element de reflexió. Eudald Vilaseca, l'alcalde, avui parlava "dels indignats del segle XIX" i trobo que és una molt bona manera de referir-se a aquell contingent d'avinyonencs que senzillament abraçaren la causa carlina com a resposta i disgust a les polítiques centralistes que la monarquia borbònica impulsava. Segur, segur que aquí als guionistes se'ls n'ha anat una mica l'olla -en Jordi Pessarrodona fent de mossèn carlí al crit de visca la llibertat és com a mínim discutible!. Però funciona. I defenso que amb aquest episodi també col·laborem a despertar l'esperit crític de molts participants a la farsa. I que, disfressats de carlins o liberals, saben que la realitat és molt més complexa. I que cal estar amatents al futur. I que al capdavall el poble, el seu poble, només el faran entre tots.

Una foto del migdia, a la torre de comunicacions bastida a la plaça Major. Això de veure boines requetès pel carrer fa mal d'ulls al primer minut, no es pot negar. Però la història de seguida funciona. Enhorabona!

Nosaltres, els valencians...

Diu que és exactament avui que fa cinquanta anys que Joan Fuster va publicar Nosaltres, els valencians. El llibre inaugurava editorial -Edicions 62- i fou un èxit immediat, tant que en tot aquest temps mai s'ha deixat de reeditar. I amb tot, l'aniversari ens arriba coincidint amb la desaparició de El Temps als quioscs. Alguna cosa s'estronca. O no acaba d'anar malgrat la tossuderia d'homenots com Fuster. O Eliseu Climent. O des de Vilaweb, Vicent Partal. Tossuderia del sud i una mica més.

Ja diu Partal a l'Editorial d'avui que Nosaltres, els valencians no és el millor llibre de Joan Fuster. "És un llibre, tal vegada, de circumstàncies. Escrit en les condicions en què era possible d'escriure'l en ple franquisme, segurament que avui Fuster no l’escriuria igual. Però, més enllà de detalls prescindibles o discutibles, l'esperit del llibre és superb, un autèntic raig de llum que ha il·luminat i il·lumina generacions senceres de valencians, de catalans".

Heterodox com era, bé podem dessacralitzar Fuster, doncs. "Que el seu programa polític, que tal o tal punt, siga discutible, és una evidència. També ho és que no hi ha una sola manera de ser valencians i que des de posicions ben distants hom pot defensar el país i la llengua sense haver de concordar en el projecte polític final. Que pels uns Fuster és més transcendental que no pels altres, també és obvi. Però ningú que estime el País Valencià no pot passar per alt la seua fita, la pedra que ell va posar amb el seu esforç personal, sobre la qual s’ha bastit la major part del valencianisme contemporani".

"Això quant al País Valencià. Però Fuster va més enllà (...) i fa creïbles, miraculosament, els Països Catalans, aquest concepte esquiu durant segles al País Valencià i al Principat, i tanmateix imprescindible per a sobreviure en la mundialització. Sense Fuster, sense la seua obra i el seu compromís, és més que probable que moltes coses que fem cada dia no serien. Per exemple, aquesta reunió virtual que és VilaWeb, aquesta nació que parla amb si mateixa a través de les pàgines del nostre diari".

A Manresa, Fuster té una àmplia avinguda. I una cruïlla exacta amb una altra, la de Països Catalans, que ens recorda que compartim moltes coses. Que ens recorda que no podem viure d'esquena ni ignorar-nos els uns als altres. Que ens convé avançar plegats.

Doncs això, rellegiré Fuster i, per poc que pugui... tornaré a València.

Qualitat i mancances de l'educació

Avui estic content: em sembla que he passat correctament l'entrevista de l'auditoria per a l'obtenció del Certificat de Qualitat ISO 9001 del nostre institut de secundària. Poca broma perquè les proves han durat dos dies i des de fa mesos que al centre s'hi està treballant. L'objectiu és aconseguir ser reconeguts com un centre ISO 9001 i, no cal dir-ho, només això ja ha estat objecte de debats des del primer dia. Quan vaig arribar al Guillem Catà la cosa ja feia més d'un any que durava, però jo vaig preguntar poc i em vaig deixar dur perquè el projecte em permetia redescobrir el funcionament contemporani dels instituts, després del meu llarg parèntesi polític de setze anys.

Estic content, doncs, perquè diria que m'ha anat bé això de treballar "la qualitat". Però sobretot em sembla que li ha anat bé al centre perquè, després d'aquell acord inicial per embrancar-nos en el projecte, hi ha hagut l'esforç de sistematitzar la nostra documentació, els nostres objectius, compromisos, metodologia i fins i tot les maneres de redreçar els errors que detectem a la nostra gestió. La terminologia és una altra, i només en deixo un tast: "Revisar l’estat de l’empresa i el seu grau de comprensió dels requisits de la norma, en particular en allò relatiu a la identificació d’aspectes clau o significatius del funcionament dels processos, els objectius i el funcionament de tot el sistema de qualitat".

Llegit en fred sona fatal, oi?. Però la música de fons ja fa anys que ens acompanya. "Dret a una educació integral i de qualitat" diu la LEC, tot reiterant un principi del nostre Estatut: “Totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d’igualtat". Qualitat, doncs. Però... la qualitat és feina, és major compromís i és complicitat en un projecte de futur.

A l'Institut Guillem Catà em penso que no planyem els esforços, i que ens n'estem sortint. Però al vespre, a casa, per un moment dubto de què servirà tot plegat si al costat d'aquesta empenta no trobem el suport necessari, la complicitat de les autoritats educatives. No estic parlant de 100 euros mensuals menys ni d'una hora setmanal més. No em queixo per mi: reclamo majors complicitats, un punt de fermesa en la defensa de l'Educació . I només rebem bones paraules. Discursos que en nom de la racionalització i la tisora volen que l'escola -i especialment l'escola pública- faci encara més per menys. I ara... amb qualitat!

I doncs, quants anys fa que fem més per menys? Quan vaig començar el MHP Pujol ja ens deia que el bon mestre sota un pi fa escola. I tant! Però l'objectiu no es pot quedar a trobar pins de qualitat... i retallar tota la resta! Aleshores repesco l'article d'en Jaume Cela i Juli Palou publicat al suplement Criatures de l'Ara. Perquè sé que malgrat tots els esforços -tota la vocació que aquest col·lectiu gastem- els resultats s'empobreixen. I això, no ens enganyem, és molt dolent per al futur dels nostres nois i noies. És molt dolent per al futur del país. L'article deia...

Dues mans
La gran majoria dels humans tenim dues mans i hi podem fer coses. Podem empènyer un cotxet amb una de les mans i menjar un gelat amb l'altra. Podem ensenyar els palmells com un indici de confiança. També podem tapar-nos la cara de vergonya, com haurien de fer algunes persones que proposen segons quines polítiques en l'àmbit educatiu. Si per un accident perdem una mà, fer qualsevol de les accions anteriors serà molt més difícil, tot i que hi posem moltes ganes, tones d'il·lusió, enginy de tota mena i una cantarella de bones intencions.

Una cosa semblant passa amb l'educació. Encara que ens vulguin fer creure que racionalitzar i retallar són sinònims, no ens enganyen. No hi ha cap mena de dubte que amb menys recursos la qualitat del servei que oferim se'n ressentirà. El ministre d'Educació trepitja fort. S'ha tret la careta i ha explicat les mesures d'estalvi que s'implantaran per reduir la inversió en educació. Si s'apliquen ho tenim cru per mantenir alguna cosa més que sessions magistrals amb llibre de text per subratllar. Si augmenten les hores lectives, si es redueixen les de preparació i de reunió, si augmenten les ràtios per classe i no es cobreixen les substitucions de menys de deu dies, no cal que ens plantegem fer gaires canvis organitzatius per molta il·lusió i empenta que tinguem.

Tampoc no ens enredaran amb allò que els problemes són oportunitats. Parlem clar, l'esforç per innovar en l'àmbit educatiu ha de comptar amb el finançament adequat i amb acords polítics que se situïn per sobre de les onades que provoquen els canvis de govern. Queda clar que a les polítiques neoliberals els importa un rave l'educació i l'escola pública i bona part de la concertada. Això que vol fer el ministre no té nom. Més ben dit, en té un però és molt lleig i a nosaltres ens agrada parlar de manera educada, que som mestres i públics.

Jaume Cela i Juli Palou.
Ara criatures. 28 d'abril de 2012,
La foto, de les jornades Catà en acció: la flashmob final. Educació amb ritme i, malgrat tots els peròs, de qualitat.

Repensar la Festa Major, a Sant Cugat

Avui he estat a Sant Cugat, convidat a un debat ciutadà que s'han empescat per repensar la seva Festa Major. Jo només havia de participar en una taula rodona al migdia, però com que a les 10 la ponència inicial era a càrrec d'en Bienve Moya (L'ànima de la festa) ja m'hi he estat tot el matí. I m'ha agradat d'escoltar un altre cop en Bienve explicant el calendari festiu, la capacitat de socialització o la necessitat d'una litúrgia central. I encara els diversos models que tenim de Festa Major, la necessitat permanent de repensar-la o -perquè de tot s'ha escoltat- de com la festa sempre ha fet nosa al poder...

A la taula rodona, que moderava Oriol Picas, amb la Tena Busquets i en Joan Morros, m'hi he trobat més que bé. Hi he defensat la condició que té una FM de termòmetre cultural i participatiu; també la necessitat d'un canemàs que l'organitzi per fer-ne veritablement un temps diferent de l'ordinari. I alguns exemples locals de "taller de festes" -Xàldiga, el correfoc....- o de transferència de poder entre ajuntament i associacionisme -des de la comissió de festes a la Festa Major Alternativa. En fi, assumir que la festa és, també, conflicte amb el millor sentit del terme. Després la Tena Busquets -programadora del Principal d'Olot- ha entrat en el tema de com participar des de la programació estable d'espectacles a la Festa Major. Això, la voluntat d'arribar a nous públics gràcies a la festa major i, encara, alguns exemples de transformació festiva com "la turinada" que ha resultat ser un vi - acrucis de característiques iniciàtiques i multitudinàries. A la darrera intervenció, en Joan Morros ha llençat quatre piules, per allò de reflexionar plegats a l'entorn del triangle festiu: associacionisme versus tècnics de cultura i polítics. Piules, traca i alguna bomba -no sempre els polítics ho fan bé, no sempre els tècnics en saben prou...-. A la fi, consens a la taula ni que fos perquè ja eren les dues, "es tracta de treballar en la mateixa direcció".

A Sant Cugat encara dedicaran tres sessions més al tema, aquest mes de maig. I desitjo que els resultats els acompanyin perquè ara mateix tot els sembla dificultós. Però estic convençut que un debat en aquests termes ja és un primer pas per millorar la festa. I he recordat jornades semblants a Manresa fa molts i molts anys -i ja va venir en Bienve Moya a xerrar!- o, tot just el 2010, una jornada a Reus organitzada des del CPCPTC amb l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya per tècnics municipals de cultura. Les ponències les trobareu aquí -Antoni Ariño, Carles Lax, Assumpta Bermúdez...- amb exemples de Granollers, Manresa, Solsona o Olot. I la taula rodona amb Salvador Palomar, Jordi Bertran, Pilar Llauradó i... Bienve Moya! Per demostrar que “la festa major és el primer i més important dels programes transversals en un municipi“. Jo encara avui n’estic convençut, d’això i de que és un magnífic indicador de la seva participació ciutadana, de l’associacionisme, de la identitat i la cohesió social. Al capdavall, ho torno a dir, no es pot pretendre aconseguir uns pressupostos participatius o el treball a l’entorn d’una revisió del Pla general d’Urbanisme si prèviament en un poble, vila o ciutat no s’ha aconseguit ni dinamitzar un grup de festa major…

La foto és un primer premi del concurs de la FM de Manresa, l'any 2002. És d'en Josep Brunet i mostra l'episodi més bèstia de comunió col·lectiva de cada any hi ha a la nostra ciutat: més de trenta mil persones al Parc de l'Agulla reunides per vint minuts de castell de focs!

Primer de maig, #novullpagar

Aquest primer de maig arriba amb el país desmanegat i en Joan Manuel Tresserras ens animava des de fèisbuc: La crisi i el patiment de centenars de milers de persones ens actualitzen el sentit de les lluites socials que han calgut per construir un sistema que ofereixi garanties i drets als sectors més desafavorits; i ens fa evident la necessitat de continuar-les. Ni en el terreny de les conquestes socials ni en el de la sobirania nacional som on caldria. No tenim justificada, doncs, la renúncia.

Sense renúncies, doncs, ahir vam sortir al carrer. Contra la reforma laboral. Contra l'espoli fiscal. Contra les retallades pressupostàries, les retallades de drets socials, les retallades a les llibertats democràtiques... Per una societat mes justa i per un país més lliure ahir vam sortir al carrer, sí. O a la carretera, per ser més exactes: al migdia, a Castellbell i el Vilar, de seguida vam ser mitja dotzena de cotxes dels que "no volem pagar" i al peatge de Sant Vicenç n'hi vam trobar un grapat més. Vam passar i ens van prendre la matrícula i, com que el dia s'ho valia, a la sortida de Vacarisses ens vam arreplegar més de seixanta vehicles i vam decidir de tornar fins a Manresa, tot repetint. I feia goig, no perquè això arregli res sinó perquè permet entrenar-se en la desobediència. Que d'això també cal saber-ne: pacients i submisos, fins ara només notem els abusos. I ha dies que paga la pena -i la pena són 100 euros, oi conseller Puig?- ser desobedient. Educadament desobedient.

Al capdavall ja s'ha convocat una segona jornada de #novullpagar però jo coincideixo amb en Jordi Plana que avui, a Elsingulardigital.cat intueix "que la campanya s'anirà esfilagarsant amb el temps i que d'aquí unes setmanes ja serà història. Per sort o per desgràcia, el nostre país es mou a cops de foguerada. Com que no tenim cap pla conjunt ni ningú que organitzi res, el poble va disparant trets de trabuc aquí i allà. Quina enorme quantitat d'energia malgastada que es podria aprofitar en una única i correcta direcció". La direcció ja la sabem, i com que la paret és alta, consigno l'exercici de diumenge a l'apartat d'entrenament. Però, efectivament, no n'hi ha prou amb fer vaga, cridar a la manifestació o negar-se a pagar el peatge. Tot això és... entrenament. L'equip creix i és cada cop més divers i decidit. Per tal que a l'hora de la veritat no tinguem por d'entomar els canvis. Allò que dèiem: una societat més justa en un país finalment lliure...

La foto m'arriba de la Maria Vilarmau, amb tota la colla de Castellbell i el Vilar i d'altres que s'hi afegiren. La cua es va fer llarga a la sortida de Vacarisses i, en assemblea improvisada, vam dedicidir repetir... Dos dies després, Salvador Cardús a NacióDigital insisteix en la idea d'entrenament i, tot i que no sóc de fer esport, m'agrada.