Amb el Manel dibuixant a la vora

 Amb el Manel dibuixant a la vora

 

Des de 1965 que tinc un germà, el Manel. No tinc records sense ell perquè va néixer que jo tot just venia de fer tres anys. De manera que vam créixer plegats, molts anys abans no arribés l’Oriol. Anàvem plegats a la mateixa escola entre setmana, i també plegats fèiem dissabtes i diumenges, al cau, o a Rajadell, amb els pares. Estiu i hivern. I així ens vàrem fer grans, jugant i estudiant.  Rient molt, també amb força baralles: érem, fet i fet, molt diferents. Però teníem una primera dèria compartida: llegir i, en aquells anys, sobretot llegir tebeos. A casa no en van faltar mai. Vivíem sobre cal Prat, l’únic estanc del barri, on s’hi despatxaven tabac i segells però també els diaris i, sobretot, les revistes i els tebeos, que podíem classificar en el TBO de debò i els del grup Bruguera amb Pulgarcito, Tio vivo, Din Dan i DDT. Jo era el germà gran i, atès que disposava de cinc pessetes setmanals, les destinava a baixar les escales de l’edifici –carretera Pont de Vilomara, 72- , entrar a l’estanc, agafar el Pulgarcito, fullejar la resta de l’oferta i tornar escales amunt. I aquesta adquisició setmanal, és clar,  més o menys es conservava i anava fent feix. Del Manel en tinc especial consciència alguns anys després, coincidint amb l’aparició d’una nova capçalera, Mortadelo, suma de modernitat i humor de l’editorial Bruguera. El Mortadelo el col·leccionàvem, en teníem tots els números i els repassàvem amb deler.

 

I és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment, talment jugàvem. Érem nens de pis, sortíem poc al carrer, i ens distrèiem sols a casa. Una casa amb poca ràdio i encara menys futbol, amb el Capitan Tan alguns vespres a la tele, però sempre sense cap abús. Potser perquè la consigna familiar, més post-conciliar que no polititzada, anava adreçada a “canviar les coses”. Tal com sona: canviar les coses! En fi, entre això i que tampoc hi havia res més, hi acabàrem posant imaginació. Consigno encara que alguna setmana d’estiu arrodoníem la fal·lera lectora amb l’adquisició de Pumby a la platja de Castelldefels –un tebeo que jutjàvem marciano- o dels àlbums de l’ànec Donald i aquells carallots de Golfos apandadores... 

 

Encara un record pel primer còmic en català: El senyor de Montresor, una aventura de Jan i Trencapins comprada a Viella a finals dels seixanta. Amb l’editorial Anxaneta vaig descobrir que no sabia llegir en català –no ho havia fet mai!- i a casa ens van subscriure a Cavall Fort, més o menys quan jo passava per segon de primària. Cavall Fort era absolutament diferent a tota la resta de publicacions, i no només per la llengua: no es comprava a la botiga, apareixia quinzenalment i t’arribava combinant articles d’un rigor absolut –aquelles pàgines científiques que mai vam llegir!- amb historietes fonamentades en el “continuarà”  que resseguíem amb una paciència infinita. El Jan i en Trencapins, els Barrufets, en Sergi Grapes o en Gil Pupil·la... I sense adonar-nos-en, quedàvem sota la subtilíssima influència d’aquells dibuixants que, llevat del gran Madorell, percebíem com estrangers. Ignoràvem l’existència d’una escola franco-belga, sí, però en qualsevol cas aquelles històries d’argument travat i línia clara ens tenien quinzenalment subjugats: encara ara tinc –diria “tenim”- el record ben viu d’arribar al migdia a casa i, entrant al bloc de pisos amb vint-i-dues bústies arrenglerades veure sobresortir de la nostra –i la del Torrentó!- el sobre color de palla de Cavall Fort. Només calia tibar-lo enfora i, el primer que l’agafava, pujava rabent fins el tercer segona per començar a llegir.

 

A tot aquest bagatge s’hi pot afegir una molt magra herència del passat, poc més d’un tou d’ Hazañas bélicas  aportats des de la via paterna –el Manel ni s’hi acostava-  i un parell de volumets relligats d’una publicació d’Acció Catòlica dels quaranta, Camino, aquests per via materna. Els acudits de Camino, de tan bàsics o beneits, encara els gastem avui entre nosaltres!

 

Probablement, l’impacte més gran en termes de dibuixos va ser –els camins del senyor són inescrutables!- anar a parar al petit poble de Rajadell i participar d’un projecte singular, molt propi d’aquells anys seixanta, que era la Llar Gandhi. Una mena de comunitat cristiana de base que encapçalava mossèn Lluís Solernou i sobre la qual no entro en detall perquè, si alguna cosa està clara, és que la Llar Gandhi era matèria d’adults i nosaltres érem els dos únics nens de l’experiment. Els membres de la comunitat es feien tips de rumiar i reflexionar, en unes reunions de durada indefinida. De manera que al Manel i a mi ens va quedar a l’abast la nova biblioteca de la Llar Gandhi que, entre d’altres avantatges, em penso que contenia i incorporava tots els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Érem prou joves com per no aprofundir en els Tintins i els Astèrix –ja ens arribaria!- però allà hi havia els Espirú i el Marsupilami, tot el fons de l’editorial Anxaneta amb La patrulla dels castors, Jan i Trencapins, en Pere Vidal... o àlbums tan singulars com els de l’Espagueti a París, el taxista Transpontí, o una edició mítica, traduïda al català, de El gran Quimet (Le grand Duduche). Anys després el vaig trobar, nou i per vint duros, al carrer Diputació de Barcelona. Però no tot és alegria: sobre la propietat d’aquest llibre, avui que tots dos som adults i vivim en cases diferents, encara mantenim un plet, això és, si l’ha de tenir l’un o l’altre, si és de qui el va pagar o de qui el fa servir, com si el que ara és dibuixant el fes servir més! No res, un debat estèril, recurrent, que permet mesurar els graus de complicitat compartida.

 

I bé, el cas és que ens agradaven molt aquelles històries dibuixades. O millor encara: ens agradaven les històries, totes, també les que la nostra mare reexplicava constantment amb voluntat exemplar o pedagògica, literatura oral. I encara un darrer apunt, aleshores a casa ja hi havia taula de dibuix. Una taula de dibuix tècnic, per ser exactes, on el nostre pare, després del jornal a la Pirelli, feia hores extres com a delineant per cal Casadesús...

 

Hi torno. Amb tot aquest bagatge, només hi faltava l’assistència a classes regulars de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal, al carrer Circumval·lació, sortint d’escola. Allà dibuixàvem i pintàvem, i jo mateix em plantejava si no seria dibuixant, -i el cas és que dibuixava uns personatges senzillíssims, que amb els seus comentaris em permetien començar a alliberar la mala lluna adolescent. Però ho vaig deixar, -calia canviar les coses!-. Vaig deixar l’estudi Vidal a partir de la secundària i un pas fugaç pel Seminari conciliar de Vic. En canvi, em sembla recordar que poc després el Manel va passar a l’estudi Esparbé, tots els dissabtes al matí. I va resultar que el que ara dibuixava era el Manel, i que dibuixava a tot arreu, i sempre. Des del 77 o el 78 potser, allò del dibuix va esdevenir una dèria...

 

... i jo em vaig trobar a l’institut que no dibuixava, que volia ser poeta –segona provatura artística- i també revolucionari, de manera que em vaig posar a fer revistes, així, en plural. Ja sé que ara tot plegat fa riure, aleshores però la fotocopiadora i especialment la descoberta de l’offset, l’any 77, en un període d’absoluta efervescència nacional, va abocar-me a participar en diverses capçaleres tan terribles com La palla, a l’institut Lluís de Peguera, o comprometre’m amb la revista de l’Associació de veïns del barri, El Totxo. I encara poc després –ja havia complert divuit anys- a Llamborda, publicació que ja pretenia abastar tota la ciutat. Jo, doncs, escrivia per canviar les coses i, el Manel... dibuixava!. Una cosa va portar l’altra. Jo tornava de reunions on calia lligar textos i il·lustracions, i el dibuixant, de tretze, catorze o quinze anys, el tenia a la mateixa habitació –l’habitació on estudiàvem, llegíem, escoltàvem música. D’ençà 1976 havíem canviat de pis al mateix barri per tal d’incorporar a casa els nostres avis malalts, i el Manel i jo continuàvem compartint habitació. Ara més gran, això sí, amb tota la llibreria, taula de dibuix i taula d’estudi. Dues cadires, un tamboret i un sofà que es transformava en llit i sota del qual en sortia encara un altre. Cal tornar a dir que els nostres caràcters eren i són ben diferents? Doncs bé, ens empipàvem sovint però és que vivíem -i dormíem- de costat. I el que és cert és que el Manel va dibuixar per El Totxo –i hi va dibuixar molts anys- i per Llamborda, i després per la publicitat de la programació cultural de Tabola i, anys a venir, per la revista mensual El Pou de la gallina. Per tot arreu on jo passava. Era una tresor: tenia un dibuixant a l’habitació de casa! I tanmateix, el dibuixant dibuixava per tothom. Perquè d’aquella xarxa social on ens movíem, contínuament li arribaven demandes en clau de gratuïtat i immediatesa. Pel cau, per l’associació de veïns, per la residència d’avis, per una escola propera, per una festa alternativa o per la promoció de vés-a-saber què. No sé quan devia cobrar per primera vegada, però el que és segur és que ja havia publicat molt i moltíssim!

 

És clar que el Manel es va fer gran i també va anar a l’institut Peguera, i també es va dedicar a d’altres capçaleres de la secundària local. Jo ja havia marxat de casa els pares, però vaig veure com s’anava complicant la vida amb fanzines com ara Agdos, El papel de la merienda, ZZZ, o l’any 86, moment de màxima efervescència, amb Manre SA, revista on dibuixava, feia el muntatge –muntatge a mà, eh? Res de PageMaker, QuarkXPress o InDesign- i on també hi escrivia. I encara tot plegat tocant el baix amb els Tres tristes tigres, dels quals només retinc un tema cafre que, a crits, recriminava a una tal Maria haver oblidat de posar els cigrons en remull. O per dir-ho com ells, “los garbanzos en remojo”, que per això la cosa anava més de “movida” i modernitat. Modernitat. sí! Manresa SA era la modernitat en l’aspecte i el contingut. A les seves pàgines en negre i vermell s’hi abominava dels xiruqeros com jo mateix era. Els temes locals hi anaren perdent espai a favor de la música o almenys és la impressió que en tinc. Ara bé, a l’any llarg que va durar Manre SA el Manel també hi podia escriure de tot i, especialment i des del primer número, escriure-hi sobre còmics.

 

Perquè, a veure, el cas és que el meu germà no només dibuixa, el Manel escriu, i jo amb aquell Manre SA quedava atònit de com ho feia, de la visió que té de la realitat, del sentit de l’humor i del sentit comú que gasta, la sorpresa que la seva mirada conté... I és que entremig en Manel havia començat a fer l’acudit de Regió7, amb setze o disset anys, encara a l’institut. Regió 7 sortia quatre cops per setmana, i un acudit no és un dibuix, una il·lustració distesa: allà calia dir alguna cosa, calia opinar. I el Manel opinava –opina a cada acudit- i estic convençut que amb els anys va esdevenir uns del millors  al·licients per comprar el diari.

 

En fi, la meva relació amb el Manel dibuixant va tenir el seu punt àlgid a la revista mensual El Pou de la gallina, de naixement gairebé paral·lel a aquell Manre SA. Ja es veu que, cadascú des del seu lloc, teníem feina. Però el Manel també va col·laborar decididament a El Pou, i ens hi va fer néixer personatges tan emblemàtics com l’Oleguer Bisbal, arquetipus d’una antiga manera de fer ciutat, tan grisa com inútil, però que el Manel reflecteix amb tota la família. L’èxit de l’Oleguer fins i tot va donar peu a una de les Innocentades locals...

 

Però això ja és un altre temps. Jo ja me n’havia anat de casa i anys després el Manel ja s’havia establert temporalment a Barcelona, i els seus projectes es diversificaven (estudiava Belles Arts, tot i que per dues o tres assignatures no ha volgut acabar mai). A la fi també vaig deixar El Pou perquè, amb aquella voluntat de canviar les coses tan hereva de la família, de la parròquia i de l’escoltisme, em van embolicar a fer política i vaig acabar de cop i sense esperar-ho a l’Ajuntament de Manresa. En fi, que vaig sortir a un bon grapat d’acudits que signava el mateix Manel, i on em caracteritzava de Mortadelo....

 

I amb tot, avui que els nostres itineraris són ja distants, encara estic convençut que compartim - amb un dibuix, amb un comentari- aquell primer desig de sempre, el que fa que ens sembli que caldria canviar les coses.

 

Ramon Fontdevila i Subirana