Al Pou de la gallina aquest mes de desmembré hem publicas un extensibilidades reportaje sobre el pessebrisme local. En un entorno de creixent laïcitat això podría semblafr un anacronismo, pero el cert és que quan torna Nadal les formes heretades de la tradició recuperen presència, mal que sigui com a coartada de la cursa consumista on ens hem instal·lat. Per això, i encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sobretot en l’àmbit familiar però també en propostes col·lectives. Com diu l’antropòloga Josefina Roma, «voler reproduir el paisatge i les escenes d'aquella nit de Nadal, en què el cel i la terra s'ajuntaven comporta, perquè càpiga a dins de casa, un trastocament de les proporcions i també de l'espai. El que al defora era un paisatge inabastable esdevé domèstic dins una habitació o sobre una taula. El que era moviment esdevé immòbil. El que era gran esdevé minúscul. Aquest trastocament de l'espai es correspon amb un canvi en el temps, i el que era llunyà es fa present». El resultat són tot de generacions de pessebristes que encara avui, també a Manresa, subs- titueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. Si no és que s’animen i en fan un de monumental o, en un repte creixent, la versió 1:1 dels pessebres vivents!
EDITORIAL
No cal pas esperar que acabi novembre, que tot el país s’aboca a Nadal: ens ho recorden els anuncis a tot arreu i singularment les lleixes de temporada que estrenyen els corredors del súper. És temps de torrons —i de polvorons i de panetonnes!— i sembla que el país s’ha d’acabar el 25 de desembre menystenint al pobre sant Esteve, l’encarregat de fer baixar avall les restes de la fartanera. Però enmig del marasme, el cert és que aquests dies les formes heretades de la tradició recuperen presència i, encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sigui en l’àmbit familiar o en propostes col·lectives. N’hem coneguts de minimalistes i d’altres de monumentals. De vius o en miniatura. Fins i tot sense nen Jesús o —directament— sense establia, en un discurs d’esperit inclusiu tan voluntariós com discutible. Queden pessebristes, doncs, que encara avui substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. O que, desafiant l’esforç i la temperatura, s’embranquen en pessebres vivents d’escala 1:1. Sigui com sigui, la combinació de les formes orientals de la soferta Judea amb una representació d’oficis i vestits tradicionals catalans, és un exercici de sincretisme paisatgístic que exorcitza el pas del temps. Potser perquè aquests pessebres —a casa o al capdamunt del Collbaix— tenen el substrat de la nostra infantesa i un desig atàvic de preservar l’ordre i l’equilibri, en un món cada vegada més bèstia i desendreçat. I això darrer no cal esperar que acabi novembre per saber-ho: dura tot l’any.
