A la meva doctora Roig que aquest dimarts es jubila

Tot i i que com a professor de secundària soc membre de la Mutualitat de Funcionaris Civils de l'Estat des dels vint-i-tres anys, des del primer dia vaig optar per rebre l'atenció sanitària de la xarxa pública, això és, la que ofereix el departament de Salut amb caràcter universal. Havia celebrat l'obertura del primer CAP Foneria com a fruit de les nostres lluites veïnals a la Sagrada Família, que ens estalviaria a tots els veïns del barri haver de «baixar» a l'Ambulatori. Molts anys després, l'obertura del nou CAP al carrer de sant Cristòfol va esdevenir un equipament immillorable per atendre una població creiexent i diversificada. De tot això ja fa més de trenta anys, i si ho explico és perquè al llarg de tot aquest temps he tingut —i costa de creure!— la mateixa doctora de capçalera, la doctora Isabel Roig i Grau. Puc dir que ha estat una sort? Una metgessa tan rigorosa com propera, que m'ha vist créixer amb totes les pegues que això comporta: alguna lumbàlgia, les afonies pròpies del meu gremi, alguna grip més exagerada i, en el pitjor escenari, uns pòlips cronificats que requeriren cirurgia. Per tota la resta, era ella la que es preocupava: recordo que quan jo acabava de complir quaranta anys, en una visita irrellevant, es va assabentar que encara no m'havien fet mai ni una analítica. L'endemà a primeríssima hora em vaig estrenar! Tampoc no oblidaré mai com, de manera insistent, aleshores que no hi havia terminals informàtiques a la consulta, ella obria cerimonialment el fitxer i em demanava abans que res: «Encara fuma?». I sí, vaig fumar com qui més fins el 2003, reconeixent gairebé amb vergonya aquell mal hàbit a cada visita que, sortosament, aleshores eren prou espaiades. Però a la fi vaig fer el pas, i ella m'hi va acompanyar, amb la doctora Català. El resultat són vint-i-un anys sense cap més cigarreta—cap, ni una, de les millors decisions de la meva vida! En fi, la relació amb la doctora Roig ha estat llarga i sempre cordial fins que l'altre dia, utilitzant el canal de «la meva salut» per una consulta sobre unes possibles angines, em va respondre amb una trucada al mòbil. Les angines rai! Em trucava per dir-me personalment que el proper 31 de desembre es jubilava. Vaig fer un bot de la cadira, perquè tot i ser una cosa lògica —jo mateix sóc des de fa un any part de les classes passives— em costava de creure. I és que sense la doctora Roig la por a envellir —la por a la malaltia, a la desatenció, a la incomprensió...— es multiplica. ¿Serà tan bona sense ella la meva experiència de la sanitat pública? Tant se val: en un instant em vaig empassar els temors perquè, abans que res, calia agrair-li la trucada i, sobretot, perquè volia desitjar-li tota la sort del món en aquesta nova etapa que era a punt d'encetar. Però sobretot, perquè ara voldria dir-li públicament que moltíssimes gràcies per tot aquest temps, pel tracte, per la saviesa i per la vocació que l'han impulsada tots aquests anys. Un compromís que ja ha rebut els més alts reconeixements —Metge Bagenc el 2015, per votació dels companys o, el 2018, premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com molts d'altres premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Un compromís perseverant que tota la família hem tingut la sort de conèixer en primera persona i que guardarem sempre en el record. Doncs això, que moltíssimes gràcies, doctora Roig! 

La il·lustració és de Maria Picassó, i acompanyava el text de «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina, núm. 400, del setembre de 2023. El text sencer, aquí.

Qui no coneix Anna Feu?

El Pou de la gallina d'aquest mes de desembre és d'allò més nadalenc, amb tot el pessebrisme local reunit en quinze pàgines. Però la revista dona per molt més, i quan ja arribeu gairebé al final encara us podeu encantar amb una altra d'aquestes biografies anònimes que animen el «Qui no coneix...?» amb il·lustracions de Maria Picassó. Una secció més propera a la tropa local, entesos, però de biografies tan exemplars que els seus protagonistes fins podrien incorporar-se a la Galeria de Manresans Il·lustres. Una altra cosa és que la casa gran no té més pany de paret, ara mateix. Però les històries s'ho ben valen. Les dels que han nascut a Manresa o bé, com l'Anna Feu, aquelles altres que han decidit fer-ne la seva ciutat. I que per a molts anys!
  
Anna Feu,
tothom té el dret de vestir bé

Ara em direu que l’Anna no és de Manresa, o només ho és de sis anys ençà. Però en aquests sis anys, quanta manresanitat acumulada! Perquè aquesta és una dona emprenedora i de caràcter, que acaba de reestrenar botiga al capdamunt del Joc de la pilota. Veïna com és d’El Pou, bé val la pena d’aturar-s’hi un moment: l’establiment es diu Fa per tu, i ven roba vintage, això és, roba que té més de vint anys, peces de qualitat i prou singulars com per ser tractades de relíquia i feliçment recuperades. I sí, l’Anna Feu Rísquez va néixer a Barcelona l’any 1974. Els seus pares van ser un hippye que pintava a terra i una chica ye-ye que acabava d’arribar d’Andalusia per anar a servir. «El primer dia que va anar a ballar ja va conèixer el meu pare!» L’Anna és la gran de tres germans i volia seguir la tradició artística de moltes generacions de la família Feu —artistes, sovint dibuixants vinculats al tèxtil. «I vaig poder créixer en escoles laiques, mixtes i en català, en un entorn molt lliure». Mentrestant aquell pare hippye va decidir reservar la pintura per a les hores d’esbarjo i, compromès a alimentar moltes boques, va entrar a la Caixa. I potser va ser per això que, quan l’Anna va dir d’anar a la Massana a estudiar art, va rebre un «no» tan paternal com innegociable: primer estudiaria el Secretariat i així, per començar, als estius podria fer substitucions a la Caixa... «Vaig fer de tot, passant per despatxos i agències de publicitat, però no m’agradava!». I en una cursa que no semblava tenir aturador es posa a estudiar imatge estètica a la Revlon, i també acupuntura i reflexologia. I com que la vida a Barcelona ja era prou cara al tombant de segle, amb la parella s’arriben a Vic on obrirà un negoci d’esthéticienne. Cal dir que no va funcionar? La crisi de 2008 serà una catàstrofe per a l’Anna. El negoci abaixa la persiana i la parella s’acomiada d’Osona. «Amb el Josep, plegats des de fa trenta-dos anys, vam anar improvisant sortides fins que vam venir a Manresa». Per fer-ho més gros li diagnostiquen fibromiàlgia, amb la recomanació expressa de canviar de feina. I és aleshores que, conjurant totes les seves habilitats creatives i administratives, i reunint els darrers bocins de gosadia que li quedaven, obre una primera botiga al Cap del rec, un cop de puny sota el rètol de PreuXpreu. Tot just un assaig però amb resposta suficient com per determinar-se a vendre roba vintage! «No puc treballar en feines de gaire esforç físic, però em penso que he trobat la manera». I com que té l’ànima de brocanter —de jove era una habitual dels d’Encants— ara repassa, cus o si cal transforma cada peça per un grup de persones que aprecien teixit i qualitat, des dels aires modernistes al glamour dels anys cinquanta. Afegim-hi que s’està a les Escodines, i doncs casa i taller son un anar i venir. «Ens agrada el veïnat i la seva gent, i Fa per tu va esdevenint un lloc on parlar, aconsellar o vestir. Perquè tothom té dret a vestir-se bé!». I l’Anna somnia canvis al barri i està convençuda que algun dia això mudarà la pell, rejovenit com el Born de Barcelona. Ànima rebel, al capdavall sap que no podrà arreglar el món, però potser amb un taller de dones, de costura i habilitats, podríem fer una passa més en la bona direcció. «I gratis, eh? Es tracta de viure i, si es pot, viure bé. Encara més, viure sense espantar-nos. Sense por!». Una valentia que no passa mai de moda, i que l’Anna mira d’encomanar-vos mentre us emprova un abric...

Ordre i equilibri del pessebre

Al Pou de la gallina aquest mes de desembre hem publicat un extens reportatge sobre el pessebrisme local. En un entorn de creixent laïcitat això podría semblar un anacronisme, però el cert és que quan torna Nadal les formes heretades de la tradició recuperen presència, mal que sigui com a coartada de la cursa consumista on ens hem instal·lat. Per això, i encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sobretot en l’àmbit familiar però també en propostes col·lectives. El resultat són tot de generacions de pessebristes que encara avui, també a Manresa, substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. Si no és que s’animen i en fan un de monumental o —enguany el trobarem a faltar— un de vivent. Sigui com sigui, les tradicions a Manresa són vives i diverses, i precisament per això acostumen a tenir una evolució subtil. Fer-ne debats emocionals, esmenar-les a cops de martell o buscar-ne rèdits polítics són camins que en desdibuixen el sentit i en malbaraten l'efecte. Ben al contrari, tots els pessebres del món en aquestes dates acostumen a ser un exercici de contenció i mesura. Una mostra més de la millor voluntat humana, aquella que cerca posar ordre i equilibri en un entorn advers, injust i fins i tot cruel. Tot això és l'article d'El Pou, i l'Editorial, que el vol sintetitzar, diu així: 

EDITORIAL

No cal pas esperar que acabi novembre, que tot el país s’aboca a Nadal: ens ho recorden els anuncis a tot arreu i singularment les lleixes de temporada que estrenyen els corredors del súper. És temps de torrons —i de polvorons i de panetonnes!— i sembla que el país s’ha d’acabar el 25 de desembre menystenint al pobre sant Esteve, l’encarregat de fer baixar avall les restes de la fartanera. Però enmig del marasme, el cert és que aquests dies les formes heretades de la tradició recuperen presència i, encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sigui en l’àmbit familiar o en propostes col·lectives. N’hem coneguts de minimalistes i d’altres de monumentals. De vius o en miniatura. Fins i tot sense nen Jesús o —directament— sense establia, en un discurs d’esperit inclusiu tan voluntariós com discutible. Queden pessebristes, doncs, que encara avui substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. O que, desafiant l’esforç i la temperatura, s’embranquen en pessebres vivents d’escala 1:1. 

Sigui com sigui, la combinació de les formes orientals de la soferta Judea amb una representació d’oficis i vestits tradicionals catalans, és un exercici de sincretisme paisatgístic que exorcitza el pas del temps. Potser perquè aquests pessebres —a casa o al capdamunt del Collbaix— tenen el substrat de la nostra infantesa i un desig atàvic de preservar l’ordre i l’equilibri, en un món cada vegada més bèstia i desendreçat. I això darrer no cal esperar que acabi novembre per saber-ho: dura tot l’any.

El dibuix, preciós com cada mes, és de Jaume Guibianas