Manresa, molt sardanista i guimeraniana

Aquest cap de setmana, a Manresa, s'ha presentat La Santa espina, «rondalla en tres actes i sis quadres», original d'Àngel Guimerà amb música d'Enric Morera. L'obra s'havia estrenat amb gran èxit el 1907 —Guimerà parla a la seva correspondència de més de dues-centes representacions al Principal, de Barcelona! Però no compto que després hagi tingut gaire més èxit en companyies professionals. Siguem francs: es tracta d'una autèntica barbaritat escènica, i no només per un guió pla i senzill com tants d'altres s'han escrit, sinó per l'exigència que reclama d'un equip d'actors colossal. Hi surt tothom! Doncs bé, aquesta «rondalla» a Manresa ens ha servit molt bé per celebrar l'any Guimerà i, també, la capitalitat de la Sardana que exercim aquest 2024. Hauran estat dues sessions al Teatre Conservatori, plenes a vessar. I és que el mateix Tori que fa cent anys va commemorar la mort de Guimerà programant Terra baixa, un segle més tard no podia repetir la fórmula. O sí: els personatges provenien aleshores, com ara, de diverses associacions culturals de la ciutat. I ara han tingut el valor d'ajuntar-se gràcies a la comissió del centenari per produir aquesta singularitat. 

Confesso que el meu coneixement de La Santa espina era del tot vague, poc més que una història d'amor i la presència d'una relíquia —una espina de la corona de Jesucrist! Quan vaig veure a l'escenari bruixes, soldats, corsaris, nobles i un bisbe i tot, vaig pensar que ens havíem begut l'enteniment. O no: la Sílvia Sanfeliu, i tot l'equip que ha dirigit —més de cent persones!— ens van fer riure, ens van emocionar i van ellestir las rondalla en poc més d'hora i mitja, amb una escenografia tan memorable com l'exercici actoral i de música. No diré res més: de Guimerà només hi trobem el plantejament clàssic i retiterat d'uns amors entre el bouer Gueridó i la rica pubilla Maria. No avanço res si anuncio que els pares —que ja no sortiran més fins al moment de saludar el públic!— s'oposen a un possible matrimoni tan desigual. La resta és una barreja desafiant de totes les bruixes de Shakespeare, des del seu somni de nit de sant Joan fins a la mozartiana flauta màgica... i unes gotes de la Ventafocs a l'ombra de Montserrat! Però em va fer l'efecte, en aquell raig de follia que ens feia anar d'un lloc a l'altre, que Guimerà a La Santa espina ja havia vist força cinema. Els trucs a l'escenari són més propis de Segundo de Chomon —la barca de les bruixes, els soldats palmeritzats, per Déu! I de fet, aquell mateix any 1907 que va ser estrenada, Fructuós Gelabert filma —cinema mut, és clar!— la primera Terra baixa cinematogràfica de les moltes que seguirien...

No res, un exercici artístic formidable que posa a Manresa al capdamunt d'aquest any Guimerà. I que, d'una vegada per totes, em clarifica la cèlebre sardana: tot just un número musical a les acaballes d'una mitja sarsuela, amb uns presoners de pirates maricelians entestats a manifestar la seva catalanor. Som i serem gent catalana. Que fort! El grup sardanista Dintre el bosc la va brodar, que ens feia ganes de ballar-la tots plegats a la platea. Tan senzill com impressionant. I pel que fa a la lletra, no és estrany que la sardana hagi tingut des d'aleshores vida pròpia, prohibida i tot. La Santa espina! I de Guimerà, de qui tantes coses ja s'han dit, em penso que hi hauríem d'afegir el consum, per ocasional que fos, d'alguna mena d'estupefaent... 

La foto, d'un assaig d'aquesta Santa espina, és d'Àxel Casals, i està pispada a primers d'agost de Regió7

   

Armènia oblidada, a Serra d'Or

Al Serra d'Or d'aquest setembre ensopego amb una entrevista de Xènia Bussé a Seda Hakobyan, politòloga armeniocatalana. Està clar que, plegats, ja fa dies que hem tornat a oblidar Armènia. Per això celebro vivament l'opció de la revista que torna a parlar d'aquella petita república i ho fa en una conversa especialment interessant. El pròleg és aquest:   

Al darrer èxode armeni de l'Alt Karabakh no li van caldre gaires setmanes per ser absolutament oblidat per l'opinió pública. L'endemà que alguns telenotícies occidentals en donessin la notícia, nous desastres mundials amb més pes geoestratègic van escombrar els armenis dels nostres pensaments i ja ningú recordava la derrota absoluta en els ulls dels armenis que eren obligats a abandonar les seves cases per sempre, amuntegats en un autobús polsós o en furgonetes carregades fins al capdamunt, cap al més incert dels futurs. Si es quedaven, els àzeris els assassinaven. O te'n vas de casa teva o mors.

L'expulsió del 2023 ha estat la darrera espetegada de l'oblit en què el poble armeni sembla estar enfonsat des de fa dècades, un oblit que forma part dels conflictes mai no resolts en alguns dels territoris resultants de la desintegració de l'URSS, i, abans, dels conflictes derivats de les diverses onades d'expansió otomana per la zona. El genocidi armeni del 1915 perpetrat per l'imperi otomà va servir perquè, a sobre del milió i mig de cadàvers armenis i les matances i expulsions de grecs, es fundés la Turquia moderna.

El tantsemenfotisme de Rússia, tot i el compromís que feia veure que tenia amb l'ex-república soviètica, i l'absoluta apatia de la Unió Europea han fet que altre cop Turquia, que sempre és a punt per clavar les urpes als espais que la geopolítica dels «grans» decideix oblidar, hagi jugat un cop més a esborrar Armènia del mapa, aquest cop donant tota mena de suport als àzeris. Així, s'ha decidit que la República Armènia de l'Alt Karabakh era cosa del passat, cosa de la pols. 

A Barcelona hi ha una comunitat armènia com n'hi ha d'escampades per totes les terres del món. La diàspora és una condició endèmica del poble armeni. La major part dels seus escriptors, músics i intel·lectuals fa dècades que són fora del país, alguns s'han mort essent ja francesos, suecs, nord-americans, canadencs, anglesos, italians. El desastre al Karabakh, doncs, va tenir els armenis de dins i de fora amb el cor en un puny. Però a ningú més al món.