La tieta Rosa va al notari

Avui hem acompanyat la nostra tieta Rosa a cal notari. És a punt de complir 98 anys i s'ha venut el pis on havia viscut per tal de passar comptes amb la Residència que l'acull des de fa més de quinze anys. Comptat i debatut, el benefici és magre. No arriba als cinc-cents euros. Però ella entén que amb això compleix les seves obligacions respecte la Fundació i ho ha fet amb coneixement i de grat. Abans d'arribar a la notaria, com que anàvem bé de temps, encara hem fet un tomb amb el cotxe per Manresa. El fet és que aquests darrers anys les cames ja li han perdut força, i no passa de fer algun passeig breu pel carrer Verdaguer, amb el caminador. Avui, doncs, esperava la volta en cotxe per anar comentant el paisatge local que ha vist canviar profundament. «Aquestes cases són velles, tan velles com jo!», exclama. Cal Jorba, Sant Domènec, la Muralla. Passem un moment pel carrer de la Mel, allà on va viure de jove i, com cada vegada, també s'estova i fins sembla que somica. Però fa el cor fort i aviat busca l'acudit, uns acudits innocents, basats en la repetició i la insistència, que deuen ser gairebé biològics, constitutius de la nostra família. La Rosa ha estat sempre una tieta propera però també prou desimbolta. El nostre avi li va fer aprendre l'ofici de teixidora i això li va donar una independència que mai va voler perdre. Soltera i poc amiga dels romanços, va ser al costat de la nostra àvia Leonor tota la vida. I es va fer un tip de treballar —el jornal a cal Manubens, les hores extres a cal Dalmau... També cosia a casa, i amb això, la pensió de la Leonor i la viduetat de l'avi Ramon —inclòs  un petit crèdit de la banda Subirana— va ser com van comprar-se el pis que avui s'ha venut, al barri, al carrer Viladordis, a prop de casa nostra a la carretera del Pont de Vilomara. Amb el meu germà Manel hi vam berenar moltes tardes tornant d'escola, fa més de mig segle, quan els pares no eren a casa i sabíem que a ca la iaia Leonor hi trobaríem un segon berenar, de propina, i també el programa infantil de l'únic canal espanyol, los chiripitifláuticos —un programa francament pesat, llevat d'aguna astracanada. En acabat vindria la mandra i el vespre es resoldria amb alguna partida de parxís o de brisca, les històries familiars que ens relligaven amb el passat mític de Binacet, a l'Aragó, o les de l'avi Ramon, totèmic i absent, mort el 1958. I tot, des del parxís a l'Aragó, amb voluntat pedagògica. Al capdavall, qui voldria uns néts carallots? Torno a la Rosa que tenim a cal notari. Enllestida i signada l'escriptura, s'ha abraçat a la compradora i li ha desitjat que el gaudeixi molt, el pis. La resta dels presents, circumspectes, ja havíem vist que aquella dona tot just representava uns inversors i que no només encara no hi havia posat mai els peus sinó que, per poc bé que la cosa els vagi, hom diria que no els hi posarà mai. Tant se val. Em penso que la Rosa això no ho entendria i el cas és que més aviat s’ha sentit alliberada. En acabat hem baixat, i allà davant del Casino hem rememorat la foto de fa gairebé vuitanta anys, aleshores que era jove i amb tres amigues més aquell any per la Puríssima estrenaven abric, totes deixebles del «Corte», sistema Martí. Com a detall, totes triaren els mateixos botons. Li ensenyo la seva foto que porto digitalizada al telèfon. Se la mira i somriu, sentenciant: «Totes son mortes, em penso». I arrapada al caminador enfila el Passeig per anar fins al cotxe. Ja som la una i a la Montblanc serveixen el dinar per a tothom que hi arribi viu. Sense pis però sense deutes, «ara sí que puc dir que casa meva és allà, a la Residència, tants anys com en quedin». I accepta que ara sí que es fa vella, com se'n fan moltes cases de Manresa, o com els seus nebots i els fills dels seus nebots, o com tota la cort celestial que —n'està convençuda— l'espera al cel. Però això sí, us dirà amb un punt de murrieria, tenir, tenir, no té cap pressa.

Aigua –i coca-cola– d’una bona samaritana

Aquests dies de vacances, desoint els indicadors de les nostres primeres velleses, amb M. ens vam plantar al cor dels Escrinhs, als Alps.Vam fer nit al pàrquing del capdamunt de la vall de Freissinières per tal de matinar fort, que tot just es veia l’alba i ja enfilàvem el camí cap als llacs de Palluel i també el de Faravel, en una circular de més de 1000 de desnivell i vora 14km. Tot plegat, vuit hores trescant fins a quedar esllomats. I vet aquí que en aquestes circumstàncies va resultar que vam fer curt d’aigua i, contra pronòstic, no trobàvem on assedegar-nos. Com que ja érem a les envistes del final, ens vam apartar tot just quinze minuts del camí per arribar-nos a Dourmillosa, un conjunt de quatre masies, alguna segona residència, parròquia i antiga escola. Poc més. La singularitat del llogarret es que només s’hi arriba a peu, que vol dir tres quarts d’hora de pujada des de l’aparcament. I abans de trobar cap font vam ensopegar amb el «Refuge de l’oncle Emile»: una casa amb era, ben agençada amb tot de para-sols i taules de pi, que oferia menjar i beure al visitant. No hi cabia ni una ànima! Però vam demanar, a peu dret, una ampolla d’aigua amb gas i també una coca-cola, per allò d’acabar vius la randonnée. La mestressa ja ho va veure de seguida que estàvem a les tres pedretes i fins ens va dir si no voldríem menjar res. Però no era gana allò que duiem sinó una set sincera i grossa. Vam enllestir el beure en un obrir i tancar d’ulls, i li vaig dir de pagar. Quan va veure la carte bancaire, la dona –que resultà dir-se Stéphanie– va dir que no, que havia de ser en metál.lic i jo, atribolat, li vaig dir que no, que no portàvem efectiu. Li vaig suggerir fer un bizum, que la va fer arronsar d’espatlles i, tot seguit, el seu fill ens va demanar el correu electrònic. «Aquest vespre ja us passarem l’IBAN bancari i ens feu una transferència». I ja està? Em van mirar com dient «…i què més hi vols fer?». Vaig dir que sí, és clar, mentre pensava que mai de mai hauríem d’acabar de perdre la fe en la condició humana. En acabat vam xerrar una estona amb l’Stéphanie, a cavall del meu francès macarrònic i l’italià que ella havia après del seu marit. La seva família resulta ser l’única que viu tot l’any a Dormillousa, a la casa del germà del seu besavi. L’oncle Emile, vaja. «Al cementiri hi tinc tots els meus parents i jo ja no me’n mouré d’aquí». A l’estiu, quan hi ha mes feina, pugen amb el seu marit el fato amb una mena de tanqueta que s’ajusta al caminet solei. «A l’hivern ho traginem a l’esquena!» A l’ombra de l’entrada dos burrets semblaven compartir aquest destí estacional. Amb això i una rialla franca vingué l’hora d’acomiadar-nos, que la feina apretava. I nosaltres, amb el punt de sucre i bombolles a la panxa, vam desfer el darrer tram del camí. Tan contents com ells refiats, fent el paisatge molt més meravellós encara.