Defensar la igualtat de les persones

Vaig ser educat en els valors del cristianisme, d'un cristianisme post-conciliar que creia en la igualtat de tots els éssers humans. Que més que capficar-se en la por i el pecat, ens impulsava a ser crítics en la recerca de veritat i justicia. També de la compassió. Tot això és encara en el meu fonament, de costat a la defensa de la democràcia com a eina política i els principis de la Declaració dels Drets de l'Home. Potser per tot plegat, durant dècades, he defensat el republicanisme no tant com a partit sinó com a idea. I m'he fet gran pensant que generació rere genaració, milloràvem socialment, col·lectivament. Puc dir que els darrers anys han estat frustrants? Veure l'onada reaccionària que s'escampa pel món, i veure com s'expressa, com guanya adhesions i com defensa posicions xenòfobes, racistes i excloents m'indigna. I enmig del marasme, comprovar l'egoisme —ara subtil, ara del tot descarnat— en nom d'uns privilegis d'origen, gènere o classe, m'entristeix profundament. Per això em va agradar molt la columna de Josep Ramon Mora el dissabte a Regió7 quan,  de manera clara i directa, va titular «Regularització: ja era hora».  

No només es tracta d'una opinió sinó que hi ha dades de la nostra ciutat de Manresa. El text començava així: «Més de 3000 persones viuen a la nostra ciutat en situació administrativa irregular, és a dir sense papers. Moltes d’elles podran obtenir la documentació necessària per viure i treballar a la nostra ciutat amb tots els drets i deures que corresponen a un ciutadà, a través del procés de regularització que el govern espanyol ha anunciat. Personalment, estic content que per a totes aquestes persones, s’hagi obert un camí d’esperança». I afegia: «Al contrari del que afirmen els partits de dreta i ultradreta (hi ha diferència entre ells?), el procés de regularització extraordinària anunciat no és un conill que el govern espanyol s’hagi tret del barret per amagar altres problemes polítics. Arriba precedida d’un procés social llarg, articulat a través d’una constel·lació d’actors socials molt diversos que, durant anys, hem treballat per aconseguir-la. La iniciativa legislativa popular (ILP) per la regularització va ser l’expressió més visible d’aquest procés en el qual es van recollir 800.000 signatures amb la participació de dotzenes d’organitzacions i plataformes ciutadanes i també parròquies, congregacions religioses i altres organitzacions eclesials, com Càritas».

Al capdavall Mora, que si no n'és ha estat molts anys vocal de Càritas, podria defensar la mesura en termes de compassió, però bandeja aquesta idea i en defensa el valor polític, fins i tot amb un encàrrec final: «La regularització no és una mesura moguda per la mera compassió. És una decisió que respon a una constatació política amb un fort contingut ètic: una societat funciona malament quan accepta com a cosa normal que una part significativa dels que hi viuen ho facin sense drets plens. La irregularitat administrativa perllongada no beneficia a ningú: genera por, explotació, economia submergida i fractura social. No es pot construir la convivència sobre la base de la precarietat crònica ni es pot sostenir la democràcia quan l’existència és un mer exercici de supervivència. Tota la demagògia que alguns estan construint al voltant d’aquest tema, es desfà quan hom té l’oportunitat de tenir al davant una persona afectada i es constata la seva expressió d’esperança i alegria davant d’aquesta oportunitat. Per això tan necessari com tenir papers és tenir espais de trobada que trenquin la distància sobre la qual es construeix la xenofòbia». Doncs això, que ja era hora. Peròi encara més, contra la por i l'egoisme, ens cal multiplicar espais de trobada. Persones descobrint persones. La resta ens arrossega a l'infern.