Els mesos d'estiu els vaig passar cabbussat en la Manresa de 1975, i el resultat és aquest Pou de setembre que prova d'explicar les esperances que es covaven en aquell final d'etapa i, també, la repressió i el coratge que les acompanyaven. Amb tot, a mig agost em calia fer també l'entrevista mensual del «Qui no coneix...» i, per suggeriment de M. vaig plantejar-me fer-la a Imma Serra. Qui em va passar el seu contacte em va avisar, però: "Pot ser que no en tingui cap ganes". I doncs...? El resultat va ser una de les entrevistes més sentides d'aquests anys, tan tendra com difícil, d'algú que s'obre a explicar obertament la convivència amb la malaltia. I la malaltia és el Parkinson. Aquella conversa i cafè a Rajadell va ser un privilegi, i en va sortir aquesta història que, sumant anècdotes, arriba a la categoria. 
Imma Serra:
el so trencat del Parkinson
 Ara fa vuit anys que Imma Serra deixava la direcció de la coral Eswèrtia després de quatre dècades. Poc després també plegaria de la direcció de l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada. En el seu millor moment de maduresa i abans d’encetar la seixantena, aquell cansament que tan l’afeixugava va ser diagnosticat com a Parkinson. Inapel·lable. Però comencem pel començament: l’Imma és nascuda el 1957, la tercera de quatre germans, fills de l’empresari cafeter Joan Serra i de Conxita Fabregat. De petita va estudiar a la Companyia de Maria Lestonnac, al carrer Campanes, i després al col·legi Catalunya. I, per avançar un curs, encara la van internar un parell d’anys a la Bisbal de l’Empordà. «Si més no, d’aquella experiència recordo que vaig poder estudiar piano amb la senyora Campillo». I és que, segons ella, amb la música sempre s’hi ha anat trobant. Així, de ben jove, comença cantant en diferents formacions manresanes —Coral l’Aliret, Orfeó Manresà— i les arrels del pare a Rajadell també la duran a incorporar-se a l’espectacle La treva nadalenca amb tot de cançons dirigides per mossèn Pere Soldevila. «És ell qui m’anima a cantar». Es decideix a fer un curs de direcció i s’incorpora a la Coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, i aviat dirigirà alguna cançó i també la coral infantil Nou Horitzó. Rajadell serà també l’escenari de 1975 al 78 de les Musiqueries, trobades de joves amants del cant coral. El cas és que l’Imma, després de passar per l’escoltisme, s’ha afegit al Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Hi fa un curs d’iniciació a la muntanya, practica el piragüisme i fins treballarà a La Tenda, al carrer Casanovas. Però el seu destí no era l’esport: al mateix CECB li proposen d’entrar a la Coral Eswèrtia. Per tota la resta, els estudis del batxillerat nocturn se li feien inacabables, fins que comença a estudiar cant al Conservatori. Allà trobarà professors com Lluïsa Muntada, Montserrat Pueyo, Joan Cabero i Elisenda Cabero, en una carrera que no enllestirà abans dels quaranta anys. Entremig ha festejat i s’ha casat amb en Jaume Badrenas —«era del Montserrat però va venir al Bages per les expedicions d’Alaska, el 77, Perú el 78 i el Lothse el 80... I al 81 ens vam casar: vaig fer sort!»— i en acabat vingueren un parell de criatures, la Laia i el Guillem. Mentrestant ella es continua formant en cursos de cant coral dirigits per en Jordi Casas o a l’Esclat de Manresa amb Manel Camp, Josep Padró, Viviana Salisi... i cursos de direcció amb l’Orfeó Lleidatà o a Pontons, amb Oriol Martorell. I encara vindrien cursos de rehabilitació vocal o de disfonies funcionals. Soprano com és, va formar part del grup Bacus i durant quinze anys va fer duet amb la pianista Pilar Pla. I és clar, hi ha la docència a l’Escola municipal de música de Sant Joan de Vilatorrada, també com a directora. O aquests quaranta anys de direcció a l’Eswèrtia amb en Joan Maria Bozzo. I enmig de tot aquest entusiasme li detecten la malaltia. «Vaig emprendre la lluita contra el Parkinson amb tota la voluntat. Fins vaig acceptar operar-me amb l’esperança de corregir una sentència que no tenia cap antecedent familiar». Però els resultats no acompanyen i el cos comença a sentir les limitacions. «L’escala de valors canvia, i tot va prenent un caire diferent. Moltes coses deixen d’amoïnar-te i fins i tot li he canviat el nom a la malaltia: és el meu company Karsimpon». Com una cançó, la conversa s’acaba. I la seva tornada és un lema, serè i decidit: «Amb el Jaume hem après a valorar les petites coses de cada dia. I sí, penso sovint en la mort. Però mentrestant celebro cada dia que passa i ara, només de veure el meu net a la vora, ja em rescabalo de tots els mals».
dimarts, 23 de setembre del 2025
diumenge, 14 de setembre del 2025
Seixantisme a la Manresa de 1975
Podria dir que aquest estiu he fet les autèntiques vacances de molts avis: a excepció de cinc dies al Pirineu, la resta ha estat de suport en absència de la institució escolar. No em queixo. També he tingut prou temps per redactar un llarg tema del mes per a El Pou de la gallina que s'ha publicat com a Manresa 1975, repressió i esperances. Al llarg del juliol i l'agost, amb Rita Casadevall, ens hem capbussat en el diari Manresa de l'any 1975 i, també, hem fet una vintena d'entrevistes per parlar d'aquell moment. Els fets polítics hi predominen, és clar, i molt singularment els dels detinguts o encausats en aquells darrers estertors del franquisme. Però de seguida vam adonar-nos que al costat de l'efervescència política i sindical, la cultura va ser el tercer focus d’agitació. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig, els cursos de català es multipliquen obertament i les presentacions de CineClub són una veritable escola de formació. També ha començat el secretariat d'entitats. Però el gran fenomen és la Nova cançó, que aleshores batia rècords de multes i prohibicions, i que omplia tots els escenaris. 
Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.
I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.
Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.
«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,
Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots, encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.
Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.
I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.
Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.
«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,
Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots, encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.
Etiquetes de comentaris:
Carpeta de retalls,
Concerts,
El Pou de la gallina,
Lectures,
Manresa
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
 

 
 
