Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.
I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.
Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.
«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,
Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots i encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.
El cartell inicial de Lluís Llach és una aportació de Josep Maria Oliva, que en té un arxiu formidable. Ell mateix ens va fer conèixer Txema Gonzàlez, autor d'aquesta impagable foto de l'Otero al Mannix, que el diari Manresa mai va publicar.
