Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera amb d'altres companys ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Morir de gana a Gaza

Dissabte vam anar a Barcelona, a la manifestació que, sota el lema Aturem el genocidi, reclama que la comunitat internacional pressioni Israel perquè es faciliti l'arribada d'ajuda humanitària a la Franja i es posi fi a la fam que està matant milers d'infants. És només un gest, certament, però és que no puc contemplar cada dia als informatius tota la canalla que es mor de fam a Gaza. Al matí, a l'Ara, Empar Moliner escrivia: «S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt». Doncs és això, i com ella mateixa argumentava, hi ha tragèdies com la fam de Gaza que són evitables. «No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. (...) No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam». Perquè a Gaza hi ha un genocidi —un més, si així ho voleu. I per a cadascun d'ells el primer pas és protestar, cridar i escandalitzar-nos. Altrament la indiferència ens n'acabarà fent còmplices.