Dissabte vam anar a Barcelona, a la manifestació que, sota el lema
Aturem el genocidi, reclama que la comunitat internacional pressioni Israel perquè es faciliti l'arribada d'ajuda humanitària a la Franja i es posi fi a la fam que està matant milers d'infants. És només un gest, certament, però és que no puc contemplar cada dia als informatius tota la canalla que es mor de fam a Gaza. Al matí, a l'Ara, Empar Moliner escrivia: «S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt». Doncs és això, i com ella mateixa arguimentava, hi ha tragèdies com la fam de Gaza, que són evitables. «No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. (...) No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam». Perquè a Gaza hi ha un genocidi —un més, si així ho voleu. I per a cadascun d'ells el primer pas és protestar, cridar i escandalitzar-nos. Altrament la indiferència ens n'acabarà fent còmplices.
