Qui no coneix Emi Flores?

El Pou de la gallina aquest mes de març va d'Objecció, i fa una mica de vertigen descobrir com han passat cinquanta anys des que a Manresa Joan Camisón i Ferran Martínez ens demostraven que hi havia alternatives al servei militar. També sense to militar, a la secció «Qui no coneix...» Emi Flores ens explica la seva història, que arrenca a Mèxic DF i acaba en un box de crossfit a la Rosaleda. Crossfit a l'abast de tothom, us dirà ell. Però impressiona veure'ls traginar quilos d'un lloc a l'altre, i fer-ho com si el pes no existís i cada coach fos gent desenfeinada... 

Emi Flores,
el crossfit a l’abast de tothom

No fa ni vint anys que va arribar de Mèxic, però ja es pot dir que el coneix mig Manresa: Emiliano Flores Islas, l’Emi. Va néixer a Ciutat de Mèxic, la tercera conurbació més gran del món, i a tretze anys va deixar aquella humanitat formiguejant per acompanyar la seva mare fins a Manresa, aleshores que per amor ella, la Gabriela, havia decidit travessar l’Atlàntic. «La mare em va preguntar si m’agradaria acompanyar-la a viure vora Barcelona i jo li vaig dir que sí sense pensar-m’ho gaire, senzillament perquè jo aleshores ja era molt fan del Barça...». No cal dir que ni sabia què era Catalunya ni que teníem llengua pròpia, però almenys l’atzar el va fer arribar a Manresa un 24 de juny, enmig d’una tradició pirotècnica que no li era estranya. I amb tot, recorda que els primers mesos li van ser difícils. Per sort el curs comença de seguida, i entra al col·legi del Pilar per fer l’ESO. «Em van acollir molt bé! I també em vaig apuntar al Nàstic...». Ras i curt, abans de Nadal l’Emi ja mig parla català i decideix que sí, que li agrada viure a la petita Manresa. «A Mèxic no es fa esport com aquí, jo allà entrenava com a molt un dia a la setmana. Aquí és molt més divers, i també més accessible: a cada poble hi ha diversos clubs del què sigui». Després de resoldre el batxillerat al Lacetània, se’n va a fer Administració d’empreses a la UAB, però només hi dura un any. La seva mare havia obert un bar a l’antic Rocío i ell hi col·labora, «...i decideixo fer els estudis de Psicologia, online. No vaig acabar el tercer curs perquè em va picar per preparar oposicions a bomber!». Mentrestant continua jugant a futbol perquè l’esport sempre l’ha apassionat, però és aleshores que una greu lesió en un partit li deixa una cama fora de joc cinc anys sencers. Podria haver estat un drama. Però aquell fet el porta a descobrir el crossfit, que aleshores començava a escampar-se amb força arreu de Catalunya. «Allò va ser definitiu. Vaig començar en un petit box de Manresa, on em vaig formar com a atleta, i allà mateix em van donar l’oportunitat de ser-ne entrenador». Més endavant, i amb la titulació oficial de la marca, s’associa amb el seu amic David Sánchez per obrir el seu propi box, el Why not, a Sant Fruitós de Bages. L’Emi, franc i extravertit, trenca el tòpic del crossfit militar i bèstia, i n’explica l’evolució. «El treball de força és important per a la salut dels humans, però avui sabem que es tracta de fer exercici i posar-hi ciència, atents a les necessitats de cada usuari. Res de fer el salvatge!». El seu local, a la Rosaleda, ocupa 1200 m2 farcit de rems, bicicletes, barres, manuelles i altres objectes de pes lliure. I, content, explica que en molt pocs mesos ha obtingut una bona resposta, de gent que mai abans havia fet crossfit i, sovint, ni esport. «Per nosaltres es tracta de conèixer cada usuari i adaptar-li sessions que esdevinguin entrenaments absolutament beneficiosos per a la seva salut». L’Emi ara mateix no sortiria del local i valora la suma d’atzars que l’han portat on és, des dels estudis inacabats fins el trànsit intercontinental. De tot en fa un feix i n’està tan content com ho està de Manresa: vint anys de fidelitat al barri de les Escodines. «I tot i que al principi vaig estar nou anys sense tornar a Mèxic ara, si puc, hi vaig a veure la família cada dos o tres anys. Que si l’esport és important, conservar les arrels també compta!».

Sense el cromosoma Y

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de març, a El Pou de la gallina. El doctor Pere-Joan Cardona i Iglesias és ben manresà d'origen, però aprofitant que s'està a la metròpoli, vaig fer passar bou per bèstia grossa i el vam clavar en aquesta pàgina de visitants tot parlant amb Josep Tomàs d'aquest Homo femeninus que acaben de publicar. Tot anava bé. En acabat va ser l'atzar qui va voler que, un cop publicat, el text quedés plantificat a la revista cara a cara amb de l'Oriol Pérez... parlant del mateix. Tant se val: Pere-Joan Cardona i Pep Tomàs per partida doble, i clenxinats amb Oriol Pérez per la foto... 

 

Sense el cromosoma Y

 

Va ser a mig febrer que, amb presentació i cerimonial a càrrec d’Oriol Pérez, el doctor Pere-Joan Cardona va venir a Manresa —hi va tornar unes hores, si hem de ser exactes— per presentar amb el seu amic Josep Tomàs una distopia escrita a quatre mans que duu per títol Homo Femeninus. Si bé en el cas de Josep Tomàs podria semblar lògica la competència narrativa —és filòsof i fou també redactor en els orígens d’aquesta revista— el fet és menys habitual entre científics, molt menys proclius a despenjar-se amb romanços i ficcions. No és el cas de Pere-Joan Cardona. L’home, que va néixer a Manresa l’any 1967, és mundialment conegut com a investigador biomèdic, especialitzat en l’estudi de la tuberculosi, una malaltia infecciosa sobre la qual ha dirigit múltiples projectes perseguint nous mètodes profilàctics i terapèutics, i on destaca el desenvolupament de la vacuna RUTI. Doncs bé, el doctor Cardona, que ja va guanyar l’any 1988 el premi Pere Calders de narrativa, va presentar amb qui fou el seu company d’institut aquest Homo Femeninus a qui Oriol Pérez qualificà tot just d’entrada de llibre profètic i al costat del qual Orwell i Huxley haurien fet curt: «es tracta dels perills del domini pel poder de la ciència!». Josep Tomàs prengué el relleu a Pérez i en una primera reacció espontània manifestà al públic que omplia la Parcir que «potser el llibre és més bo i tot del que ens pensàvem!». Va ser ell qui atacà el nus de la ficció, quan al món, després d’una pandèmia s’organitza la reproducció controlada. «I què passa quan artificialitzem la reproducció? Quin és el paper dels homes aleshores?». No ho desvetllarem ara, però la presentació prengué el to de conversa on Cardona va fer gaudir dels seus coneixements i reflexions en veu alta, començant per titllar la natura de caòtica « i per això els humans hem de tenir capacitat d’improvisació contra el caos absolut» tenint en compte que «nosaltres evolucionem amb una generació cada vint-i-cinc anys, però un virus ho fa en cosa d’hores i una bactèria... en minuts!». Ara bé, en un món on el cromosoma Y deixés de tenir importància — entre els mamífers, el cromosoma Y conté el gen que activa el desenvolupament embrionari cap a mascle— potser hi hauria el risc  que les dones volguessin imitar els homes i reproduir el patriarcat amb tota la violència i jerarquia —...i sense necessitat d’homes! Ja es veu que la troca s’embolica, és clar, però qui en vulgui el desenllaç s’haurà de llegir el llibre que, posats a dir, és volgudament de gènere incert.

Aquell Opus Dei de Manresa, al Pou de la gallina

Ara fa poques setmanes, Mònica Planas comentava a l'Ara, a la seva secció de Crítica TV, l'estrena de la sèrie documental a la plataforma Max Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, «una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat». Per descomptat que no em vaig perdre la minisèrie i vaig quedar atrapat pel testimoni escruixidor aquestes tretze dones valentes «que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes». I és clar, el meu cap se'n va anar al Pou de la gallina, el setembre de 1991, aleshores que els mitjans de comunicació no només eren cautelosos sinó directament s'estalviaven parlar-ne. 

A principis d’aquell estiu, monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l’Opus Dei, tenia el camí obert cap a la beatificació i la revista dedicava el tema central a analitzar el discret i subtil apostolat d’aquest institut religiós a la ciutat, on tot i ser poc present públicament sí que aplegava grups d’espiritualitat en alguns locals. Vaig poder parlar amb alguns membres de l’Opus, a vegades obertament, a vegades protegits per inicials, i explicava que a Manresa hi havia tres locals que acollien les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l’Obra. Eren dos pisos per a homes i un per a dones. 

L’edifici de Banesto al Passeig —entrada pel carrer del Canonge Mulet— feia les funcions de seu masculina. A l’entresol hi havia el Club Puigterrà, l’esplai dels més joves, i a la segona planta hi havia un altre local llogat per J.M. Canongia, conegut membre supernumerari, on es feien les reunions regulars d’espiritualitat. Alguns capellans de l’època que s’hi reunien eren mossèn Jaume Franquesa, llavors rector de la Seu, mossèn Josep Leyes, de la residència Montblanc, i mossèn Roqué, capellà al Centre Hospitalari i del santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. El local era freqüentat per coneguts metges –una professió on l’Opus tenia forta incidència a la ciutat—i alguns advocats i empresaris. 

Al carrer de Guimerà, al primer pis del número 20, hi havia el club El Cadí, la vessant femenina de l’apostolat. S’hi feien cursets d’activitats diverses, però també charlas espirituals. El club era la seu, a més, de les trobades espirituals per a les supernumeràries o simpatitzants, i disposava d’una capella on, de tant en tant, s’hi deia missa.

No cal dir que si el voleu llegir sencer —era un tema llarg— ara el podeu trobar aquí. I és bo deixar-ne constància digital perquè, malgrat les bones intencions que deia tenir el fundador —l'infern n'està empedrat de bones intencions!— el resultat final molt sovint només es pot jutjar de catastròfic.