L'ateneu de La Vinyeta tanca el local

Avui dimarts 29 de juny els responsables de l'Ateneu Cultural la Vinyeta tornaran les claus del local: no és viable renovar el lloguer amb la Sareb i, encara menys, provar d'adquirir tot l'edifici per conservar el teatre i l'espai dels baixos. Ras i curt: l'històric local del carrer Roger de Flor 39 quedarà, finalment, desocupat,  sense llogaters ni usuaris. Esperant una subhasta que no té data, i un esdevenidor comercial en el millor dels casos. El barri, es miri com es miri, hi perd.

La Vinyeta ara fa poc més de vuit anys ja va ser un acte de tossuderia: la voluntat de mantenir una sala popular que durant més de trenta anys havia acollit l'associació de veïns Sagrada Família. De no tancar-la, i de defensar-la al costat d'uns principis de llibertat i autogestió. Tenia un punt de bogeria però, almenys fins la pandèmia de l'any passat, va anar complint la seva funció. Ara cal passar pàgina. Els responsables de l'Ateneu no poden fer front a tota l'artilleria jurídica que els ha caigut a sobre, precisament ara que el virus ha aprimat com mai la xifra d'usuaris. I a la fi ha calgut acceptar-ho. M'ho miro, ho raono i només penso que la nostra mare hagués fet encara un darrer acte heroic—però igualment desesperat. Quedarà, és clar, l'associació cultural, un registre i uns estatuts amb uns objectius que busquen nou local al barri per continuar acollint avis i canalla, joves i pares de família. Cursets, festes i teatre. I tot allò que ha anat passant per la Vinyeta...

En fi, des de la residència d'avis uns quants voluntaris ahir vam anar  a recollir la vuitantena de cadires que encara faran de bon aprofitar. La Vinyeta, que sempre feia goig, ahir tenia un aspecte tristíssim. Sense focus, sense papers, sense joguines, sense miralls ni cortines. Però el que estic segur és que ha valgut molt la pena. Sense subvencions ni dependències, la Vinyeta ha durat el que ha durat. Però ha estat des del primer dia un baluart contra el conformisme i la resignació. Un punt de trobada actiu al barri, on hi cabia tothom. I és per això que, per poc que fos possible, l'hauríem de recuperar!

La foto és del comiat popular, el passat dissabte 19 de juny, 

Qui no coneix Sussi Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la Gallina parla del crossfit i de l'escalada, i de com a Manresa ens hem afegit a aquest entusiasme: noves formes, nous locals... Conec la història de molt aprop, i manifesto amb contrició que vaig haver de canviar molts dels apriorismes que em guiaven. Doncs això, crossfit i escalada al costat de casa. Per forjar el cos —i el caràcter— mitjançant reptes. Talment la protagonista que tanca el número: qui no coneix la Sussi? Sussi Garcia, cos i caràcter que la Maria Picassó ha immortalitzat en funció de retratista. La seva vida, en canal, és aquesta que segueix:

Sussi Garcia,
una dona de caràcter

I tant que la teniu vista: Sussi Garcia i Soldevila! Va néixer a Vallhonesta fa 78 anys, el dia de l’Ascensió. I és clar, triar el nom va ser fàcil però, a l'escola, aviat li van escurçar: Sussi. De primer a Sant Vicenç, fins els sis anys. Després, quan la feina del pare els porta a Artés, aprèn que el seu nom en català gasta tres esses, i des d’aleshores que ha estat Sussi a tot arreu! A les Carmelites de la Caritat, a més de puntes de coixí fa els estudis amb profit, i fins hagués continuat estudiant a Manresa si no fos que l’esforç per l’economia familiar era impossible. De manera que es queda a Artés fent el comerç mercantil. De caràcter inquiet i molt voluntariosa, també va aprendre perruqueria per tal d'ajudar la germana en el negoci que aleshores emprenia. Rentarà molts caps, prepararà els tints i s’anirà bregant amb la comptabilitat. Després, els matins de diumenge, dependenta de pastisseria i, per tot esbarjo, els diumenges a la tarda sardanes al Casal. Per ànsies de vida pròpia, festeja i es casa aviat i, al cap del temps, fins seguirà el marit mecànic en un establiment a Berga, assumint ella el despatx. Mare d'un fill, vora la quarantena s’adona que tot i el tip de treballar encara mai no havia estat assegurada! I aleshores fa un tall que serà jutjat de terratrèmol: volarà sola. I prova sort a l’asseguradora Mapfre: abans ho hagués fet! Divorciada, torna a Artés, amb oficina pròpia. La fan de plantilla i acostuma a guanyar tots els viatges que hi havia d’incentiu. Pragmàtica, va arribar a inspectora i manifesta sense embuts que "treballar m'ha ajudat a viure!". Va estar-se a Artés fins la mort de la seva mare i després vindrà a Manresa fins a la jubilació. Com que la gent de sempre que li ha agradat, a la Sussi des d’aleshores la veureu sovint fent fotos de festes populars o a tota mena d’actes culturals, o per entitats —per als d’Imagina’t, per als Amics de l’Art Romànic... I és que de jove, a Artés, ja va ser de l'AMPA, i fins a la junta del club de Futbol, entre d’altres, amb un objectiu primer: s’han de fer rutllar les coses! Com els 12 anys que ha estat a la junta del casal d'avis del carrer Circumval·lació. Una dona decidida, d’aquelles que t'hi has d'avenir... o no. Potser per això un segon matrimoni tampoc va acabar de quallar. O encara més, deu ser per això que fins i tot va participar en política! A les primeres municipals de 1979, amb la candidatura artesenca de CiU es trobà regidora de cultura i esports. «De partits no hi entès mai, però el doctor Selga em va convèncer: si de debò estimava Artés...». Encara avui se sent cofoia d’arrencar, en una visita del President Pujol, la subvenció per al futur pavelló esportiu, seu durant dècades d’un altra fita com és el Sarau artesenc! Bo i jubilada aprendrà a pintar, informàtica i també, de la mà de Maria Dolors Cots i Joan Segon, fotografia digital. Amb en Segon compartia també la passió de viatjar, fins a Japó, Índia, Nepal, Brasil, Canadà o Nova York... Si fins va perdre’s pel Taj Mahal! Practica el ioga i ara pensa sobretot en els avis: participa amb el Consell de la gent gran o de les caminades 100 x 100, la campanya Tracta’m bé... I mentre enyora la normalitat prepandèmica, ens saluda cada dia des del Facebook i se sent orgullosa del premi Oleguer Bisbal que acaba de rebre per votació popular entre els lectors del Pou de la gallina com a «manresana més manresana». I que per molts anys, Sussi!

Bassas comenta l’article d'Oriol Junqueras

Sense cap comentari meu, em limito a consignar-lo a la carpeta de retalls. Premonitori? És l'anàlisi d'Antoni Bassas després ddel posicionament d'Oriol Junqueras aquest 7 de juny de 2021 a l'ARA:

 

L'article de Junqueras

L’històric article d’Oriol Junqueras d'ahir a l’ARA té dues conseqüències. Una d’immediata: li aplana el camí dels indults a Sánchez. Sentin el que deia ahir mateix el ministre i home fort del PSOE José Luis Ábalos: “En aquesta autocrítica que fa Junqueras, aquesta revisió sobre les actuacions, queda clar que aquest marc polític, aquest marc de diàleg, ha d’estar lògicament dins de la legalitat”.

"Autocrítica” i “revisió”. Si el teu adversari fa autocrítica pública, donar-li l’indult ja està més justificat davant els que diuen, com el PP, que als presos independentistes catalans, ni aigua.

I així també ho entenen els mitjans espanyols, encara que amb diferents graus d’entusiasme. A El País diuen: “Junqueras aplana els indults a l’allunyar-se de la via unilateral”, com dient que aquest era el gest que el PSOE estava esperant. A El Mundo, “Junqueras assumeix els indults de Sánchez però exigeix el referèndum. El líder d’ERC dona oxigen al govern a l'agrair la mesura de gràcia i qüestionar la via unilateral”.

O sigui, sí que assumeix els indults però en vol més i salva el PSOE. I a La Razón: "Sánchez i Junqueras obren la via al referèndum pactat. El líder d’ERC fa un gir al renunciar a la unilateralitat en un gest per treure pressió a Sánchez".

Però com que La Razón està intentant que la Plaza Colón de Madrid s’ompli aquest diumenge contra els indults, és a dir, contra Sánchez, vol espantar el personal amb l’anunci que queda oberta la via al referèndum pactat, que és una interpretació que ja li agradaria a Esquerra mateixa que fos veritat.

Amb tot, el més interessant és que La Razón ja sap com acabarà tot:

“La Moncloa buscarà conduir la negociació a una votació sobre un nou Estatut amb més finançament i més competències”. Això ja li agradaria al PSOE que fos la veritat mateixa.

Per tant, primer objectiu de l’article de Junqueras, l’immediat, aconseguit: ajudar el PSOE i tirar endavant els indults. Pensin que veníem de l’octubre del 2019, quan Junqueras va dir que l’indult “se’l poden fotre per on els hi càpiga”. Ara ja no.

Però el segon objectiu és el que justifica que de l'article en diguem històric, perquè el president d’Esquerra renuncia a la via unilateral, de moment: “Altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir”. Recordem que eren Oriol Junqueras i Marta Rovira els que més van empènyer per la via unilateral l'octubre del 2017, i els que més van advertir que l’Estat mai no pactaria un referèndum d’independència amb Catalunya.

Amb l’article d’ahir, Junqueras deixa escrita la doctrina que ja feia temps que dibuixava, remarca que encara que estigui inhabilitat per a càrrec públic és ell qui mana al partit del president de la Generalitat –fins al punt que el seu article treu protagonisme a la trobada d’ahir entre Aragonès i Sánchez– i posa una cortina de fum en el fet que el president republicà de la Generalitat anés a Foment del Treball a un acte de reconeixement a l’editor del principal diari de Catalunya, que és un diari de lleialtat monàrquica, com va dir ahir el seu editor, el comte de Godó.

El gir d’Esquerra és nítid, i en certa manera arrossega Junts i la CUP. Junts perquè comparteixen govern i la CUP perquè va investir Aragonès des de les primeres votacions fallides. Per això a la CUP li ha faltat temps per publicar un article, també a l’ARA, on hi diu: "El diàleg en el marc de la Constitució espanyola és equivalent a obrir un pany amb la clau equivocada. No té sentit, ni més recorregut que el gest d’intentar obrir-lo", i recorda que "la taula de diàleg s’aconsegueix amb les mobilitzacions del Tsunami Democràtic" i que el govern espanyol busca ara rebaixar la tensió tancant amb els indults "un cicle de lluita i d’organització".

Els indults i la reunió de la taula van en la línia del que van acordar Esquerra, Junts i la CUP: seiem amb Madrid a veure fins on arribem, i si això no funciona, el maig del 2023 anem a una qüestió de confiança, i la CUP, amb Junts o sense, pot fer caure el Govern Aragonès, forçar la dissolució del Parlament i anar a eleccions anticipades. O sigui que amb l'acord implícit de tots els partits independentistes, Esquerra i el PSOE han comprat temps, i el temps acostuma a anar a favor de qui vol que el seu projecte sigui l’hegemònic.

Tot això és una claudicació? Mirin, que la repressió ha passat una factura molt cara és un fet. Però també és un fet que l’Estat veu que l’independentisme no para de guanyar eleccions i condiciona la política a Espanya i la seva imatge exterior. I és un fet que l’independentisme demanava diàleg (“Sit and talk”) i que quan es va aplicar el 155 i la Generalitat va quedar suspesa, no hi va haver cap revolta popular.

Finalment, de l’article de Junqueras el paràgraf que més interpel·la l’independentisme és el que diu, parlant de l’octubre del 2017: "Hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana". I "estén la mà" a tots aquells que "es van sentir exclosos" de l'1 d'Octubre.

Un referèndum que precisament vol que voti tothom no exclou ningú. De fet, defensant el referèndum s’estava defensant drets civils que són universals. Si molts catalans se’n van sentir exclosos va ser, sobretot, per la por que l’Estat va aconseguir insuflar amb l'amenaça de la violència.

Sí, entrem en una època de política, de matisos, d’un temps més lent (com ja els vaig dir), sense cap èpica, amb guanys probables i renúncies segures, entre dos països separats per un món: el que a Catalunya és un mínim, a Espanya és un màxim. I ja fa dècades que estem així.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

- - -

Pau Cruz (@paucruztrullas), politòleg i militant d’ERC: “I des del 2012 hem après moltes coses. Entre elles, que no tot és tan fàcil com podia semblar. I que si volem guanyar, hem d’acumular forces, suports i guanyar-nos la legitimitat (sobretot la internacional). No renunciem a la unilateralitat, però ha de ser l’últim recurs”