El Pou de la gallina, número 48
Manresa, setembre de 1991.
L'obscur i subtil apostolat de l'Opus Dei
Malgrat una pèrdua evident d'influència social l'Opus manresà sobreviu a l'ombra
Ramon Fontdevila i Subirana
Ha estat a principis d'estiu que s'ha conegut la notícia: Monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l'Opus Dei, que ja havia aconseguit l'any 90 de la Santa Seu el títol de venerable, té ara el camí obert a la beatificació i, si res no canvia, una futura santificació. Dins dels cercles catòlics el debat és obert però, al capdavall, si l'Opus arriba als altars a Manresa no li faltaran pas devots. Encara que amb certitud quasi ningú els conegui: no és en va que el fundador predicà la prudència.
Prudència i discreció, dues normes fonamentals per preservar l'Obra del coneixement popular i que actuen de fre per a qualsevol entrevista. I és que han estat molts els manresans, sacerdots o seglars, socis o no de l'Obra, que tot i els seus coneixements han declinat parlar d'aquesta organització «espiritual i apostòlica». La prevenció continua fins i tot en molts dels seus ex-membres i, en general, és estrany trobar algú que permeti citar obertament el seu nom. Potser perquè l'Opus Dei, si bé en teoria és molt transparent i senzill d'entendre, a la pràctica resulta força més complex.
Organització internacional
Ho diu el mateix Escrivá de Balaguer en qualsevol dels múltiples opuscles que sobre l'Opus circulen: «L'Opus Dei és una organització internacional de laics a la qual també hi pertanyen sacerdots seculars (una reduïda minoria comparada amb el total de socis). Els seus membres són persones que viuen en el món, en el que exerceixen la seva professió o bé ofici». L'objectiu per associar-s'hi és la recerca d'una ajuda espiritual per tal de santificar el treball ordinari i, per tant, no cal pas canviar d'estat civil —tant se val ésser casat, solter, vidu o sacerdot. El resultat es xifra en aquest moment en més de 70.000 associats repartits en vuitanta països del planeta, el que conforma un autèntic poder humà.
Secretisme
Amb aquest volum d'associats, i tenint en compte que a les tasques de perfecció espiritual s'hi afegeixen les de l'apostolat, pot semblar estrany sentir a parlar tan com d'una cosa «misteriosa» i «secreta». És Mn. Jaume Franquesa, rector de la parròquia de la Seu i vinculat a l'Opus, qui ens aclareix i repeteix que «l'objectiu és la perfecció espiritual de cadascú. La influència de l'Obra, doncs, és personal i per tant no es veu. Es tracta que la gent, cadascú al seu lloc, sigui més responsable». Per aquest motiu, "no es fa ni es farà mai una campanya publicitària. Secretisme? No, estil personal. Una altra cosa és que hi ha qui vol parlar de l'Opus i no s'ha llegit ni una sola obra del fundador». O el que deu ser pitjor, que malgrat haver-ne algunes, algú parli de l'Opus sense estar-hi del tot d'acord o predisposat a estar-hi. Els temors estan servits.
 |
| Mossèn Josep Junyent, per Jordi Alavedra |
Segons Mn. Josep Junyent, «cal dir que la idea de l'Opus és bona i en el moment de la seva expansió —que comença fonamentalment després de la guerra— fins i tot es pot considerar progressista. La fe certament no només es viu als sagraments sinó sempre i, al treball, també. Aleshores, en uns anys d'espiritualitat ritualitzada i encara sobrenaturalista, més pròpia del segle XIX, Escrivá de Balaguer i l'Opus en general subratllen el valor santificador del treball, de l'honradesa en la professió, i molta gent hi va trobar una sortida real a les seves inquietuds".
Error d'estratègia
Amb tot, Junyent discrepa de l'estratègia seguida: «L'error clau de l'Opus va ser creure que podria cristianitzar la societat des de dalt, infiltrant-se en llocs clau de poder i prestigi; automàticament va haver qui s'hi apuntava per pujar —escaladors— i es va anar carregant d’arribistes. I això que a l'Opus hi ha gent amb una honradesa a prova de bomba. Però l'estil de l'Evangeli ve des de baix, dels pobres i dels febles que es refien de la força de Déu i de l'Esperit». Junyen conclou, «Se'n pot extreure una lliçó evangèlica per als cristians que és: no vull poder».
Santificació amb títol nobiliari
Mn. Ramon Boixadé, rector de la parròquia de la Sagrada Família, també comparteix la idea que cadascú s'ha de santificar «i també en la professió, és clar. És la consagració del món. Sigues tu millor i tot anirà millor. Sovint no cal canviar estructures, hem de canviar nosaltres, les persones». Boixadé també valora de l'Opus la seva proposta de secularització, la direcció espiritual de cadascun dels membres, l'atenció religiosa que fan dels rics, l'obligatorietat que s'imposen d'estudiar diàriament i arriba a dir que fins i tot ell se'n faria... «si no fos que sóc ocell de bosc i no m'agraden les estructures; en tinc prou, I ja és prou difícil, de seguir l’Evangeli que és la meva base». Després, amb molt tacte, manifesta els seus dubtes referents a aspectes més mundans, «particularment jo no acabo d’entendre per què el fundador, una persona amb tanta vida interior, acabà per reivindicar títol nobiliari. I també em fa certa gràcia que el Monsenyor trobés solució per a tot, a vagades amb consideracions com ara que el matrimoni és per la classe de tropa (?) o que fins i tot poden ferir als capellans que no són de l’Obra en tant que ens considera luceros apagados»
Assegurar la salvació
R.P. membre del moviment «Cursets de cristiandat», dona el testimoni del que ha viscut l'Obra des de dintre: «És clar que jo només hi vaig ser un parell d'anys, a principis dels seixanta, i com a supernumerària. Ens reuníem un grupet de dones, no més d'una dotzeneta, i ens venia una directora de Barcelona. Sembla com si el seu objectiu només fos assegurar la salvacioneta personal». R.P. amb bona part de la família dins de l'Obra, es va sentir veritablement assetjada, especialment quan decidí sortir-ne. «I tot i que hi ha gent maquíssima, bones persones, el seu fanatisme em va deixar ressentida. Per això no en vull parlar. Jo penso que volen cristianitzar a l'inrevés, que no han entès l'Evangeli: pretenen convertir des del poder i per arribar al poder a vegades deixen de fer moltes coses. Tot plegat dóna una mala imatge de l'Església i molt poc testimoni. Per això en vaig plegar, jo vull una Església autèntica i compromesa».
De l'organització i els socis
«A l'Opus no hi ha reunions ni consignes, cadascú funciona al seu aire». La cita és de Mn. Jaume Franquesa qui més endavant, tanmateix, ens parla de reunions periòdiques a Manresa, "però de petits grups d'espiritualitat, això no funciona com una gran massa... jo mateix no conec pas tots els membres de l'Obra a Manresa i molt menys les senyores; en conec alguns, és clar, perquè hi puc haver coincidit algun dia, etc. però, concretament, el meu grup d'espiritualitat el formem només capellans i no hi ha seglars».
I certament és freqüent que membres de l'Opus no coneguin molts dels seus companys i, encara menys, membres d'un estament distint al seu dins de l'Obra; anant més enllà, es desprèn de les seves constitucions que els socis de l'Obra han de guardar un prudent silenci sobre els noms dels altres membres, noms que mai han de revelar.
Aquesta llibertat de funcionament que des de l'Obra es presenta i segons la qual cadascú funciona al seu aire, contrasta vivament amb la jerarquia tancada i reservada que té establerta. Així —i malgrat la dèria del seu fundador a qualificar-la d'organització desorganitzada— l'Opus Dei segueix a grans trets aquest rigorós esquema:
Sacerdots: formen la Prelatura personal (abans Societat Sacerdotal). Habi tualment es tracta d'homes que s'ordenen després d'haver realitzat almenys una carrera universitària i ocupen dins de l'Obra els màxims llocs de responsabilitat. Els capellans que fan tasques parroquials, però, no tenen tanta importància i de fet —és el cas de tots els de la nostra ciutat— depenen del bisbe de la diòcesi i, doncs, no pertanyen a la Prelatura personal.
Numeraris/-àries: són els socis interns, generalment amb carrera universitària, una feina reconeguda socialment i amb dedicació plena a l'apostolat. Viuen en cases específiques per a ells o elles, estrictament separats per sexes.
Aquí cal tenir en compte les numeràries auxiliars que a la pràctica són les minyones de les residències de l'Obra. A Manresa no hi ha cap d'aquestes cases o residències, cosa que no vol dir que la ciutat no hagi donat numeraris o numeràries a l'Opus Dei; simplement estan al seu servei en diversos punts de la geografia estatal o, fins i tot, a l'estranger.
Agregats/-ades (abans oblats o oblates): també generalment solters, aquests viuen amb la seva família —amb els pares, algun germà...— i no acostumen a tenir títols universitaris ni gaires mitjans econòmics, motiu pel qual ja hi ha qui els ha batejat com els numeraris pobres. Amb tot, tenen la mateixa dedicació absoluta a l'Obra i el seu apostolat com poden tenir els numeraris.
Supernumeraris/-àries: generalment casats, segueixen vida familiar i són els que mantenen un estil més pròpiament secular. Conduïts per numeraris, participen del grups d'espiritualitat i a Manresa constitueixen el nucli fonamental de l'Obra.
Per aconseguir aquest estatus d'associat cal seguir un període que pot durar fins a cinc o set anys i en el qual es passen les fases d'admissió, oblació i fidelitat i que suposen els juraments de pobresa, castedat i obediència, juraments aquests que en cada estament tenen les seves lectures particulars. Cal també esmentar que aquests vots són renovables anyalment per l'interessat la festivitat de Sant Josep.
Finalment cal citar els Cooperadors o, simplement, els simpatitzants, que participen puntualment d'algunes activitats de l'Obra i a la que fan arribar els seus donatius. Tots ells, però, no tenen la condició de socis.
En aquelles ciutats que compten amb residències de numeraris, l'organització s'estructura en Consells Locals, amb director, subdirector i secretari i, per sobre, en Delegacions que abracen diverses provincies (9 delegacions a l'Estat espanyol). Més amunt, una Comissió regional de la Prelatura engloba cada estat i així arribem a l'assessoria central o Consell General de l'Opus Dei situat a Roma.
Homes i dones
Hem intentat deixar clar que tots els estaments abans citats tenen la seva versió femenina, malgrat que l'autor de Camino acostuma a parlar als homes i gasta un discurs absolutament viril i masclista, arribant a dir que «No cal que elles siguin sàvies, n'hi ha prou que siguin —i tornem-hi— discretes». De fet, les dones no tenen accés als alts càrrecs directius, ni molt menys al Consell General i és completament cert que en totes les activitats hi ha una obsessiva i escrupolosa separació de sexes.
Diners i treball
El tema dels diners és generalment un dels punts febles de l'Opus Dei. Perquè l'Obra en necessita i en necessita molts. En aquest sentit, val a dir que tots els socis han de ser autosuficients amb els seus respectius treballs ja que, com ha quedat clar al principi, aquest és un moviment que persegueix la santificació personal per mitjà del treball ordinari.
Fent nova referència als estaments abans citats, veurem que en el cas del numeraris, els diners que guanyen els lliuren íntegrament al director de la casa el qual els fa arribar al mateix temps els que necessitin; d'aquests en presentaran un rigorós i quotidià compte de despeses. Suposant que aquests agregats disposin d'algun tipus de propietats i que no tinguin família, es pot donar el cas que l'Obra els faci entendre la necessitat o conveniència de fer testament a favor d'ella. Els agregats també fan aportacions econòmiques sobre el seu sou, només que generalment més modestes —poden tenir a càrrec seu familiars majors d'edat per exemple, i és evident que les seves feines no tenen la remuneració que pot tenir un numerari arquitecte—; finalment queden les aportacions dels socis supernumeraris, les quals han d'estar en consonància amb els seus ingressos. Com en tots els casos, tampoc entre els supernumeraris existeix cap tipus de quota però com que aquests també comenten amb el seu preceptor els comp-tes de despeses, a cops es poden rebre suggeriments. Contràriament, també pot passar que les despeses d'un supernumerari siguin francament altes en tant que aquest estament acostuma a tenir «tants fills com Déu vulgui» i té prohibit qualsevol sistema anticonceptiu —inclòs l'Ogino— que no sigui una sana abstinència.
«Es recullen diners, sí, —comenta Frederic Armengol, director de l'Oficina d'Informació de l'Opus Dei a Barcelona des de fa vint-i-un anys— però tots provenen d'aportacions lliures, no hi ha quota fixa, i com a contrapartida ens mantenim el nostre clero (que no rep suport de l'estat) i les nombroses tasques d'apostolat, obres socials així com ajudes a l'Església». Només el manteniment de la xarxa de residències ha de tenir un cost elevadíssim i no falta qui apunta que encara és més cara l'exportació de l'Obra a l'estranger —on les donacions són molt més minses que no pas a l'Estat espanyol, al cap i a la fi nucli promotor— o aquesta ajuda a l'Església que es tradueix en una creixent influència vaticana —el pontificat de Joan Pau II n'és ple— impensable uns anys enrere. És clar que tot això queda molt, molt lluny de l'Opus manresà.
Normes de vida
Si alguna cosa és comuna a tots els membres de l'Obra aquesta és l'oració. Ho diu Camino ben clarament: "Primer, oració; després, expiació; en tercer lloc —molt en tercer lloc— acció" (màx. 82), i poc després, «Cal que la teva oració sigui litúrgica (...) en comptes d'oracions privades o particulars» (màx.86). Potser per això quan M.B. recorda la vida familiar i, especialment, la dedicació del seu pare —professió liberal, supernumerari manresà—, encara avui no l'acaba d'entendre. «I la respecto profundament perquè és la seva fe i l'he coneguda des de petit, però la trobo summament encarcarada, malgrat que també em senti creient. Però és un ritme de missa diària, àngelus i cinc misteris del rosari, un quart d'oració al matí i un quart a la tarda, lectura diària espiritual, dos minuts diaris de visita al Santíssim, confessió setmanal amb capellà de l'Opus, i encara assistir a "cercle" un cop per setmana, amb director espiritual —un capellà que ve de Barcelona— i preceptor, que és un numerari laic a qui es comenta tot, fins els comptes de despeses aproximades de la família!». M.B. matisa que de tot això, «quan segons què no es pot fer, doncs no es pot fer» però té coneixement que entre numeraris hi ha més intransigència, les oracions de quart d'hora es recomana que siguin de mitja hora, el compte de despeses és diari i a tot això cal afegir-hi un recés de cap de setmana al mes i unes convivències a l'any. «I hi ha el recés de cinc dies l'any que es recomana a tots els socis que a vegades es fa a Viladoms, aquí mateix a Vacarisses, o bé a d'altres cases que l'Obra disposa». «A Joncadella també s'hi fan recés de caps de setmana tot i que els participants van a dormir a casa».
Mortificació i expiació
El recull de màximes sobre mortificació de Camino és un dels apartats d'aquells que no tenen desperdici. Només cal recordar, a l'atzar, la 175: «Cap ideal no arriba a fer-se realitat sense el sacrifici». Aleshores, aquesta veritat com un temple és seguida d'una afirmació tan contundent com la que reproduïm a continuació: «Nega't. És tan bonic l'ésser víctima!». Aquest to heroic, de costat a les referències constants que consideren el propi cos com a potencial principal enemic, han donat peu als aspectes més morbosos de l'Obra, referents a l'ús de deixuplines setmanals —instrument de flagel·lació fet de cordetes amb petites boles de plom als extrems— o dues hores de cilici quotidià —cinyell de cerres o cadenetes de ferro portat sobre la pell, generalment la cuixa, per esperit de mortificació— que ja s’han encarregat d’explotar degudament publicacions d’abast estatal. Aquestes pràctiques, però, no entren en les experiències familiars d'M.B. que considera que «bona part d'aquests sistemes de mortificació han perdut importància com en perd dins el minuto heroico, que és l'hora de llevar-se, allò de la dutxa freda diària; si més no, em fa l'efecte que es practiquen fonamentalment entre numeraris de l'obra. Hi ha el cas d'alguna numerària manresana, o ex-numerària, no ho sé, que us en podria parlar prou, jo només n'he sentit tocar campanes. Però és a és difícil que s'avingui a dir-vos-en res...».
A Manresa fins a tres locals acullen les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l'Opus Dei. Es tracta de dos pisos per a homes i un per a dones. Cap d'ells és propietat de l'Obra ni, tampoc, dels seus membres sinó que es tracta d'immobles llogats.
Segons Frederic Armengol «a Manresa hi ha poca activitat corporativa, els pisos se'ls han muntat els propis membres de l'Obra i, en general, cal dir que pesa molt la proximitat de Barcelona».
Locals per a homes
L'edifici de Banesto al Passeig (entrada pel carrer Canonge Mulet) faria les funcions de seu masculina; a l'estresol el Club Puigterrà, l'esplai dels més joves, ocupa un pis que de fet al carrer s'anuncia com a seu de les Indústries FAPP. En el mateix immoble, el 2n 3a és un altre pis llogat a Banesto per J. M. Canongia Duran —conegut supernumerari—on sembla que es celebren les reunions més o menys regulars d'espiritualitat. Amb tot, quan finalment vam ser rebuts per Francesc Badia —precisament directiu de les Indústries FAPP i llogater de l'entresol— aquest ens respongué que no era la persona més indicada per respondre cap de les nostres qüestions i que li calia consultar abans de dir-nos res. Per aquest motiu ens prengué nom i telèfon i ens advertí de les dificultats del període estival ja que «ells (?) són a recessos, trobades, "posant gas-oil", etc..». Arran d'això, rebérem la trucada de Frederic Armengol, director de l'oficina de l'Opus Dei a Barcelona.
És en aquest pis on es reuneixen capellans com ara Mn. Franquesa però, també, Mn. Josep Leyes —residència Montblanc— o Mn. Lluís Roqué —capellà al Centre Hospitalari i del Santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. ; cap dels dos últims considerà oportuna cap declaració a El Pou de la gallina. A més a més el pis és freqüentat per aquells grups d'espiritualitat de què abans parlàvem i que integren coneguts metges —una professió on l'Opus té forta incidència a la ciutat— així com alguns advocats, empresaris i d'altres col·laboradors o, simplement, simpatitzants.
La incorporació del Club Puigterrà a l'edifici Banesto és posterior al pis del 2n. 3a. i, de fet, el nom té l'origen en la seva primera ubicació que havia estat l'edifici de la Cambra de Comerç, a la plaça Puigterrà, tot i que només s'hi accedia pel carrer Botí. Les seves activitats eren d'aeromodelisme, fotografia, música... També disposava d'aules per a l'estudi i organitzava sortides així com les famoses charlas amb capellans que venien de Barcelona i que, a la pràctica, són el sistema bàsic per a la captació de nous membres. Segons X.R., el Club Puigterrà ja té més de quinze anys d'història i ell hi havia treballat com a administratiu: «Jo era purament un mercenari i vaig fer tractes amb en Mira, aleshores director de la ràdio, per tal d'ocupar-me de tasques de secretaria. Recordo especialment els cursos d'aeromodelisme i que en conjunt no anaven gens sobrats de diners. No sé pas si el Club encara continua» F.C. —ex-alumne de l'escola Mestral d'Igualada— també va participar a les activitats del Club Puigterra «però d'això ja fa deu anys pel cap baix i em penso que, poc després, tot quedà bastant mort perquè hi va haver problemes amb alguns dels monitors». Actualment persones ben properes a l'Obra manifesten que el Club Puigterrà, tot i la nova seu a l'edifici Banesto, no té pas l'empenta d'altres temps i que les activitats que s'hi realitzen són molt més puntuals, dedicades bàsicament a la formació i no tant lleure.
El local de les dones
Al carrer Gumerà 20, 1r, hi ha l'anomenat Club El Cadí, vessant femenina de l'apostolat que actualment compta amb un bon estol de nenes i, també, de senyores d'edat més o menys avançada. S’hi troba a faltar el grup de noies joves que en d'altres períodes potser havia gaudit de més èxit. Les tasques del Club El Cadi són els cursets —música, teatre i d'altres tan específicament femenins com labor, cuina...— i l'oferta d'aules d'estudi. Però novament són les charlas espirituals l’objectiu últim del club des d'on recullen les noves adeptes. El Club Cadí també és seu de les trobades espirituals per a la supernumeràries o simpatitzants i disposa d'una capella on, de tant en tant, s’hi diu missa.
La captació dels nous membres
Es per via d'aquests clubs des d'on C.F i X.A, noi i noia respectivament, van viure la seva experiència de captació. Tots dos han estat alumnes a Igualada encara que només el primer —i per molt poc temps— abraçà la condició de numerari. Avui dia han acabat ambdós estudis universitans.
"Jo anava a Igualada i, de sempre, havia tret molt bones notes —explica C.F— però a mesura que avançava en estudis també vaig adonar-me quesi feies el joc —anant als clubs, participat a les convivències...— els resultats en el sistema de valoració milloraven encara més. De manera que no em vaig estar res, però a més, és que ho trobava maco» D'altra banda, F.C esmenta que els alumnes manresans a Igualada sovint quedaven marginats «però marginats a Manresa, perquè els amics de l’escola els caps de setmana eren a lgualada i a tu ben aviat se't presentava el recurs del club...». Com el cas d'X.A., el àlgid algid dins l'Obra arriba un any, per setmana santa, amb una estada ICU a Roma. «Anàvem conduïts com xais, en un ambient de misses en llatí i encara amb el capellà d'esquena als assistents, però era tot molt impactant. Érem tres o quatre mil nanos de tot el món —aleshores to tenia setze o disset anys— tots ben vestits amb corbata i americana, que tocaven la guitarra i eren divertits... fins i tot n'hi havia de realment guaperes, i tots parlàvem de Déu. Sincerament m'agradava i, en fi, a la residència era quan els instructors aprofitaven per acabar-te de menjar el tarro, per exemple tornant de l'audiència amb Joan Pau II o amb Don Alvaro del Portillo, que és qui ocupa el lloc del Padre. L'apoteosi va ser anar a veure la tomba de Monsenyor Escrivá de Balaguer». F.C, doncs, també va pitar i va demanar l'admissió a l'Obra. «El que aleshores semblava facil resultà tenir els seus inconvenients, vaja, que es fan pregar, i tu t'hi aboques. Vaig tornar a casa com un enviat de Déu i, per sort, van seguir una politica adequada amb mi». En el seu cas, ben aviat demana canviar de la condició numerària a supernumeraria —«a mi m'agradaven les dones, no hi podia fer res»— i quan es refreda coincideix amb una davallada del Club Puigterrà. «Per algun motiu o altre quan jo ho vaig anar deixant ells tampoc em perseguiren gens. Ara ja han passat molts anys».
X.A. recorda especialment la subtilitat dels membres de l’Opus, «qualsevol pare espiritual té importants nocions de psicologia i quan comences a anar a recessos —primer en unes convivències lleugeres i divertides, després en d'altres que busquen el teu compromís— caus a la xarxa. El control és total, perquè les numeràries col·laboren i intercanvien informació sobre tu amb el director espiritual, et coneixen, cadascú té la seva estratègia per menjar-te el coco, i cadascú s’ha plantejat de fer pitar dos membres any». X.A., però, no va passar del Club El Cadí. «Les intencions de l'Obra poden ser molt bones però jo penso que juguen brut. Trien massa qui els interessa i qui no en virtut de la capacitat, els estudis i fins la docilitat. Quan vaig saber que algunes amigues meves no podien venir al club —allà no volen pecadores per molt evangèlica que sigui la Magdalena— es va refredar el meu proselitisme. I és clar, no ho diu enlloc, però recomanen anar amb compte amb les amistats, amb les diversions... de manera que, si ets bona, acabes per no anar al cinema —només les pel·lícules del Padre serien aptes per a la projecció als clubs—, ni a ballar ni barrejar-te amb xicots. Ja no vaig madurar més i gràcies a Déu encara és hora que piti».
Amb tot, cal acabar dient que C.F. encara avui considera que va rebre de l'Opus Dei un segell de distinció i afegeix que «el tarro se te'l poden menjar a tot arreu, només cal que siguis més permeable i ja està. D'altra banda sempre hi ha un tant per cent de voluntat pròpia. Convé doncs ser conscient i controlar determinades eufòries. Jo vaig caure a Roma però ho he controlat; mai em van machacar i, al cap dels anys, fins i tot m'ha servit".
De l’educació
L'Opus, doncs, no ha limitat la seva tasca a l'apostolat o a vetllar per tenir una economia folgada; la seva encertada visió de futur l'ha portada, des del seus mateixos inicis, a buscar la joventut. En aquest sentit les escoles distribuïdes per tota la geografia del país garanteixen no només una educació que es vol amatent i particularitzada sinó, també, la captació subtil indirecta per mitjà dels clubs esmentats o convivències voluntàries de nous socis per a l’Obra. Des dels catorze anys i sis mesos hom ja pot demanar-ne l'admissió, encara que no serà completa fins que hom no pugui mantenir-se econòmicament.
Mestral i Montclar, les escoles d'Igualada
Durant el curs escolar, diàriament un bus de l’empresa Masats recull una cinquantena
de nens i nenes a 2/4 de 9 del matí i els porta a Igualada per la carretera vella d'Òdena. Van tots correctament uniformats i, encara que majoritàriament són de Manresa, també n'hi ha de la comarca —Castellgalí, Súria...—. Es tracta dels alumnes de Mestral —nois— i Montclar —noies—, dues escoles que popularment es relacionen amb l'Opus. Segons diverses fonts consultades, alumnes, pares i professors coincideixen a descriure-les com a escoles modernes i confortables, encara que eviten qualsevol símbol d'ostentació. La canalla s'hi està vuit hores diàries (de 2/4 de deu del matí a 2/4 de sis de la tarda) cosa que suposa que tots s'hi queden a dinar. Les dues hores diàries de trajecte són l'única estona —inevitable, donada la quantitat— de convivència mixta.
Segons Josep M. Rovira, director del col·legi Mestral, la seva escola «intenta distingir-se en dos aspectes que són: personalitzar l'ensenyament i cuidar tots els àmbits de la formació humana amb una clara atenció a la formació espiritual». Mestral accepta alumnes fins i tot no creients «encara que està inspirada en la doctrina catòlica i la majoria dels que hi participem compartim aquesta creença, però acceptem a tothom que respecti la inspiració de l'escola». Preguntat sobre quina entitat o empresa regenta l'escola, J.M. Rovira la presenta com a «part de l'Institut Familiar de l'Educació, una iniciativa d'un grup de pares dels anys seixanta» i matisa que la relació amb l'Opus quan hi és, és personal: «L'Opus, a petició de l'Institut Familiar, cedeix sacerdots que són reconeguts per la formació que han rebut. Val a dir, però, que els sacerdots actuen a títol personal i no representen l'Opus».
Cal remarcar aquí que, de fet, ni la mateixa Universidad de Navarra és de l'Opus. No hi ha propietats i sí, en canvi, obres corporatives o organitzacions paral·leles que les gestionen amb homes de confiança al capdavant. Així, qui avui condueix la iniciativa del grup de pares dels anys seixanta és, des de Barcelona, Fausto Gallego, un destacat membre de l'Obra del qual depèn la gestió de totes les escoles de l'Institut Familiar i que, més enllà de Mestral i Montclar, comprenen La Farga i La Vall a Sabadell, i encara probablement ens en sortirien d'altres a Terrassa, Lleida i Girona.
Frederic Armengol deixa ben clar que no es tracta d'escoles corporatives de l'obra. «De Viaró et diria que sí, però les escoles del Instituto Familiar, al marge que hi tinguin membres de l'Opus Dei, no en són part, entre d'altres coses perquè no complirien condicions com ara que l'economia no ha de ser un obstacle o bé els falta la secció nocturna, que per nosaltres és imprescindible».
L'Instituto Familiar de Educación
Quan J.M. Freixa va llegir a les pàgines de La Vanguardia l'oferta laboral de l’Instituto Familiar de Educación —una plaça de professor de batxillerat— va pensar que no li fareia res anar a treballar a Barcelona. «No va ser fins que vaig ser a l'Instituto Familiar de Educación que em vaig adonar que allò no era cap escola sinó només uns despatxos; allà em van prendre les dades, em van fer un psicotècnic —on em demanaven, per exemple, que em definís moralment, tot amb molt tacte, això sí— i el mateix dia em van donar la feina que, nova sorpresa, no seria a Barcelona sinó a l'escola Mestral d'Igualada. Va ser aleshores que em van parlar d'una certa relació amb l'Opus, però sense detalls, i em van donar un parell de llibres perquè me'ls llegís, de la pròpia Institución (ambdós editats per la perseverant Impremta de San José - Manresa), i un opuscle del "Venerable Siervo de Dios Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei". Es la referència més clara que vaig tenir en tot un trimestre sobre el tema. Això i, un dia, a l'hora de dinar, que davant meu un dels capellans més integristes de la casa li va donar al professor d'anglès —un irlandès que no com-prenia gens bé el castellà— un manual molt concret: The Way o, entre nosaltres, Camino.
El tacte és premissa
La docència de J.M. Freixa va ocupar un període relativament curt, de setembre a Nadal, «i he de dir que en aquest temps mai em vaig sentir analitzat. O potser és que no vaig tenir temps de sentir-m'hi perquè vaig passar a l'ensenyament públic. La meva experiència em diu que si vas fent i calles et tracten fins i tot bé. Després he sabut de professors a qui elements més propers a l'Opus els n'han estat fent campanya o els han convidat a recés a Igualada. A mi, pel que sigui, mai no em van dir res». El tacte en tot moment és la premissa, «la primera quinzena de setembre, preparant el curs, va ser quan em van deixar anar que ells donaven molta importància al professor, el seu aspecte, l'anar ben vestit, portar corbata, els cabells ben tallats etc. Tot, això sí, molt ben dit». En lloc es diu, doncs, que l'escola sigui línia Opus, però és millor actuar com si ho fos; igual passa amb la corbata, que sense que s'obligui a ningú, el millor és comprar-se'n una.
Escoles d'èlit
X.A, alumna de Montclar de les primeres promocions, considera que «treballar es treballa bé i hi ha un control del rendiment de l'alumne etc., és clar que també es fan moltes coses de cara a la galeria, com ara festivals per als pares, xerrades i allò que pugui prestigiar la imatge dels centres. D'altra banda, i sense que es regali res, es fan una pila de recuperacions. Cal tenir en compte finalment que el nivell cultural de les famílies que hi porten els fills és alt o, almenys, no falten les possibilitats. De manera que part de l'èxit ja és assegurat». Laura Piñot, també de Mestral, encara és més contundent: «Jo no m'atreviria a parlar d'un nivell més alt i, de fet, que l'ensenyament estigui bé no té massa mèrit si a l'aula només som dinou alumnes». Alumne més recent, Z.Z. —un noi que reclama el màxim anonimat!— valora la seva experiència didàctica com a molt profitosa i remarca que allà «qui és un ruc l'espavilen i el que gasta massa fums els hi fan abaixar».
Amb fums o sense, el cert és que participar d'aquesta educació selecta té un preu que es xifra en 25.000 ptes. en el moment de la inscripció —recuperables al final del període educatiu— i, arrodonint-ho per sota, 13.000 més de mensuals a preescolar, 15.000 a 1r i 2n d'EGB, 17.000 a 3r. I 4t., 20.000 de 6è, a 8è. i 33.130 a BUP. El darrer curs, COU, suposa també el darrer pessic, 37.000 ptes. A tot això caldria sumar-hi les despeses dels àpats, uniforme —estiu i hivern, i recanvi— i el bus del desplaçament —gestionat pels propis pares de la comarca en la figura d'Esteve Sanllehi. Fidels als sentiments que l'Obra inspira, a partir del tercer germà la Institución Familiar de Educación només cobra la meitat i, potser en un afany d'incrementar la natalitat, a partir del quart germà la quota es limita a menjador i bus.
Que els nens s'acostin a l'Obra
Però si la presència de professors pròpiament de l'Obra no és abassegadora —a Mestral se'n compten quatre o cinc que viuen plegats al convent, una mena de xalet que es veu des del centre— i deixant a part si molts professors en són o no simpatitzants, ja ha estat dit que la qüestió religiosa, primordial, és a mans de l'Opus Dei. Segons T.A., de Mestral, «és evident que intenten implicar-te al màxim en la fe» i recorda clarament que al principi es va haver d'aprendre moltes oracions noves, «perquè amb el Parenostre i l'Avemaria no n'hi has pas prou». De fet, cada dia es comença la jornada amb oració, després del pati s'hi torna i altre cop al migdia abans de plegar. A la tarda, dos cops més. Afegim hi l'Angelus —també diari— i la missa setmanal —obligada a bàsica, optativa al batxillerat— i les recomanacions de confessar-se regularment i assistir als sermons. Finalment queden les convivències —també optatives— que, de dijous a diumenge, permeten als seus participants alliberar-se de dos dies de classe.
El Cap de Formació
Cal afegir que, al costat de les figures del Director i del Cap d'Estudis, hi ha el Cap de Formació, un càrrec que també pertany a l'Obra. Segons J.M. Freixa, «als professors cada dijous ens feia la xerrada per veure com anava el curs i sobre com transmetre els valors cristians als nens, etc. Tot d'una manera molt indirecta i sense menjar el coco però se li veia el llautó de l'Opus. Ja no diguem pel que fa a qualsevol tema moral, evidentment era dels de la línia dura». Ben diferent de la del professorat, en aquells nens més retrets o introvertits la seva influència pot arribar a ser decisiva
També és el Cap de Formació qui presenta les reunions de pares, que són com a tot arreu però que incorporen el discurs inicial: es tracta de fer sentir als pares que els nens són en bones mans, que l'escola té prestigi i que allà els transmeten autèntics valors cristians. Si com, paradoxalment, algun pare ens ha insinuat, que la catolicitat del centre li és molt relativa, sembla evident que els motius de prestigi a Igualada estan a l'ordre del dia.
Esquer irresistible
Molt crítica en aquest sentit, l'ex-alum-na S.N. resumeix la concepció de Montclar -i per extensió a la resta d'escoles pròximes a l'Obra «com un esquer irresistible especialment per a la petita burgesia, que aspira a fer-se amb gent rica i, en el cas de Barcelona, suposo que fins i tot amb la noblesa! El resultat més d'un cop és una educació absent de tot esperit crític, ja que el pretès nivell es desvirtua a Història, Literatura, Ciències Naturals i tantes altres assignatures. Segons què es subratlla, segons que ni s'ha de mirar. Em penso que només les matemàtiques escapaven a la seva versió de les coses» «Bromes a part, jo vaig viure-hi també arbitrarietats i in-justícies, i en una edat com és l'adolescència només em donaven l'alternativa a obeir. La resta es limitava a l'infern del qual, per cert, me'n van arribar a passar diapositives! I això és veritablement molt dur".
MONSENYOR JOSEMARÍA ESCRIVÁ DE BALAGUER
Tot i que la biografia definitiva d'aquest aragonès internacional encara està pendent de ser escrita, qualsevol Hoja informativa de la Vicepostulación del Opus Dei en España n'acostuma a fer una breu i repetitiva semblança. (Per cert, diguem aquí que aquests darrers anys Manresa té el mèrit d'imprimir per a tota Espanya la citada «Hoja informativa» a la impremta Sant Josep SA, empresa participada per Albert Torras, vinculat a I'Obra).
Per als poc aficionats a l'hagiografia o bé tots aquells que no reben l'esmentada publicació és bo saber que Monsenyor Escrivá de Balaguer va néixer en una família d'un petit comerciant a Barbastre (Osca) l'any 1902, on fou registrat com a José María Escriba Albás malgrat que ja com a estudiant, primer a Logroño i després a Saragossa, apareix com a José María Escrivá.
L'any 25 fou ordenat capellà a Saragossa i tres anys més tard, oficialment el dos de maig de 1928, va fundar a Madrid i per inspiració divina l'Opus Dei, com un camí de santificació personal mitjançant l'exercici del treball professional ordinari. El fet que es tractés d'una inspiració divina no és un detall anecdòtic sinó la justificació de l'immobilisme de l'Obra: l'Opus Dei no evoluciona perquè ja va néixer perfecte en la ment fundacional i doncs, es tracta d'una Obra acabada. Va trigar dos anys més a entendre —retard que Escrivá de Balaguer també adjudica a la gràcia de Déu— que el camí de santificació també podia ser apte per a les dones.
A les acaballes de la guerra i en ple fervor del nacional-catolicisme. escriu l'any 39 a Burgos i publica Camino, un recull de 999 màximes que formen la seva obra més divulgada i, alhora, el fonament espiritual dels membres de l'Opus. Segons la pròpia oficina de vicepostulació, Camino en l'actualitat porta ja més de 236 edicions en 38 idiomes i un total de —atenció a la xifra que és exacta— 3.583.222 exemplars. També és aleshores —1940— quan obtindrà del ministeri de Justicia espanyol l'autorització a allargar el seu primer cognom, d'on en resulta José María Escrivá de Balaguer.
El 1943 fundava la Sociedad Sacerdotal de la Santa Cruz, inseparablement unida a l'obra i que agrupa els seus membres ordenats, i l’any 46 es traslladava a Roma on va fixar la seva residència. L'Opus Dei fou definitivament aprovat per la Santa Seu l'any 1950.
Al llarg dels anys seixanta, Monsenyor Escrivá de Balaguer modifica l'estètica del seu nom unint-lo en un de sol, Josemaría, i l'any 68 reclama i obté el marquesat de Peralta en una carrera que acumula, sense destorb, títols i distincions. El culte a la seva personalitat és ara ja indiscutible enmig d'una intensíssima activitat que coincideix amb l'època de major influència de l'Obra a l'estat espanyol. El 26 de juny de 1975, però, moria a Roma i el seu cos reposa a la seu central de l'Obra —viale Bruno Buozzi 75, Roma.
L'any 82 el Vaticà autoritzà l'Opus Dei a transformar-se en Prelatura Personal. Prèviament, l'any 81 es va iniciar la causa de la canonització del seu fundador i l'any 90 fou declarat venerable. El recent reconeixement d'un miracle —entre els molts que l'Obra té en cartera— permet esperar una immediata beatificació de Monsenyor Jose-maría Escrivá de Balaguer y Albás, i tot indica que en el futur l'Opus Dei mourà cel i terra per tal d'aconseguir incloure'l al santoral.
Actualització 2025: Pocs mesos després de la publicació del reportatge, Escrivá de Balaguer va ser beatificat per Joan Pau II (17 de maig de 1992) i, deu anys després, canonitzat el 6 d’octubre de 2002, coincidint amb el centenari del seu naixement, en un procés accelerat i generalment qüestionat. Posteriorment, el Papa Francesc des de 2022 ha anat retallant privilegis a l’Opus Dei.
MIQUEL PRAT, UN NUMERARI CONDEMNAT PER L'OPUS DEI
«Jo vaig estrenar l'escola d'Igualada a mitjans dels anys setanta, quan el Dr. Bertran i d'altres van vendre a la meva família la sublimitat que el centre tindria. Hi vaig començar a vuitè de bàsica». La història de Miquel Prat, un jove introvertit i molt voluntariós en els estudis —les seves notes són excel·lents— entroncarà aleshores amb l'Opus Dei, «de manera que em van enganxar en unes convivències, a Rocacorba, i com ells en diuen popularment, vaig pitar, és a dir, vaig demanar en una carta l'admissió com a numerari al Pare, a Roma. Tenia catorze anys i el director espiritual me la va redactar ell mateix, perquè jo volia ser supernumerari però ell, “—no, no, Miguel, tu numerario, los designios de Dios...” i jo al·lucinava, era feliç i ho veia tot molt clar, en un permanent estat d'eufòria". Es l'època del Club Puigterrà i prèviament en Miquel ha passat una temporada de pressió psicològica forta, amb convocatòries a reunions, trucades a casa «fins dos i tres cops per dia, arribant quasi a molestar la família». Una família que, d'altra banda, no en sap res de l'ingrés del seu
fill a l'Obra ja que a aquest li ha estat recomanat que de moment en faci silenci.
Al Club Puigterrà hi ha uns monitors de Barcelona, «molt trempats, que donaven molta importància a l'aspecte humà, de manera que fèiem excursions, collages... i només si venia bé passàvem el rosari, motiu pel qual els monitors van tenir problemes. Per part meva hi arrossegava tanta gent com podia!». La relació amb l'Opus creix «i jo visc una introversió total, sense que existeixi món exterior, només hi ha Opus, m’escric amb gent de Barcelona, vaig a trobades, tot dins d'un mateix cercle... fins que arriba el curs anual, un mes sencer —l'agost— a Torreciudad». L'estada al santuari de Torreciudad, una de les obres preferides de la institució, suposa a Miquel Prat el descobriment de què és l'Opus Dei realment. «Ens instal·làrem en unes naus senzilles, però tot arregladíssim —l'Obra treballa bé— i tots érem joves numeraris en convivència exclusiva. Anàvem a conèixer finalment les normes». I les normes són dures, llevar-se, donar gràcies a Déu, resar, dutxa d'aigua freda, missa en dejú, esmorzar, classes d'apologètica... «com que feia una calor horrorosa ens deixaven anar al pantà de Graus, que és a tocar, però amb les prevencions de ser discrets, allunyar-nos de la gent i, davant qualsevol provocació femenina, tornar cap a casa».
Escollits
A la tarda, després de dinar, hi ha xerra-des de gent important de l'Obra «va passar fins el director del Banc Central, em sembla», que els refermen en la idea que han estat escollits, «érem els escollits de Déu, sí, i aquest era el nostre destí, i no érem nosaltres que dèiem que volíem ser de l'Obra sinó que ho decidia un Ésser Superior, i humilment ho havíem d'acceptar». El camí de perfecció és difícil, "l'entrada és molt estreta, la sortida ampla, insistien, com si hi hagués la llibertat de plegar!". L'ambient
és d'una rigidesa absoluta, tothom té una llista impresa amb tota la normativa, i les tardes continuen amb rosari, catecisme. etc. «Els primers quinze dies van ser quasi místics, d'una sublimitat absoluta i intentava fer les coses amb la màxima perfecció possible, perquè ens ho demanava Déu, i ens havíem de concentrar al màxim si volíem aconseguir la santedat mitjançant el treball quotidià». Per això, abans de dormir encara hi havia les preces, en llatí, santificar el llit amb aigua beneita... «i també confessió diària, xerrada diària amb el director espiritual amb el lliurament de la llista de tot allò que havies oblidat (rosari? preces? missa?, havies pecat, potser?) i l' examen de consciència diari abans de dormir... Tot plegat, a la pràctica, permetia a l'Obra un control ab-so-lut de la teva personalitat. Només cal dir que les cartes ens arribaven obertes —tampoc puc dir que les llegissin— com a prova de transparència, perquè a la família del Padre no ens havíem d'amagar de res».
Mortificació i sexualitat
«Se'ns reclamava castedat absoluta, tant pel que fa a persones, animals o coses, com —sobretot!— amb un mateix. Calia molta discreció amb les dones, ser breus en el seu tracte, mirar cap a terra... Era tan fàcil quedar en pecat mortal, i això era font d’angoixes fortíssimes, especialment abans de Torreciudad, perquè puc dir que durant aquell mes jo no vaig tenir ni una dels meus companys, ja que vulgues que no, això es comenta. I és que vivíem en un estat ataràxic, místic, només hi ha Déu, arbres i núvols. Vivia tancat una bombolla de vidre blindat». En aquest punt, la mortificació era una sortida a l'abast: «voluntàriament podies demanar al director espiritual el cilici o les deixuplnes i, si ell ho veia bé, doncs a sagnar. Per algun motiu ens explicaven que en això el Monsenyor era sublim, arribant a incorporar fulles d'afaitar a l'extrem de les deixuplines. Sadomassoquisme pur en sacrificis qui sap per què, però que funciona bé pers desangoixar-te». Fins a dos cops utilitzà el cilici i la seva conclusió és clara «no és que molesti, és que fa mal».
Condemnació i aïllament
«En aquell temps em confessava contínuament i de moltes coses a Crist Rei, i va ser quan vaig conèixer en Josep M. Jubells, que intentà desproblematitzar moltes de les meves actituds. Aquest sí que l'haurien de canonitzar! Em deia que era la persona més pura de la parròquia i que no m'hi atabalés, i el cert és que m'ajuda molt, perquè —tornem ara a Torreciudad— al llarg d'aquell mes les coses es van complicar». I es compliquen quan en algunes xerrades en Miquel comença a qüestionar les categories de l’Opus com una forma de classes socials. «Els molestava molt, això i que els considerin una secta dins l'Església. Vam topar en alguns punts, especialment sobre la pobresa... espiritual ja que la material no es tocava. En fi, jo tenia els avantatges de ser intel·ligent —almenys ho deien les notes— i molt ordenat, però deuria fallar en l'obediència quan vaig discutir l'elitisme de l'Obra i si no seria millor eliminar el servilisme que teníem allà mateix, amb els agregats que s'encarregaven del menjar, la neteja... Com que les respostes no em satisfeien del tot —deien que deixéssim els agregats, que ells així ja eren feliços— vaig començar a dubtar de tota aquella rigidesa i, donat el meu caràcter, un dia li vaig plantejar al director espiritual la meva sortida de l'Obra. Com que fins aleshores res no presagiava la meva actitud l'home quedà desconcertat i es va esparverar moltíssim. Encara va tenir temps de recomanar-me repòs, que rumiés al Club Puigterrà així que tornés...". Davant la negativa cada cop més rotunda d'en Miquel, però, la solució és dràstica i «aquell dia, a Torreciudad, vaig rebre l'hòstia —i ho sento— més forta de la meva vida. Es va acabar la meravella i finalment, per tota resposta, ja que no volia seguir el camí que Déu m'havia preparat, quedava CON-DEM-NAT. Sense remei i per sempre».
L'impacte sobre l'adolescent és fulminant i encara cal afegir-hi, a partir d'aquí, la impossibilitat de desfogar-se amb els pares o, més endavant, l'absència dels amics del Club Puigterrà —i, doncs, de tots els amics— la fi de la correspondència barcelonina, la solitud, en definitiva. «Vaig quedar sol al món, com tornat a parir, i vaig iniciar un procés de neurosi que va durar nou anys. Tornant a Igualada, les notes de
3r de BUP van baixar i podria jurar que provocadament; en fi, el desastre». El COU el cursarà a FERT, un institut de Barcelona que de fet també pertany a l'Obra, i comencen uns anys de depressions que finalment el deturen a 3r de Dret. «Vaig arribar al final, no me'n sortia i vaig ingressar un mes voluntàriament al departament de psiquiatria de la clinica Quírón». Amb el pas dels anys en Miquel Prat s'ha anat refent d'aquella crisi i considera a la seva família i alguns amics el suport fonamental. Avui, fora de Manresa i després d'uns anys de voltar món, en un ambient que s'ha hagut de fer de cap i de nou, admet que una part de la història està provocada per la seva pròpia manera de ser, «perquè no els puc pas culpar de tot, però la seva influència en la meva crisi personal és decisiva. I avui estic obert i decidit a discutir-ho amb qui sigui. Que almenys la meva experiència pugui servir perquè d'altres no hi passin».
