La República que farem: Tresserras, Cultura

Dilluns vespre, vam encetar a Manresa la campanya La República que farem, impulsada des d'Esquerra Republicana. La República que farem és un procés participatiu obert a tothom, que vol recollir propostes ciutadanes en cinc àmbits sectorials (treball i emprenedoria; benestar; educació i cultura; sostenibilitat; cooperació). L'objectiu és presentar el model de República Catalana que des d'ERC proposem, en un període de mig any, que hauria de culminar en una Conferència Nacional. Però aquest format de debats territorials permet, sobretot, fer-ne un procés més participatiu, per tal d'imaginar, plegats, com volem que sigui aquesta República Catalana del futur.

A Manresa vam començar dilluns, doncs, i ho vam fer parlant de Cultura amb un ponent de primera: en Joan Manuel Tresserras, a qui vaig tenir el goig de presentar. Gràcies a Òmnium Cultural, disposàvem del nou local que van inaugurar a Sobrerroca, i el vam aconseguir fer petit. Més de vuitanta persones van compartir el desig que la Cultura sigui un àmbit capdavanter en la nova República, no pas ornamental sinó útil, un espai de cohesió i reconeixement. 

Va començar la regidora Anna Crespo parlant com a regidora de Cultura a Manresa (la nova República comença als ajuntaments!) però el gruix del vespre el va aportar el professor universitari i exconseller de Cultura i Mitjans de comunicació, que va destinar cinquanta minuts a defensar el paper central que ha de tenir la Cultura en la vida social i en l'administració.  En Tresserras no va decebre i al costat del discurs ens amaní titulars inoblidables com ara "Ningú és feliç des de la ignorància" o, més endavant, "la Cultura ha de ser el combustible de la República". Rememorant la capitalitat cultural de Frankfurt, Tresserras vindicà una cultura "singular i universal", que és la millor manera de tenir cultura nacional en temps de globalització. I desconfià d'algunes estadístiques: "una societat és culta si la seva gent és culta". Al capdavall, el tema de la llengua es feu present al debat, i la música, el turisme  o els canals de distribució arreu dels PPCC: per Joan Manuel Tresserras és clar. No anem a fer un estat-nació. Tot just una república, un nou estat construït per una majoria democràtica, i on la identitat és un dret i no pas una obligació. Distingim, doncs, entre ciutadania i identitat: "perquè només així guanyarem!". 

A les 9 tocades, vam enllestir la sessió. Conscients que quedaven molts temes tot just apuntats, però satisfets d'un treball necessari, la República que farem. Us ho dirà també en Tresserras: "Un projecte de canvi tan radical com el que estem vivint, sense referents pròxims, obliga a un esforç de convicció, debat i planificació". La convicció ja la dúiem de casa, la resta l'anirem incorporant els propers mesos. Comptem amb tots vosaltres!

(La foto és de Manel Tàpia i el text, refregit, el trobareu a la web d'ERC Bages i al Butlletí electrònic d'ERC Manresa)

Qui no coneix Rosa Maria Soldevila?

Ens vam conèixer ara fa sis anys a l'Institut Guillem Catà: la Soldevila! Un caràcter de senyora, treballadora i llesta com ho són tots els mustèlids. Deixeu-la córrer: cada dia es refugiava al departament tot esmorzant amb la Vanguàrdia. I, vet aquí que aviat ventilava el paquet de política i economia, o aquelles pàgines salmó de societat i, d'un salt, anava a cultura per aterrar finalment a l'esport. Al futbol! I per ser del tot precisos, amb el Barça. El Barça de la Solde! Des que es va poder jubilar ha redoblat el compromís i per això, em penso, tots els que l'han coneguda a la botiga o en una aula, avui sabran que aquesta dona és indomable. La resta de detalls són a El Pou de la gallina d'aquest desembre. Amb un dibuix triomfant de Maria Picassó. Tot plegat, ve a ser això:

Rosa Maria Soldevila
Professora del Barça

Quanta canalla deu haver desfilat per les seves classes? La Rosa Maria Soldevila i Puig, la Solde, ha estat abans que res professora: més de quaranta anys de docència. De 1952, és filla del colmado Soldevila, al carrer Guimerà, tot just tancat l’any 2000. Allà la Rosa va créixer col·laborant, des del taulell o la caixa, en el negoci familiar. Però va anar a estudi a les Dominiques i, al mateix carrer del Bruc, després del batxillerat passà a la que fou Escola de Magisteri. Tres cursos més, i amb 19 anys la Rosa ja havia superat els exàmens de la Normal de Barcelona. ¿Cal avançar que no sortí de les Dominiques? Carme Adroher, que li havia estat professora, i era la superiora de la comunitat, li proposà exercir de mestra de 5è de primària. Al cap de tres cursps passà a fer diverses matèries de 7è i 8è d'EGB. Cartesiana i agraïda, la Rosa s’hi va estar fins als 38 anys! Però en aquell temps també es va llicenciar en Geografia i història, baixant als vespres a la Universitat Central. I com que sempre havia tingut flaca per la lingüística, a la fi es preparà les oposicions de Llengua catalana. I se les va treure! Això era l’any 90, i fins que es va jubilar ara fa quatre anys, exercí de professora a la secundària al Fius i Palà, reconvertit després en Institut Guillem Catà. Tot amb tot, allò que singularitza la Rosa és el seu barcelonisme militant: des dels dotze anys, quan trepitjà més d'un cop el Camp Nou de la mà d’un oncle. Podríem ben dir que no s’ha perdut un partit del Barça: a la tele o a l’estadi –vint anys d’assistència religiosament quinzenal. La recordeu amb aquest pentinat a la garçonière? Irrepetible, Rosa Soldevila és un puntal de la nostra culerada, i des de fa quatre anys que exerceix de secretària de la Penya Blaugrana Manresa, sota la presidència de Toni Negro primer i d'Anna Calvera ara. Al capdavall, la seva mirada pot ser molt tècnica però sobretot no pot veure el president i l'equip del Real Madrid. Ni tampoc ha tingut mai interès en un sol matx de la selecció espanyola. I, tot i que enguany preveu que es patirà, la dona no pensa rendir-se perquè ja està clar que el sentiment culer l'acompanyarà sempre!