ERC, diumenge a la Plana de l'Om

Només una campanya electoral com aquesta, a tocar de l'estiu, pot plantejar-se celebrar un acte a la Plana de l'Om. Va ser aquest diumenge, i a les set de la tarda: un cartell de primera per agrupar els més fidels però, també, de provada eficàcia a l'hora de retenir els passavolants. I l'acte va funcionar sencer, des de la música per obrir fins al discurs final de Joan Tardà, amb més i més gent que s'hi encantaven. Vam fer curt amb les 400 cadires, i els més pacients es van estar més d'una hora als laterals, els de més sort arrepenjats a la paret. Ahir tots els mitjans en van fer versió sencera: qui més qui menys destacava la intervenció de la senadora Mirella Cortès, de la candidata Carolina Telechea o el senador i jutge Santi Vidal. I aixecant el to, a la recta final, Ester Capella ("el 26J omplim les urnes de llibertat", contestat amb crits d'independència). I, és clar, el tancament de Joan Tardà, amb un discurs sobiranista inequívocament social. D'esquerres, vaja. Tardà no es va estar de demanar als companys de la CUP "que ens ajudin", sense retrets, qualificant els propers mesos de "els més difícils" i que reclamaran la més gran unitat d'acció entre els independentistes. "Després d'aquest estiu els independentistes ens hem de posar d'acord per rellançar el procés". Per si no quedava clar, encara va tenir temps de demanar un aplaudiment per al MHP Puigdemont, de l'acreditat tàndem Puigdemont-Junqueras. Però ara toca guanyar. "Si a CDC els va bé, no ens sap cap greu... Però volem que als republicans ens vagi millor!".

Al capdavall, i sense treure ni un bri de força a la convocatòria, jo em quedaré amb el moment en què l'Adriana Delgado, diputada i també presentadora diumenge a la tarda, va llegir una carta que ens havia fet arribat en Juan Gonzàlez, un amic del Xup, bregat en més de mig segle de batalles socials. El Juan s'asseia al costat de la Teresa Sánchez, que és la candidata manresana a les llistes al Congrés, i tots dos podrien semblar poc rellevants protocol·làriament, discretament instal·lats al lateral de la segona fila. Però em sembla que encarnen millor que ningú el canvi que ha fet l'independentisme en aquest país, i hi afegiria que per sort. El propi Tardà diumenge citava Carod per enterrar dogmatismes i sectarismes. Per definir el catalanisme com un moviment de persones diferents que caminen juntes perquè creuen que es pot millorar el país i fins i tot alliberar-lo. Que se senten i se saben protagonistes de la història.

Doncs bé, la carta del Juan —del Juan de los pájaros— va ser llegida sencera per l'Adriana Delgado, que ho va fer magnífic: "Ya están lo partidos políticos en plena campaña electoral, sobre todo los grandes partidos". El Juan repassava la llista de desastres del PP però, des de la seva catalanitat incontestable, es destapava així: "Por eso quiero pedir el voto para los partidos catalanistas e independentistas, y muy especialmente para ERC, porque queremos una república catalana, progresista, con mayor justicia social. Que Madrid no siga beneficiándose de la gran tarta catalana, y nos devuelva unas migajas". El Juan reblava el text adreçant-se als responsables de PP, PSOE i C's per pregutar-los el per què de la por a un referèndum a Catalunya, i del nostre dret a decidir. No cal ni dir que va triomfar.

Fet i fet, retinc que la seva opció -talment la de la Teresa que s'embolica amb nosaltres per tot allò que calgui- doncs vol dir alguna cosa més que una papereta a les urnes des del Xup o bé Sant Pau: em penso que comença a ser possible el projecte de país que defensem, la futura República catalana. Feta de gent molt diversa però que, precisament, compta amb tothom. Visquin on visquin, vinguin d'on vinguin. Pensin i parlin com vulguin. Perquè -Tardà dixit- de les banderes no se'n menja. Però el projecte que ens aplega ha de fer millor les nostres vides. Més justes i més riques. Més lliures.

Teresa i Juan: moltíssimes gràcies!

Sant Ignasi i Oriol Pérez, exercicis musicals

Ahir vaig ser al Museu Comarcal de Manresa -MCM- perquè sabia que s'hi presentaven els "Exercicis Musicals", un recorregut per les sales del Museu amb una tria de peces que s'acompanyen de música i, també, de reflexions d'Ignasi de Loiola a l'entorn de la seva experiència a Manresa, el 1522. Hi vaig anar, també, perquè la proposta la signava l'Oriol Pérez i vaig aventurar que la cosa no seria un nyigui-nyogui amb voluntat catequística o -molt pitjor encara- d'entreteniment casolà. Així doncs, Exercicis musicals? Espirituals? Hereu com sóc de la tropa clerical diocesana, confesso que les maniobres del de Loiola sempre les he tingut per subtils i complexes però, és clar, tan manifestament cotrareformistes també que sempre em guanya la prevenció. I bo, tornem-hi amb sant Ignasi!

Els exercicis musicals comencen al claustre. I si podeu posar en silenci la ment -i el mòbil-, si podeu deixar a fora neguits i cabòries, començareu un recorregut de formes austeres però amb la força del contrapunt de Bach. "El que omple i satisfà l'ànima no és saber molt sinó sentir i assaborir les coses internament" (EE, 2). Qui gosaria penjar-s'ho al Facebook? Dos minuts i ja sabia que allò era un encert, que m'agradaria. El discurs del programa és breu, "hem volgut generar sensacions i emocions per a produir un coneixement que no ve de l'aplicació del discurs racional, didàctic o informatiu". I la tria de la música és tan fonamental com la dels textos. Rodona. A la cinquena estació, davant l'Adoració dels pastors, de Joan Grau, la Sonata núm.9 de Biber. "Mirar i contemplar el que fan, així com és el caminar i el treballar, per tal que el Senyor sigui nat en suma pobresa i, al cap de tants treballs, de fam, de set, d'injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi" (EE, 116). Si no esteu batejats, tranquils, també funciona.

Recupero del programa, a casa: "L'objectiu que ens proposem s'haurà acomplert tant si al final del recorregut hom es reconeix en allò que ha viscut com si entén que hem posat al seu abast elements per a interpretar críticament una determinada experiència humana". I el final és potent. Davant tres Viladomats de costat (Trinitat, Visió de la Storta i Pentecosta, amb Monteverdi, Bach i John Taverner), podeu deixar passar l'estona que us plagui, a veure si se us obren els ulls de l'enteniment, amb la il·lustració i claredat que aconseguí sant Ignasi. No us ho perdeu, i abandoneu-vos a la visita sense presses. Amb auriculars i tauleta digital, la visita serà només vostra! I encara que tinc els meus dubtes sobre el seu atractiu turístic -bé, ara ja no me'n queda cap de dubte-, doncs això, que a vegades no ho podem pas fer tot turístic i domèstic, que deia el Sisa. I que ja està bé que el Francesc Vilar, amb el Jesús Galdón i el Jordi Piñero, i l'App d'en Xevi Olivé, s'hagin embrancat amb l'Oriol Pérez. Oriol Pérez i Treviño! El seu diàleg amb Ignasi de debò que satisfarà moltes ànimes.

Aquest 26 de juny és decisiu del tot!

Ara fa una setmana que tornem a estar de campanya electoral. Disciplinat, vaig ser a la primera encartellada i a la xerrada de presentació de la candidata de la Catalunya Central, divendres a cal Rubiralta. Vaig ser també a la parada de Crist Rei i al Mercat de la Font dels capellans, dimarts. I ahir dimecres vam enllestir el butlletí digital que no té altre voluntat que la d'argumentar a favor de l'opció d'ERC. Els vídeos de la xarxa són -segur- molt i molt millors. Però des de Manresa i el Bages no sabríem participar de la història passivament. I us convidem a ser diumenge a la Plana de l'Om -amb en Tardà, Vidal, Vergés i Cortés. Amb tots aquells que volem sumar i créixer, i que mai renunciarem a la nostra dignitat de poble.

Aquest 26 de juny és decisiu del tot!

Ho hem de tornar a repetir: a Catalunya aquest 26J ens hi juguem molt, perquè el seu resultat serà cabdal a l’hora d’emprendre els propers mesos. Per això des d’ERC a Manresa, i al Bages, i al país sencer, ens tornem a mobilitzar per millorar resultats a cada barri, poble o ciutat. Perquè ara mateix som l’únic canvi possible. I perquè ERC és l’opció que mai renunciarà a la dignitat del poble de Catalunya.

Ara fa pocs dies, Gabriel Rufián va ser a Manresa. La campanya encara no havia començat però aquest diputat a Madrid s’interessa per la gent i, molt especialment, per aquells que com ell se senten el país seu, per molt diversos que siguin els orígens. Rufián va ser a Sant Pau, amb la candidata Teresa Sanchez, i també al Xup, amb la senadora Mirella Cortés, en un parell d’actes de proximitat que expliquen molt bé la intenció d’ERC ara mateix: arribar a tots els racons del país. I arribar a tothom amb quatre banderes: la de la fraternitat, la de la justícia social, la de la catalanitat compartida, i la de la democràcia.

Rufián és clar i es fa entendre: “Somos la izquierda que no se rinde”. Després hi posa exemples, com quan recorda una xicota de joventut i els seus trajectes fins a Manresa per denunciar la manca d’inversions en infraestructures, que ens perjudica a tots sense distingir cognoms: “El Estado español debe 4000 millones de euros en inversiones en RENFE. Otero de Sanabria, con 28 habitantes, tiene una flamante estación de AVE. Y aquí se tarda lo mismo que hace 100 años para llegar de Barcelona a Manresa!”. Ens cal, decididament, un estat propi.

Diumenge 26 cal guanyar

Per això des d’ERC diem el 26J és més important del que ens pugui semblar. I que cal anar a guanyar, o d’altres aprofitaran per donar per finiquitat el procés. Cal mobilitzar-se i esdevenir la primera força independentista. La que ja no demana permís ni esperarà cap més legislatura. La que s’obre a tothom a sumar-se al procés constituent català perquè, ara com sempre, i en paraules de Rufián, “estaremos al lado de cualquiera que quiera dignificar la vida de la gente, viva donde viva”. Perquè si votes Esquerra Republicana votes independència i votes a favor de la justícia social. Per tothom. I sense sorpreses.

Diumenge 19, Tardà a la Plana de l’Om

Potser ja l’heu escoltat aquests dies. Però en Joan Tardà en directe és imbatible, com quan explica el final de la pel·lícula sobre com quedarà l’Estat espanyol el 27J. “Tenim un spòiler per aquesta pel·lícula. El PP guanyarà les eleccions a l’estat espanyol. I els que vulguin governar ho hauran de fer amb el PSOE de Sánchez o de Susana Díaz. Nosaltres els repetim que no tornarem a demanar permís”. No us el perdeu! En Joan Tardà, Santi Vidal, Alba Vergés i Mirella Cortés, diumenge a la Plana de l’Om, en l’acte central de Manresa i el Bages per aquesta campanya!.

Al capdavall, si voleu canviar la situació actual de Catalunya, si volem dir prou al tracte rebut pel govern espanyol, us tornem a demanar el vot per Esquerra: som els que volem el canvi, l’únic canvi possible. Que no ens enredin ni ens vinguin amb línies vermelles i referèndums impossibles! Diguem-ho clar: el canvi que ens durà la llibertat només serà a través d'Esquerra. Fes-ho córrer!

Qui no coneix Josep Alabern?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de juny publiquem, amb la Maria Picassó, un altre "Qui no coneix…". Però aquest cop la tria bé mereix una explicació: en Josep Alabern, a la ratlla dels 75 anys, ha estat en poc més de dos mesos un home multipremiat. I ha parlat no només amb la seva habitual murrieria sinó, també, amb el punt de franquesa que dóna l'edat. Així que, per a qui no el tingués tractat, potser ha sorprès. Però tots els que hem tingut la sort de conèixer-lo una mica, no ens ha vingut de nou. Sabem que és un d'aquells homenots planians, indispensables i també irrepetibles. Monumentals. El teniu present, oi?

Josep Alabern

Abasta, saneja i distribueix 

les nostres aigües, 

i n’és l’autèntic senyor

D’entre la gent coneguda a Manresa destaca, per caràcter, constància i còrpora, en Josep Alabern i Valentí, que el proper juliol ha de complir setanta-cinc anys. Un trajecte llarg, i ara també reconegut: en tres mesos l’hem escoltat com a pregoner de les Festes de la Llum, com a manresà més manresà al Pou de la gallina i, encara, com a premi Memorial Companys en reconeixement a la seva acció social en favor de les classes populars mitjançant... l’aigua! L’aigua, sí, que ell ha defensat sempre i davant qui sigui com un servei públic innegociable. Fins el punt que mai se n’ha comprat una ampolla! Enginyer des del 66, ben bé que podria passar per hereu directe d’en Guillem Catà. ¿No el recordeu anant a treballar cada dia, fent i desfent el Passeig fins a la Plana de l’Om? Es desplaça parsimoniós i un punt solemne, amb el ritme que imposa l’edat i el consum regular de toscans. És el director-gerent d’Aigües de Manresa des que l’empresa municipal es constituí l’any 81 –i ell ja hi era, com a director tècnic des del 69: on trobaríeu avui mig segle de fidelitat?! I és també el secretari de la Junta de la Sèquia, amb la confiança plena de tots els regants que hi veuen el fill del siquiaire que va ser son pare... Però l’Alabern ha estat i és moltes coses més! Per això fa un horari llarg, farcit de converses i silencis, trenant enginyeria i filosofia, rumiant no pas la següent jugada sinó dotze de més endavant, que per això ha tingut sempre flaca pels escacs! En fi, l’Alabern atén gent i feina, una cosa darrera l’altra, fins que llustreja o ja és fosc, que no veu mai l’hora de plegar. Ni el dia! Mentre pugui ser útil, s’ha proposat romandre en actiu. Amb idees per al Museu de la Tècnica, per al Parc de la Sèquia o per qualsevol tema que li pugui interessar. ¿O no acaba de dur fins a Manresa la seu nacional del Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya? La CONGIAC, una entitat pública de caràcter local que agrupa diversos ajuntaments a través de les seves empreses municipals, és ben bé el reflex de l’obra alaberniana! Deixem-li corda mentre en tingui, doncs, i discretament rumiem si no convindria immortalitzar-lo a les portes de Manresa, coronant aquella font suara seca i que reclama, de temps immemorial, un bon doll d’aigua i una escultura de les seves dimensions. En acabat, seria oportú que ho decretés el municipal govern: ja no es diria mai més la font de Neptú, seria la font de l’Alabern.