Carles Capdevila, els cinc anys de l'Ara

L'Ara arriba al seu cinquè anivesari, i és una cosa que celebro, com celebro tots els canvis que hi ha hagut en aquests cinc anys al país. I m'agrada resseguir el pas d'aquest temps que ha estat, també, el meu temps, és clar. I m'agrada, al capdavall, llegir el text d'en Carles Capdevila, justament ara en el càrrec de director-fundador, que fa un repàs a aquest temps col·lectiu i ens proposa -valent, generós, incansable- de continuar fent coses, i de provar de fer-les bé. Perquè els ingenus i optimistes "celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres". Tot el que podem arreglar amb les mans, a l'especial dels cinc anys. El conservaré a la carpeta de retalls:

I d’aquí 5 anys

Tot el que podem arreglar amb les mans

Carles Capdevila

En cinc anys hem vist dimitir el Papa i el president del Barça, hem vist abdicar un rei, Convergència i Unió s’han separat, Mas ha guanyat tres eleccions i dels que manaven quan vam néixer –Zapatero, Montilla i Hereu– se’n sap ben poca cosa. És alcaldessa de Barcelona una activista que lluitava contra els desnonaments quan ens volien fer creure que eren inevitables, i hem fet les manifestacions més massives i festives de la història recent d’Europa. 

Amb aquests precedents, costa preveure què pot passar en els pròxims cinc anys. I més quan en cinc anys hem vist disparar-se la desigualtat, hem vist doblar les fortunes dels més rics, hem vist com la classe mitjana es desintegrava i no hem vist enlloc models de futur que garanteixin feines per a tothom. I encara menys feines dignes.

Cada cop estic més convençut del que em va dir Zygmunt Bauman, que som en un interregne. És incòmode viure en un interregne perquè veus com es descompon un règim antic, però mentre es desintegra fa encara molt de mal, i no saps encara què el substituirà.

Els que som ingenus i optimistes celebrem viure moments històrics perquè el que haurà passat d’aquí cinc anys dependrà de nosaltres. D’altres més realistes o fatalistes conclouen que els moments històrics sempre van acompanyats de dolor i destrucció.

Per això he decidit no seguir la consigna de predir com serem d’aquí cinc anys, sinó de projectar com m’agradaria que fóssim. Això inclou el compromís d’intentar-ho, de posar el nostre gra de sorra perquè el que dic no sigui un desig bonista, sinó que s’acosti a la realitat. Projectar ambicions i arremangar-te per fer quedar malament els que se’n riuen, els que et diuen que serà impossible, és una manera d’arreglar el món. O d’intentar-ho. I tothom que procura arreglar el món amb les mans, artesanalment, dorm millor.

Vull que el meu país d’aquí cinc anys sigui lliure. Que no hi hagi pobresa, que s’hagi arreglat l’ascensor social. Vull que l’escola i els serveis socials garanteixin la meritocràcia, la igualtat d’oportunitats, que la casa on neixes no decideixi el teu destí. Vull que hi hagi molts mitjans de comunicació independents, que els lectors hàgiu entès que la democràcia necessita periodisme lliure i aquest necessita qui el pagui. Vull que no es cobrin comissions il·legals per a res, que els despatxos foscos hagin quedat enlluernats per la llum del dia, i que els poders estiguin al servei de la gent. Vull que la testosterona hagi desaparegut com a mètode, que la paritat sigui real, que respectem i valorem les persones que es dediquen a cuidar persones. Vull que la cultura sigui a l’abast de tothom, que entenguem d’una vegada que cultura i educació són al centre, són la solució. Vull que estigui garantida la convivència, que siguem modèlics acollint refugiats. Vull que no patim la vergonya de tenir un Centre d’Internament d’Estrangers, que no ens creguem que la gent neix amb un paper a sota el braç i el que no hi neix té menys drets. Vull que el feminisme no sigui només cosa de dones, que de les noves famílies ja no en diguem noves, perquè hàgim entès que la gent que s’estima té dret a encarrilar criatures. Que violència de gènere no aparegui als titulars perquè no n’hi hagi, que Europa sigui un projecte cívic, que hi hagi manera d’impedir que les multinacionals no paguin impostos. Vull que no hi hagi terrorisme. Vull que la islamofòbia i totes les fòbies s’evaporin.

I sobretot vull un país on es pugui dir això en veu alta i no t’acusin d’ingenu, no et mirin amb condescendència. El món el canvia la gent que fa coses, i les fa bé.

30 anys de trobades de delegats de secundària

Aquest matí, a Navarcles, hi hem celebrat la 30a. Trobada de delegats d'Ensenyament secundari, del Bages i del Moianès. Més de cent cinquanta nois i noies de fins a vint-i-dos centres participant activament a l'hora d'aprendre o repensar el paper de delegats i delegades als instituts. Com que la xifra era rodona, avui hem començat amb una xerrada d'en Joan Morros, que es pot dir ben bé que ha estat l'ànima d'aquests trenta anys. I, de seguida, els alumnes d'Animació Sociocultural de l'Institut Guillem Catà s'han encarregat de gestionar els grups de treball des d'una presentació inicial fins a tot de dinàmiques que ja tenien preparades. Ras i curt: és fantàtic comprovar un any i un altre com durant quatre hores, una col·lecció d'adolescents diversíssima és capaç de reflexionar sobre aquest encàrrec que és el de "fer de delegat". I aportar idees, i passar-s'ho bé, aplicant aquelles tres "D": debatre, decidir i dinamitzar, que ens agradaria que arribés a totes les aules del país. Per si no n'hi hagués prou, els tutors acompanyants ens hem reunit en una altra sala i hem obert també un debat paral·lel sobre les múltiples iniciatives que en un o un altre centre s'assagen. I et sorprèn adonar-te que aquest temps que hi dediquem, el clima que s'aconsegueix, en acabat... no es repetirà més en tot el curs! Al capdavall, a vegades em fa tot l'efecte que no atenem prou bé el conjunt de la nostra secundària -dels nois i noies, tampoc dels professors, sovint capficats en programacions i dades comparatives, i amb molt poques eines, temps i complicitats per assajar -per implicar-se- en d'altres fórmules d'aprenentatge. Més participatives, més enriquidores, molt més satisfactòries. I tanmateix, estic convençut que d'entre tots aquests nanos que avui érem a Navarcles, n'hi haurà aviat alguns que aprofitaran l'experiència i s'aventuraran molt més que no pas ho hem fet nosaltres. Que és com per dir que tot haurà valgut la pena.

Els grups barregen nois i noies de centres diferents, i en pocs minuts ja es coneixen tots. A més a més, la coca amb xocolata de cal Agustí ha atipat fins els més golafres: tot plegat cortesia del Consell Comarcal Comarcal i l'Ajuntament de Navarcles. Gràcies! 

El dia que es va morir Franco

Dimecres va venir a l'institut Susana Paz, redactora de Regió7: volia parlar amb un grup de nanos per veure què en saben, què en queda, què n'han viscut d'aquell generalíssimo Franco que ens va governar amb mà de ferro fins que es va morir, avui fa quaranta anys. Vaig demanar volutaris i els vaig aviar tots plegats a una aula del costat, i quan vaig acabar la classe també m'hi vaig afegir, mut i discret, a distància. I en la sonsònia de la conversa jo també vaig tornar quaranta anys enrera, un dijous de novembre, aleshores alumne intern al Seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Feia fred i ens llevàvem a dos quarts de vuit i aquells dies, el primer que feia, era sortir corredor avall fins l'habitació d'en Jordi Fons, ell que tenia ràdio i escoltava les notícies. Feia tants dies que esperàvem "el parte" definitiu!. Aquell dijous, però, només s'escoltava música clàssica. "S'ha mort, segur", vaticinà en Jordi Fons, lacònic com sempre. Vaig anar desapertant els pocs interns que ocupàvem aquell corredor glacial -els de 6è de batxillerat, amb el Tínes i el Rubio, tambe el Blancafort o l'Huch, l'Isern, en Caballé i l'altre, mut de mena, d'Igualada… Bo i rentats vam baixar a veure mossèn Subiranas, el prefecte. I tant que era mort el porc, mort i ben mort. No compto que ens saltéssim l'exercici de pregària matinal ("a Déu el que és de Déu, i al Cèsar…"), però després d'esmorzar vam veure el carallot d'Arias Navarro somicant en blanc i negre per la televisió. Van arribar els companys de Vic i d'Osona -externs tots ells, quina sort!- i vam participar plegats de la segona notícia del dia: una setmana de festa. Jo, que m'enyorava de Manresa i de tot el meu món -la decisió d'ingressar al seminari no havia estat ben bé un encert aquell setembre- vaig respirar profundament. Vuit dies a casa, just el mes abans de Nadal! L'única condició que ens va posar el Subi va ser que res d'autoestop aquell dia per tornar a Manresa. Era la manera habitual de marxar els divendres vespre i, ara, a mig matí de dijous, no semblava prudent parar el dit a can Pamplona… Com que vam haver d'esperar el bus vermell-brut del Galtanegra, vam demanar permís per sortir almenys a fer un tomb. I al carrer Manlleu vam demanar força cerveses amb una molt mal dissimulada alegria, que era la que tothom compartia discretament. No sabíem què passaria a partir d'aleshores, i jo tot just havia fet catorze anys. Però teníem totes les esperances en el futur i -digueu-nos agosarats- estàvem convençuts que hi podríem participar. Recitàvem de memòria aquells goigs anònims, del quatre fàstics de la mort del cagaelàstics ("Pel sant de la pilarica, a dintre del llit es fica…") i vam arribar a la tarda a Manresa. A Moià, que aleshores era mig camí, amb la cara radiant va pujar el Sendo Coll al bus, que era electricista i diaca, i nosaltres féiem xivarri al final. Ens vam saludar efusivament, convençuts que aquell 20N recomençava tot. I es pot dir que ho va fer, però em penso que mai ens vam afigurar que seria tot tan llarg i difícil, i que costaria tant de somoure. Això sí, quaranta anys després, m'agrada pensar que ens hi vam bregar amb entusiasme, i que encara ens en queda per a la millor empresa de la nostra vida. Que és la que, sempre, vindrà demà.

A la foto, Susana Paz amb el David, l'Anna, la Sarai, l'Ester i l'altre David, tots ells de 2n. ASCT del Guillem Catà. El text, a Regió7, va quedar així:

Qui no coneix Pep Ferrer?

També aquest novembre va sortir puntualment el Pou de la gallina, que presenta Manresa com una mena de nova Babel, on es parlen fins a cent llengües diferents. A l'Institut Guillem Catà se'n poden resseguir fàcilment una quinzena però arribar a vuitanta o cent ja és ben bé un exemple de diversitat majúscula. Sigui com sigui, a la secció "Qui no coneix…" hi presento en Pep Ferrer, el rei del Toni's bar i de tantes altres iniciatives, avui feliçment instal·lat a la Plaça Major. La il·lustració, a ritme de jota, cafè i castanyoles, és de Maria Picassó. El coneixeu, oi?

Pep Ferrer, 
l'emprenedor sentimental

Quin un, en Pep Ferrer: tota la vida lligada al barri antic de Manresa! El recordeu servint cervesa o cafè a la plaça Major? Amb el cap embullat de cargols i la galta assenyalada als quatre anys, quan el va atropellar una vespa! I bo, ara mireu-vos-el: oi que no sembla passar-li el temps? I això que és del 57! Potser perquè ha estat sempre actiu de mena, i és dels que aviat s’emboliquen amb la manta fins el capdamunt del tot. Vet-ho aquí, un emprenedor. Amb 19 anys va tenir el rampell de parar una botiga de moda als baixos de casa els pares. I va demanar el primer crèdit! Mig milió de pessetes per començar a vendre a raig, mal que el local fos al fons del carrer Magraner: el Tenesse, encara avui sumant dècades! Tot era entusiasme: del Casal Cultural Dansaires Manresans, del primer matrimoni, de la primera canalla, també de la creació de l’Esbart Cor de Catalunya i, sobretot, de vendre i vendre, sense plànyer hores ni esforços... En acabat vingueren altres negocis tèxtils, el pas pel MAM i la Festa Major, i molts i diferents canvis vitals. Però el cop de gràcia el Pep Ferrer va trobar-lo al ram de l’hostaleria: el Toni’s. Un bar menut, cara a l’Ajuntament, amb poca història al darrera, que ell es va fer seu amb la recepta de sempre: atenció al client, bon preu i respecte universal. Ara l’itinerari fecund de la seva vida gairebé li cobreix la plantilla, amb el Xupi al capdavant. I el Toni’s es lleva amb regust de cafè i funcionari, també de polítics de tota mena i color, al costat de la gent de cada dia –fins l’àvia que noranteja. Dels esmorzars a les canyes abans de dinar i, tarda feta, el grup constant de magribins, ara un passavolant, ara els clients fidels. Fins que la tarda llustreja i va desfilant la jovenalla, i allà els quissoflautes i, a vegades, també algun trinxa que s’hi estarà fins les petites, sobretot si l’endemà és mig festa o festa del tot. I el Pep va i ve, i no sembla que es cansi, xerra que xerraràs. Sobre les lloses d’una plaça ara vivificada pel so dels gots a les taules. Sota uns paraigües que emparen tota la diversitat de Manresa.

La Vinyeta, cultura i proximitat

Avui he tornat a anar a "la Vinyeta", que és una mena d'Ateneu cultural al barri on visc, el de la Sagrada Família, a Manresa. S'hi presentava l'espectacle Cabaret, que ahir dissabte va deixar fins i tot gent al carrer. En fi, com que hi sortia la nostra mare, ens hi hem trobat amb el meu germà Oriol com per donar suport a la cosa: es tractava de dues hores amb episodis teatrals, alguns versos i una completa col·lecció de play-backs d'aquells "de ayer, de hoy y de siempre". Doncs bé. Ha estat memorable, ho dic de debò. Perquè efectivament la proposta era un espectacle que ha mobilitzat famílies senceres, amics i amigues, molts veïns. I a dalt de l'escenari, gairebé en exclusiva femení, un grup d'àvies han perdut la vergonya de ballar, de disfressar-se i d'interpretar amb passió i ritme des del "Boig per tu" fins a "La bien pagá", que és un moment dels que fan forrolla a la sala. Es pot riure, aplaudir o parlar amb les artistes, que per això és un Cabaret. Però els que coneixem de prop la història sabem les setmanes que fa que ho assagen, totes els dimecres passats d'ençà la festa major. I encara més, el benefici directe sobre el benestar de les que hi participen. Contra les malalties, contra la solitud, contra les xacres d'envellir: un episodi de cultura i proximitat. Una intervenció comunitària, que en diríem amb els alumnes d'Animació sociocultural. Amb en David Ribera. I amb la Teti Canal en el paper de directora que és, també, el d'animadora, i el de mediadora. A la fi, tota la colla, emocionades, esverades i grans, encara han rebut els aplaudiments convidant tota la sala a truita amb patates, pa amb tomàquet i xampany. I allà ens estaríem si no fos que ja era tard i al capdavall tot pesa. Però, passat espectacle i berenar, estic convençut de l'enorme virtut d'aquestes sales per tot arreu del país. Per a la gent jove, és clar. Però també per a molts dels nostres avis i àvies, delerosos encara de cantar i ballar, de fer riure. De donar i de rebre. Medicats, maquillats i amb arrugues. Però amb ganes de viure. A la Vinyeta: ben vius.

Pasolini, assassinat fa quaranta anys

40 anys de l'assassinat de Pier Paolo Pasolini. Recullo tres breus retalls d'aquesta setmana, i constato encara la incomoditat que Pasolini ens desperta. I és que malgrat l'absència, ens continua interpel·lant, ara que ja hem vist complir les seves intuïcions sense manies: quaranta anys després, amb la globalització ha crescut la pobresa i la violència arreu del món. I a la fi també l'aculturació de les classes subalternes, que certifica la victòria definitiva del capital: no ens han quedat ni els antics referents populars… o han quedat reduïts al futbol que Pasolini tant estimava.

Ahir va fer 40 anys de l'assassinat de Pasolini a la platja d'Ostia, aquell lloc inhòspit, brut, desemparat, solitari en la immensitat d'una extensió de sorra sense fi. Nani Moretti, a Caro diario, hi va amb la seva Vespa. Repassa la premsa d'aquells dies obscurs de novembre, dies de plom, i es pregunta com és que encara no ha estat al lloc on Pasolini va morir, destrossat pels cops dels feixistes i per les rodes del cotxe que li van passar pel damunt. Durant cinc minuts, sense dir res, només amb les notes melancòliques d'un piano, Moretti recorre carreteres estretes a tocar del mar, amb guinguetes i barraques, pols i escombraries, brutícia i fang, males herbes, dunes i tanques de fusta amb uns filferros que fan de barrera. Arriba a la fi davant una esplanada on hi ha una escultura paorosa, descolorida i rovellada per l'acció de la sal. Al fons, una porteria de futbol que també ens aboca a un paisatge desolador. 

Aquella nit, Pasolini havia menjat uns espaguetis en el sopar amb uns amics. Els va confessar que, si després de la seva mort, algú escrivia sobre ell no sabia com el definiria, perquè «fins que un home no mor no es pot reconstruir el que ha estat en realitat, com si es tractés del muntatge final d'una pel·lícula». ¿Quin Pasolini reconstruïm, doncs, 40 anys després? Potser allò que va dir Moravia en el funeral: un poeta. «I, que mereixin aquest nom, només n'hi ha dos o tres en un segle». 

Josep Ma. Fonalleras, El Periodico

DESHUMANITZACIÓ. Aquests dies recordem Pasolini en el 40 aniversari de la seva mort. Ell va buscar l’experiència humana en la seva radical i sovint desoladora materialitat. Ell va advertir que la cultura del mercat eliminava la memòria i desdibuixava l’experiència, cada cop més impersonal, que pretén guanyar-nos a base de promeses d’asèpsia i d’eliminació del sofriment. S’esvaeix el sentit tràgic de la vida, base del respecte mutu: tots som precaris. I es redueix la capacitat per viure la tristesa i donar entitat al dol. Triomfa la negació de la condició humana. La deshumanització de l’altre: no són homes, són immigrants, com si la seva desesperació els condemnés a una condició subalterna. 

Josep Ramoneda, Ara

Pasolini o la violència de la contradicció 
(...) La nit de l’ú al dos de novembre de 1975, la vida de Pier Paolo Pasolini s’estroncava de manera abrupta i violenta en un descampat proper a la platja d’Ostia, als afores de Roma. (…) Pasolini moria, esclafat per les roderes d’un o més automòbils, en una zona que recordava els exteriors del subproletariat romà filmats en treballs com Accatone o Mamma Roma. El seu director era assassinat, teòricament, per un delinqüent de baixa estofa, prostitut a estones perdudes, que responia al nom de Pino Pelosi, amb un aspecte físic que semblava una barreja de Franco Citti i Ninetto Davoli, habituals en la filmografia pasoliniana. Però la mort del director de Teorema no va ser obra d’un únic criminal. Hi ha molt encara per aclarir i massa vegades s’ha apuntat la possibilitat que fos un crim d’estat, ordit per la màfia però suggerit per un sector de la Democràcia Cristiana que en aquells moments governava Itàlia en el marc dels coneguts com a “anys de plom”... 

Jaume Radigales. Núvol