La solitud dels moribunds (Norbert Elias)

El llibre és en castellà, i me'l va passar C. La soledad de los moribundos, de Norbert Elias (Silèsia, 1897 - Amsterdam, 1990). Després l'atzar me l'ha deixat com a darrera lectura de vacances, i m'ha agradat. Tot sota una sola premisa: "Només per als humans ens és difícil morir". Norbert Elias, un dels sociòlegs més importants del s.XX, fa una anàlisi breu però també apassionant sobre les formes que avui tenim d'entendre la mort, al costat de les de d'altres temps. Defensa que la mort no té res de terrible en sí mateixa -ho és el dolor, és clar. O la mort d'algú jove. També el sentiment de pèrdua que experimentem els supervivents quan es mor algú que estimàvem. Però això no hauria d'amagar, com fem contemporàniament, tot allò que té a veure amb la mort. "Potser hauríem de parlar més obertament i clara sobre la mort, encara que només sigui per deixar de presentar-la com un misteri. La mort no amaga cap misteri. No obre cap porta. És el final de l'ésser humà. I allò que d'ell sobreviurà serà allò que hagi aconseguit donar de sí als altres, el que d'ell es guardarà a la memòria dels altres". No res: com que se m'ha fet curt, en consigno en català les primeres pàgines, traducció maldestra de l'edició mexicana del Fondo de Cultura Econòmica, l'any 1987.

La solitud dels moribunds
Norbert Elias

Hi ha diverses maneres d'afrontar el fet que tota la vida, i per tant la de de les persones que ens estimem i la pròpia vida, tenen un final. Es pot mitificar aquest final de la vida humana que anomenem mort, mitjançant la idea d'una posterior vida en comú dels morts a l'Hades, a Valhalla, a l'Infern o bé al Paradís. És la forma més antiga i sovintejada dels intents humans d'entomar la finitud de la vida. Podem provar d'evitar el pensament de la mort tot allunyant de nosaltres, sempre que sigui possible, la seva presència indesitjada: amagar-ho, reprimir-ho. O potser també mitjançant una ferma creença en la immortalitat personal -"els altres es moren però jo no"- en una tendència molt forta en les societats desenvolupades dels nostres temps. I també podem, finalment, acarar la mort com una dada de la pròpia existència; disposar la nostra vida, sobretot el nostre comportament envers els altres, al limitat espai de temps de què disposem. Podem considerar una tasca fer que el comiat dels homes, al final, quan arribi, tant el dels altres com el propi, sigui el més lleuger i agradable possible, i suscitar la pregunta de com es fa aquest propòsit. Actualment aquesta és una pregunta que només uns quants metges es fan de manera clara i sense manies. En la societat en general, la qüestió gairebé no es planteja.

   Tampoc es tracta únicament de l'adéu definitiu a la vida, del certificat de defunció i l'urna. Moltes persones es moren poc a poc; van sumant indisposicions, envelleixen. Les darreres hores són, indubtablement, importants. Però, sovint, el comiat comença molt abans. La minva de la salut acostuma ja a separar aquells que envelleixen de la resta dels mortals. Els seus descendents els aïllen. També pot ser que es tornin menys sociables, que els seus sentiments s'aprimin, sense que això extingeixi la seva necessitat dels altres. Això és el més dur: l'aïllament tàcit dels senils i moribunds de la comunitat dels vius, el refredament gradual de les seves relacions amb persones amb qui compartien l'afecte, la separació dels altres en general, que eren els qui els proporcionaven sentit i sensació de seguretat. La decadència no és dura únicament per aquells que suporten dolors, sinó també per tots aquells que s'han quedat sols. El fet que, sense ser una cosa deliberada, sigui tan freqüent l'aïllament precoç dels moribunds precisament a les societats més desenvolupades, esdevé un dels punts febles d'aquestes societats. Testimonia les dificultats que tenen moltes persones d'identificar-se amb els vells i els moribunds.
(…)


Doncs això, que potser hauríem de parlar més obertament de la mort com una part integrant de la vida.

Josep Ramoneda: França i la marca cultura

El dissabte 18 juliol al suplement "Planeta" del diari Ara es parlava de la "grandeur" de França al segle XXI, i els seus articulistes coincidien en que la República veïna havia superat la crisi amb menys dificultats que no pas els seus socis europeus. I amb tot, també sembla que a França s'està vivint més una crisi social que no pas econòmica…

De tot plegat en retallo l'aportació del filòsof Josep Ramoneda, que em servirà per a les classes del proper curs. El text és aquest, i amb tots els matisos que s'hi podran adduir, cal reconèixer que aquests gals han fet feina: quan sembla que tot falla, a França li queda la cultura per sentir-se encara potència mundial.

França i la marca cultura

Josep Ramoneda

SI ALGUNA COSA TENEN CLARA ELS QUE MANEN a França és que la cultura és la seva principal marca de valor mundial. Tant és així que el general De Gaulle, un militar que sabia parlar, llegir i escriure, quan va crear el ministeri de Cultura el 1959 hi va posar al capdavant André Malraux, resistent, aventurer, novel·lista compromès, amic d’artistes i escriptors, que va poblar el mapa francès de cases de la cultura i va fer de la cultura una qüestió d’estat.

Quan França passa un mal moment sempre queda questa marca. L’any passat Patrick Modiano va guanyar el premi Nobel de literatura, Jean Tirole el d’Economia, i el llibre El capital al segle XXI, de Thomas Piketty, es va convertir en bestseller assagístic mundial. França vivia un moment d’especial neguit, amb l’economia estancada, l’escena política molt enterbolida (un govern desgastat, una oposició en plena reconstrucció, l’esquerra social desapareguda i l’extrema dreta emergent com un partit federador del vot popular), amb el seu sagrat model educatiu (considerat un pilar de la República) qüestionat i amb una sensació de poques novetats en el món de la creació i de les idees. Una vegada més, els reconeixements culturals arribaven en el moment oportú, abans de perdre la fe en la singular condició d’un país convençut que l’ambició cultural el fa diferent dels altres.

Després va venir el terrible cop dels atemptats del mes de gener. I l’atac al setmanari satíric Charlie Hebdo va permetre, una vegada més, agafar-se a la bandera de la cultura. El triple atac jihadista es va convertir en un atac a la llibertat d’expressió, i va permetre constatar una vegada més que el mite de la cultura és el que dóna a França valor de potència cultural. Els jihadistes maten milers de persones cada any arreu del món i sobretot als països musulmans. Enlloc s’ha donat una mobilització internacional de solidaritat de l’envergadura de la que, en nom de la llibertat d’expressió, va aconseguir França. Un cop més la cultura redimia el país. Els francesos van demostrar, en paraules del filòsof alemany Peter Sloterdijk, que, “en l’època de l’individualisme agut, encara es pot fer societat”. Precisament pel seu gruix cultural, França és un país forjat en la crítica i la cultura de la sospita. El debat que ha seguit a les manifestacions del gener ha sigut apassionat i intens. La insatisfacció amb els que manen és un estat natural dels francesos. M’ho deia la setmana passada a Màlaga el sociòleg Alain Touraine: al país hi ha una sensació de bloqueig, la política no ofereix cap perspectiva atractiva, la insatisfacció és general, però, tanmateix, com sempre, França se n’acaba sortint.

França ha sigut el país més díscol en l’aplicació de l’austeritat, ha fet menys reformes que els altres països membres de la Unió Europea, i no sempre en la direcció dictada des de Berlín o Brussel·les, i ara resulta que és l’únic país d’Europa on la desigualtat no ha crescut amb la crisi. A l’hora de la veritat, França és qui aguanta millor. Per què? Perquè té un estat que realment protegeix i aguanta, perquè la cultura del servei públic encara existeix, perquè el nivell de formació continua sent alt, perquè la ciutadania és exigent i perquè quan sembla que tot falla sempre queda la cultura, que li serveix per seguir sentint-se potència i ser reconeguda com a tal. Fins quan?

L'Astèrix i l'Obèlix, dibuixats per Uderzo, són pura francofonia. Sempre han tingut molt bona acollida a Catalunya: es tractava de resistir a l'invasor, oi?

Dos taüts negres i dos de blancs

M'ha atrapat i me l'he llegida en un parell de dies: Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll (Proa, 2013). En tenia ganes, perquè d'en Pep Coll n'he llegit des de Muntanyes Maleïdes fins a Les senyoretes de Lourdes, passant per la joguina de L'abominable crim de l'Alsina-Graells, i m'agrada. Ara, però, som davant una investigació a l'entorn de l'assassinat d’una família sencera de masovers, a les valls de Carreu, l’any 1943 i la recerca que en fa l'autor a partir de 19 personatges -19 capítols, també. Amb les víctimes i els assassins, amb algun testimoni viu encara. I amb el parlar del Pallars, les seves expressions o dialectalismes….

El resultat no et deixa reposar. Perquè en origen es tracta d'un fet real, autèntic, encara que aleshores fou silenciat per les noves autoritats franquistes. Crònica negra de la postguerra, doncs, situada a pocs anys i a pocs quilòmetres de la infantesa de l'autor. I és així que Pep Coll reconstrueix la història i aleshores -aquest és el poder de la literatura!- ens descobreix els secrets que van envoltar aquest múltiple assassinat, tan ferotge com inexplicable, que em va trasportar -el record és vague, de fa molts anys- a mig camí del Truman Capote de A sang freda i alguns paisatges dignes del Casellas d'Els sots feréstecs.

En una entrevista de l'any passat, Pep Coll declarava a Vilaweb: "Com que he recreat el que va passar, hi ha coses que me les he imaginades i per això he canviat el nom dels personatges. Tenia clar que no volia que els lectors s'enganxessin a la novel·la per saber qui era l'assassí, sinó perquè els atrapessin uns altres temes més de fons, conceptuals", En qualsevol cas, el cert és que en Pep Coll havia conegut bona part dels protagonistes de la història, assassins inclosos. I és que encara que judicialment el cas no es va arribar a tancar mai -i doncs no hi va haver responsables legals- els diversos testimonis dels fets, i fins i tot els parents dels suposats assassins, n'accepten l'autoria!

Sigui com sigui, Dos taüts negres i dos de blancs torna a la reflexió sobre el mal, desencadenat a partir de rancúnies i enveges, de baixes passions o disputes per la gestió d'uns terrenys comunals al Pirineu en els anys immediatament posteriors a la fi de la guerra civil. "No és un mal monstruós, sinó que, de fet, aquest mal el pot produir qualsevol persona entre cometes normal. No són uns monstres, els assassins. Però quan els surt malament el primer crim és quan es produeix aquesta monstruositat, aquesta matança".

Avalat pel premi Creixells, enguany Dos taüts negres i dos de blancs va obtenir a Manresa el premi Joaquim Amat i Pinella. I em reca aquest mes de juny haver-me perdut la sortida que va organitzar Òmnium Bages, pels indrets de la novel·la, acompanyats de l'autor! De Pessonada a Carreu, la ruta resseguia Herba-savina, les masies del Pla del Tro i Laortó, el clot de Moreu, el forat de l'Infern… Em proposo de fer-la tan aviat com pugui!

Al capdavall, esperonat per la lectura -consigno aquí el bon mossèn Joaquim Fondevila, d'una ingenuïtat entendridora: què és el mal!?- en fi, esperonat dic per aquests Dos taüts negres i dos de blancs, encara em vaig rellegir d'una tacada A sang freda, -només havien de ser les primeres cinquanta pàgines…. Per tal de recuperar els quatre membres de la família Clutter, de Holcomb (Kansas) benestant i poderosa, també desfeta a mans de dos xitxarel·los amb poc cervell (Dick i Perry). És una altra cosa, ja ha estat dit. Però també atrapa perquè el mal -què voleu!- té també un punt d'atractiu, que ens recorda la bèstia que ens cal tenir domesticada... Ai del qui tempta desencadenar-la! Amb forca o sense, no hi ha tranquil·litat per als assassins. O si? No us la perdeu, que va ser un crim a la vora: Dos taüts negres i dos de blancs. El millor Pep Coll.

Romeva a Manresa, Junts pel Sí

Raül Romeva va ser ahir a Manresa, en la campanya de proximitat que busca multiplicar candidats de Junts pel Sí. I va ser tot un èxit: vam registrar 109 candidats més que s'afegeixen als 41.000 comptabilitzats fins ahir. Més enllà de la xifra, però, era bo de veure la capacitat d'atracció que aquest home prodiga: els vianants que l'endevinen de lluny es fan un cop de colze i comenten "en Romeva!". La closca colrada, l'alçada que gasta i fins la caixa toràcica que l'oxigena són reclams poderosos sota una camisa de cotó negre i pantalons casual. En acabat són molts els que s'apropen i es fan la foto -amb el nen, amb l'àvia, amb la parella. Dues dones de tradició convergent destil·len somriures amplíssims aclaparades de veure -han fet salat!- que nostro Senyor, posats a fer, fins va fer comunistes guapos. Romeva, però, no frivolitza. El seu pas, valent, només s'explica pel seu convenciment que som davant una oportunitat única. "I l'hem d'aprofitar: el govern espanyol mai s'ha cregut que això anava de debò. Els hem agafat amb el pas canviat i… ara toca fer un país nou". Celebro la seva decisió -em vaig emocionar en saber-la- i celebro la decisió de tots aquells altres que superant escrúpols, han coincidit en l'excepcionalitat del moment. Des d'en Comín al pare Manel, entre molts d'altres. Amb totes les diferències ideològiques que la llista aguanta, i que van molt més enllà de les de Junqueras a Mas. I perquè ara molta gent votarà la llista malgrat que hi hagi en Mas. I molta gent que ho farà... precisament perquè hi és ell. Doncs vinga: tot just avui queden cinc setmanes per al 28S. Que és l'endemà del 27, allà on comença el país nou. Entre tots, som a punt d'aconseguir-ho!
(I tu, ja te n'has fet candidat? Ara mateix ja en som 42829… i creixent! Clica aquí!!)

La foto la vaig fer a la parada de sant Domènec: gent d'Esquerra i de Convergència, i més diversa encara. I entre ells Adriana Delgado i David Bonvehí, candidats de la Catalunya central

Junqueras i l'excepcionalitat de "Junts pel Sí"

Ahir El Punt-Avui publicava un article d'opinió d'Oriol Junqueras important. I això perquè explica que la coalició "Junts pel Sí", de concepció llarga i envitricollada, a la fi haurà estat possible per la voluntat inequívoca de fer la independència. Només aquí radica la seva força i la seva excepcionalitat. Una excepcionalitat que ens mobilitza arreu del país a molts que, altrament, difícilment haguéssim sumat mai en la mateixa candidatura: no amagaré que fins el darrer dia jo mateix vaig ser partidari de les tres llistes... Ara deixem, però, per a la història els petits detalls que han bastit finalment aquest projecte i fixem-nos que a Manresa, amb tot el Bages, ja ens hem començat a organitzar i (Tarín al marge?) fins hem aparcat les sigles: tenim cinc setmanes per arrodonir anys de feina. I puc assegurar que mai fins ara havia estat tanta estona seguida en un local convergent… Tot sigui per encetar aquest nou episodi de construcció de la República Catalana que ens procuri un futur millor, a tots, amb independència del lloc on hem nascut o fins de la llengua que parlem. L'article, que ahir va ser àmpliament difós per totes les xarxes, el fixo a continuació, com a carpeta de retalls:

Junts pel Sí

Oriol Junqueras

Junts pel Sí no és cap partit polític, ni aspira a ser-ho. Junts pel Sí és la suma puntual d'una munió de gent molt diversa, que transcendeix de molt les sigles de CDC o ERC o altres formacions polítiques. És difícil imaginar una coalició tan heterodoxa sense un punt en comú que respongui a la pulsió d'un país i una societat tan plural com la catalana. En cap cas es tracta d'una coalició pensada per guanyar amb garanties unes eleccions autonòmiques. I si algú ha fet aquesta lectura, des de dins o des de fora, erra de totes totes. Diguem-ho clar, doncs: Junts pel Sí no té cap més raó de ser que la voluntat inequívoca de fer la independència. Aquí radica la seva força i la seva excepcionalitat. Allò que anem a fer, que tenim la ferma determinació de fer, és un nou país, més just i més lliure, un país que tingui per bandera la voluntat de viure i conviure. I això només és possible amb la independència. I aquest és precisament el punt que ens distancia, si més no a bona part dels que formem part d'aquesta Llista pel Sí, d'altres opcions polítiques ben respectables com Catalunya Sí que es Pot. Podem compartir el sentit de justícia social, de regeneració democràtica. Ara bé, som conscients que només podrem guanyar un país més just i lliure fent primer la independència i construint, entre tots, la República Catalana: un estat plenament democràtic i que té l'oportunitat única de construir un estat veritablement al servei de la ciutadania. Fer-nos creure que la solució vindrà d'hipotètiques noves majories al govern de Madrid és foc d'encenalls. Tots sabem que aquestes majories no hi són. No només perquè requereixen el concurs del PP i/o el PSOE. També perquè en el millor dels casos les opcions polítiques emergents a Espanya no estan per la feina.

Ara bé, és obvi que molts de nosaltres tenim la convicció que serà més que inevitable, desitjable, que en la definició d'aquesta República Catalana, comptem amb tota la bona gent que anhela un país més just i en el qual la igualtat d'oportunitats sigui un criteri fundacional. En aquest àmbit concret ens sentim molt a prop d'altres formacions polítiques o candidatures. I que una persona com l'amic i company Raül Romeva (quin gran candidat que tenim!) sigui el cap de llista de Junts pel Sí és, en si mateix, tota una declaració de principis. La independència és una palanca de canvi imprescindible. La independència és la clau de volta del nou país, és l'única via per fer la República Catalana, és l'única oportunitat per fer també un país eficient, que funcioni amb criteris de racionalitat, que administri els recursos al servei de les necessitats econòmiques del país i de tota la seva gent, que basteixi una xarxa d'infra-estructures potent que ens connecti al món i que alhora respongui a les necessitats diàries de la ciutadania, començant per una xarxa de rodalies tal com toca. O que garanteixi un model de pensions per als nostres avis. O l'accés a un habitatge digne. O que permeti que els nostres joves, que les futures generacions, tinguin una oportunitat de debò en la societat que els ha vist néixer i que no hagin de deixar el país per construir-se un futur. Per això, sobretot per tot això, és tan important la independència. Certament hi ha també raons culturals i històriques, de pes. Però sobretot, per damunt de tot, hi ha la necessitat de construir un estat que serveixi a les necessitats de la gent, que els procuri un futur millor, a tots, amb independència del lloc on han nascut i de la llengua que parlin. Aquells que propugnen la regeneració democràtica o la justícia social mai seran els adversaris de l'independentisme. Ben al contrari, en són sempre aliats potencials.

La independència no és cap ideologia, certament. No ho ha estat mai. La independència no va contra ningú sinó que en el fons –i de manera rotunda, diria– està al servei de tots els ciutadans del país, de tots sense excepció. Aquest és el motiu, com deia al principi, que ens aplega a Junts pel Sí persones que d'altra manera, probablement, no haurien sumat mai en una mateixa candidatura. Aquí radica la seva força, la seva potència, la seva capacitat d'entusiasmar, el seu servei inequívoc a una causa justa. Per això aquesta, la independència, ha de ser, ara i aquí, un compromís inequívoc amb els ciutadans.

És clar que haurem de parlar amb el govern espanyol, per negociar de la manera més amistosa possible el naixement de l'Estat català i per aconseguir les millors relacions de veïnatge. Però l'acumulació d'aquesta força no és per demanar permís, ni per negociar un nou statu quo amb l'Estat, respon a una demostració de la voluntat sobirana de la societat catalana que l'exercirà sense dilacions en un diàleg entre iguals amb l'Estat espanyol. Anem a fer la independència, anem a totes, s'ha dit, i hi anem no només perquè és l'únic camí possible o perquè no ens han deixat cap més sortida. Hi anem també per dignitat, perquè hi tenim tot el dret, pels anhels de tots els que ens han precedit i perquè sabem que només la República Catalana, com deia Francesc Macià, pot albirar “una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”.

Relleu i renovació a ERC Manresa

Ben bé a les acaballes de juliol, el dimecres 29 l'assemblea local d'ERC Manresa va renovar l'executiva. Ara ho podria resoldre fent constar l'agraïment als que plegaven i el suport entusiasta als que s'hi han incorporat. Ho he fet manta vegades. Però aquest cop seré més breu, entre d'altres coses perquè m'hi trobo directament involucrat: hi sóc en qualitat de president. Seria llarg d'explicar, però hi pesen els bons resultats del 24 de maig, i la necessitat de reforçar els equips, de recuperar gent i combinar experiència i gosadia. Encara més després de la inesperada i sorprenent renúncia del nostre candidat Pere Culell a encapçalar el nou grup municipal -i plegant, literalment, del nou consistori. Fet i fet, doncs, tot un juliol curull d'entrevistes -teixint complicitats, evitant friccions, hidratant epidermis- per una decisió que em costarà les últimes plomes que conservava. Però que emprenc amb il·lusió, no sabria dir res més. Si no que la nostra proposta per liderar ERC a Manresa és una barreja d’experiència i novetat, avalada per gairebé la unanimitat dels vots. Amb el Manel Tàpia, Miquel Leon, Xavier Olivé, Enric Aloy, Alba Baltiérrez, Josep Heras, Teresa Sanchez, David Raluy i Mireia Estefanell com a representant del grup municipal. Per acabar-ho d'arrodonir, l'executiva té una versió extesa amb la col·laboració mensual d'Alba Alsina, Josep Huguet, Joan Lluís Santolària i Jordi Vidal. Consignem encara que el punt més emotiu d'aquell dimecres va ser l’ovació que es va endur Pere Culell: des de diverses intervencions li vam voler reconèixer la feina feta i bona part dels resultats de les darreres municipals. La seva presència al local, pocs dies després del comiat, fa bo aquell lema d'ERC que diu que això de la polìtica és una cursa de relleus -a vegades tan singulars com el que ens ocupa. Sigui com sigui, no voldria acabar sense fer constar també l'agraïment a la tasca de Marc Aloy, president fins aquell dia. La seva dedicació en termes quantitatius i qualitatius ha estat impressionant; també de resistència i resilència al capdavant d'un gran equip. Els que ara ens (re)incorporem,  provarem de ser-ne uns dignes successors!

La foto, d'aquell mateix vespre. El text, publicat el dissabte 8 d'agost a Regió7

Al servei de Manresa
"Ser políticament l'eina més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualita d'oportunitats"
Ramon Fontdevila i Subirana, president d'ERC-Manresa

Va ser a principi de juliol que algú va suggerir-me la possibilitat de reincorporar-me a l'executiva d'ERC a Manresa, ara que estatutàriament calia renovar-la. I va afegir que, abans de respondre res, que m´ho rumiés. I bé, després de tres setmanes de converses i algunes passejades, vaig decidir que sí, que feia el pas: dinamitzar un equip nou combinant l'experiència i la renovació. Amb il·lusió renovada. Amb tot l'entusiasme possible.

Els resultats extraordinaris d'ERC Manresa el 24 de maig van generar un grup municipal nombrós. Compromès en la governabilitat de la ciutat, tot i no participar-hi directament, ara mateix. Un grup municipal potent, impulsor d'un gir social, que reclama un equip ferm al darrere que li doni suport. I això perquè els set regidors i regidores d'avui no poden ser una excepció sinó el reflex d'un canvi d'hegemonia: estem vivint uns anys històrics i el nostre paper, a més a més de generós, també necessita una elevada dosi de compromís, per tal que es conegui i s'entengui. Per tal que sigui veritablement útil als nostres objectius socials, nacionals, i de regeneració democràtica, tots tres indissociables.

Al capdavall, la imprevisible absència de Pere Culell a darrera hora, encara ve a fer més necessària la multiplicació d'esforços: per sobre de les persones, som un equip que assumeix els relleus perquè ha après a comptar amb tothom, a posar en joc tots els seus recursos. Per escoltar i fins per decidir. Compromesos fins en els aspectes més complexos de la gestió municipal des d'una perspectiva d'esquerres. Per tal d'empènyer, també, en el camí que estem fent plegats cap a la independència. Per tot això, doncs, modestament, ens hem proposat aconseguir una Secció Local d'ERC encara més dinàmica, capaç d'arribar arreu de Manresa.

Acabo: avui els objectius d'ERC ja no es xifren només en vots o militants sinó en la capacitat de convèncer, de generar idees i complicitats, d'esdevenir agents necessaris en la transformació de la ciutat i del país. Fa anys que vam deixar de ser un grup autoreferenciat. Però ara hem de fer un pas més si volem estar a l'alçada de les expectatives creades. Ser políticament l'eina més útil, per a la majoria, per a la justícia social i la igualtat d'oportunitats. Reprenem, doncs, aquest trajecte amb la voluntat d'incorporar-hi tothom qui ho vulgui. Amb l'agraïment per a tots aquells que amb el seu esforç ens hi han precedit. I convençuts que la política és una molt bona eina de participació ciutadana. També de transformació social. Per això hem estat sempre al servei de la ciutat. I ens hi trobareu també en el futur, oberts a tots aquells qui ens hi vulgueu acompanyar: estem al vostre servei.