divendres, 31 d’octubre del 2014

…i el dimecres 5, les esquerres a la Plana

M'hi va convidar l'Adam Majó i em va sembrar que valia la pena: presentar a Manresa la plataforma Esquerres pel SíSí, que crida a la mobilització pel proper 9N. Al darrera, una cinquantena d'organitzacions i entitats polítiques i socials d'arreu del país disposades a superar el règim sorgit de la transició i obrir el camí d'una futura República Catalana independent "que desenvolupi una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social".

I bé, ens vam reunir a l'estació dels Catalans, per allò de retratar-nos en un entorn popular i de canvi (!), i em va fer gràcia retrobar gent que -aviat farà trenta anys!- vaig conèixer en clau de conspiració i alternativa local. No cal ni dir que celebro que al cap del temps, coincidim també en aquest procés d'emancipació nacional, en veure-hi "una eina per a la construcció d'un futur superador de totes les desigualtats i injustícies". Ho diu el lema del col·lectiu:  "Sí-sí, construïm el 9 país. Democràcia, llibertat i justícia social" en el manifest que tot seguit recullo. I des d'ERC, coincidim plenament  en el seus propòsits de construir un país "que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l'habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne". El dimecres es presentarà a Manresa, a 2/4 de 8 del vespe a la Sala de la Plana de l'Om amb els promotors del manifest, el periodista i membre de Súmate Antonio Baños i l'economista Arcadi Oliveres. La presentació, pactada a peu de carrer el dimecres, serà a càrrec del sindicalista Lluís Vidal Sixto. Sertà bo de trobar-nos-hi, en una setmana que, naturalment, s'endevina maratoniana…

La foto és cortesia d'en Pere Fontanals, ManresaInfo, i trobar-hi en Ramon Majó, en Josep Ma. Mata, en Pep Raluy o el Toni Casserres és, decididament, una regressió als vuitanta. Si és per una major coincidència, més que ho celebro!

SÍSÍ, construïm el 9 país!
Democràcia, llibertat i justícia social

Les grans mobilitzacions populars que han tingut lloc durant els darrers anys al voltant dels drets nacionals, socials i democràtics han estat claus perquè alguns canvis que fa uns anys semblaven impossibles, ara hagin deixat de ser-ho.

A les massives mobilitzacions impulsades arreu dels Països Catalans durant la darrera dècada pels moviments populars en defensa del territori, en contra de la guerra i en favor de la pau, en defensa dels drets socials i laborals, per un habitatge digne, en defensa dels serveis públics, en defensa de la llengua i d’una democràcia real, s’ha afegit la gran mobilització a Catalunya pel Dret a Decidir i per la Independència, que ha obert les portes a un canvi de model polític, social i econòmic profund.

Aquesta mobilització popular s’ha trobat amb la tossuda negativa de les institucions espanyoles (amb el suport de les oligarquies espanyola i catalana) a adequar la legalitat a la reivindicació d’autodeterminació. Negativa que prové, sobretot, de les potencialitats emancipadores que el procés sobiranista de Catalunya conté en si mateix.

Els sectors que estan provant d’impedir el procés i el debat que comporta tenen en comú la seva proximitat amb el poders econòmics i financers espanyols i catalans. Són els seus agents els qui l’estan intentant aigualir o fer descarrilar a través de propostes de reformes, dilacions o terceres vies, amb l’objectiu de guanyar temps i intentar un nou pacte entre elits que permeti mantenir l’statu quo actual.

Per això, organitzacions, entitats i persones a títol individual hem decidit posar en marxa la campanya de les esquerres pel SíSí. Entenem que el procés endegat pel poble a Catalunya els darrers anys concentra molts elements de ruptura amb el règim sorgit de la transició i obre el camí a una República Catalana Independent que desenvolupi a bastament una democràcia de contingut econòmic, polític, cultural i social.

Tenim davant nostre una oportunitat i, a les nostres mans, una eina molt potent per a la construcció d’un país governat per la majoria i al servei de la majoria, acabant amb el règim d’una minoria adinerada i corrupta que només vetlla pels seus interessos. Podem construir un país que garanteixi uns sistemes educatiu i sanitari públics i de qualitat, el dret a l’habitatge, a les pensions públiques i a un lloc de treball digne. Un país que protegeixi el territori i promogui la cultura i on no tinguin cabuda les discriminacions per qüestions de gènere, d’orientació sexual, d’origen o de qualsevol altra mena.

Tot això serà possible a través de mantenir i augmentar la mobilització social enfront les retallades dels governs català i espanyol, sumant el màxim d’organitzacions, entitats i persones de l’esquerra social i política a aquesta aposta clara per la ruptura democràtica per tal d’assegurar aquesta transformació en l’actual moment històric. Al mateix temps, haurem de mobilitzar-nos per exigir que es dugui endavant la consulta tant sí com no el 9N obeint la voluntat popular, per damunt de les imposicions de l’estat.

Cridem doncs a tots els sectors, organitzacions i persones que vulguin construir un futur de justícia social i llibertat a sumar-se a la campanya pel SíSí. Per un SíSí que entén la independència com a eina per a la construcció d’un futur superador de totes les desigualtats i les injustícies.

dijous, 30 d’octubre del 2014

El dimarts 4, Terricabras serà al Tori...

Ho vaig dir i ho he complert: enllestir la gigaenquesta, baixar a la manifestació de Barcelona -"Unitat, urnes i independència!"- i, des de l'ombreta de l'empostissat de premsa, celebrar l'exigència d'unes plebiscitàries abans de tres mesos. Fins em vaig imposar silenci l'endemà, quan la reclamació semblava que s'esvania... I encara més, m'he fet voluntari pel 9N i me n'he hagut de tornar a fer per ser-ne a l'institut on treballo…

També des d'ERC ens hi aboquem amb entusiasme: centenars d'actes, arreu del país. I el proper dimarts 4 de novembre, a Manresa, celebrarem l'acte comarcal de la campanya: volem omplir el Teatre Conservatori amb gent d'arreu del Bages. A les 8 del vespre, amb el filòsof i eurodiputat Josep Maria Terricabras. Perquè volem ser lliures, i volem un nou país. I el 9N ho demostrarem, a les urnes o a les portes dels col·legis electorals. Incansables.

Mentrestant, com brama la caverna! El govern espanyol del PP, amb el suport decidit del Psoe, han enllestit una nova impugnació per una enquesta que -vejats meravella!- jutgen encara més perniciosa que l'anterior consulta. Fins i tot els revolucionaris de Podemos diuen que no, que nosaltres no que no podem… Ai Senyor! Ara res d'arronsar-se, eh!? Aquest cop ningú es pot fer enrera, ni podem perdre un minut més. Ni por ni pròrrogues: radicalitat democràtica. Que vingui el 9N però, sobretot el dia 10 convoquem eleccions amb un primer punt compartit: República Catalana. Conjurats definitivament per obtenir la nostra llibertat. Per un país nou: més lliure, més culte, més just… Ho tenima l'abast, i serà per tothom!

La foto la vaig fer ahir, a la secció local d'ERC Manresa en reunió extraordinària: cal pentinar la ciutat pel 9N. I el dimarts 4, hem d'omplir el Teatre Conservatori. Pere Culell, Ferran Estruch, Dionís Guiteras i Josep Maria Terricabras. Una hora curta per un sac d'arguments: valdrà la pena!

dilluns, 27 d’octubre del 2014

… i les nenes a cosir!

S'acaba aquest proper diumenge, dos de novembre, i si encara no l'heu vista féu l'esforç d'arribar-vos a l'Espai Memòries, del Museu Comarcal. "… i les nenes a cosir" és el resultat d'una tasca extraordinària, que recupera el testimoni de moltes dones de la ciutat que van viure la seva infantesa i joventut a l'entorn d'un taller de costura. El resultat, una meravellosa exposició retrospectiva sobre la costura al llarg del segle XX però -i sobretot!- un grapat d'històries que obliguen a rumiar sobre el paper de les dones al nostre entorn. Amb il·lusió o sense gaire, amb més innocència o també malícia, cada taller de modistes era també un espai de trobada i d'intercanvi entre dones. "On s'aprenia allò que no ensenyava l'escola". Confidències o aprenentatges, amb molt rosari o més aviat poquet, parlem d'unes dones no pas històriques sinó del tot properes: àvies, mares, tietes… totes van anar a aprendre de costura, totes van fer hores -a vegades, moltíssimes hores- per tal d'aprendre a cosir mentre els nois campaven pel carrer... Només algunes esdevindrien autèntiques professionals, però totes n'aprengueren tècnica i habilitat per resoldre les necessitats familiars dels fills i, és clar, del marit en aquells temps de franquisme absolut.

"… i les nenes a cosir" és el resultat d'un grup de treball que ha funcionat des de finals de l'any passat, i que es va inaugurar per la Festa Major, a finals d'agost. El conec prou: ma mare, que sense ser modista hi va participar, coneixia bé aquest món des de la seva experiència cosidora o, fins que es va casar, a l'establiment "Plisados Payás", a la plaça Fius i Palà. Doncs bé, per ella cada reunió era una festa esperada, a cavall de la nostàlgia i també la reflexió. "I tan bé que ens ho passàvem… mira que n'érem de ruques!!". Estic segur que l'una al costat de l'altra n'han sortit històries de tots colors. Per això, tot i que ara no sabria dir l'èxit de la mostra al cap de dos mesos, estic convençut que recuperar aquesta memòria col·lectiva ha estat un exercici de paciència absoluta. I també un homenatge a aquest exèrcit de dones avui definitivament extingit, que sacrificaren tantes i tantes coses per tal de fer sirgar família i país en un ambient hostil per a tota la feminitat. L'enhorabona, doncs, als comissaris de la mostra, en Francesc Comas i Marta Gozález, i encara l'Agnès Torras. El resultat és impressionant!

"...I les nenes a cosir! Modistes i cosidors a la Manresa d’abans" encara es pot veure cada dia i fins el proper diuemnge 2 de novembre de 10 a 2 del migdia i el dissabte també de 5 a 8 de la tarda.

A la foto, ma mare, Pepita Subirana, amb l'historiador Francesc Comas el dia de la inauguració. La veritat és que la dona s'ha passat la vida cosint, a més a més d'alguns altres disbarats...

dijous, 16 d’octubre del 2014

Encara hi som a temps...

És evident que aquest dilluns, quan ManresaInfo em publicava trenta línies a favor del 9N, jo anava tard. Dilluns va ser el dia del gran trencament i, des d'aleshores, la setmana avança a batzegades. Què ha passat? Provo d'ordenar-ho serenament, per mirar d'entendre què hem de fer des d'ara. No pas per desdir-me de res: encara em sento compromès amb la gigaenquesta per tercer dissabte seguit, baixaré diumenge a la manifestació de Barcelona convocada per Òmnium i l'ANC i, encara més, segur que votaré en el procés participatiu del 9N, mal que em pesin els últims dies. Però, ho vull dir també, arrossego algunes decepcions. No invento res, tot just aplego idees d'aquí i d'allà, fins acabar amb un prec: eleccions. I eleccions amb el compromís més solemne que mai hem acordat: anem a fer néixer la República Catalana.

1- És Espanya qui ens ofega
Jo tampoc ho oblido: és evident que el principal adversari de la democràcia a Catalunya és el Govern espanyol. Dretament, és ell qui ens impedeix un referèndum com haguéssim desitjat per al 9N. Un referèndum com que el qu es va fer a Escòcia el mes passat. Un referèndum escrupolosament democràic. En lloc d'això, i cada vegada més, només notem la seva voluntat d'asfíxia premeditada -i sense manies: només cal veure quins pressupostos estatals ens han previst per a 2015!
2- És el MHP qui trenca el consens
Doncs era per marxar d'Espanya que fins aquest dilluns, sis partits polítics catalans havíem pactat calendari i pregunta per una consulta el proper 9N, en funció de la llei que ens ho permet i ens avala. Una posició valenta que només s'entén des de la força que tants i tants ciutadans -milions!- aquests darrers anys aporten, empenyent el país inequívocament cap a la seva independència. No oblidarem mai aquella gernació de veus que vam passar del "volem votar" al "votarem", el darrer 11 de setembre. I doncs, ¿com és que dilluns el president Mas anul·la ell mateix el decret de convocatòria que havia tot just signat dues setmanes abans? Tots ho sabíem que hi hauria recurs d'inconstitucionalitat! Doncs aquest dilluns, unilateralment, trenca el consens tan tenaçment construït i -vulgues no vulgues- genera un corrent desmotivador. Per què?
3- Ara tothom ho sabia, que el 9N era impossible!
I doncs, ¿era jo un dels darrers ingenus? No ho crec: jo m'havia cregut que era possible perquè creia no només en la força de tot un poble sinó en el compromís del MHP. Perquè amb la col·laboració del Govern la consulta es podia fer perfectament bé des d'un punt de vista logístic. "I si l'estat la prohibia —cosa que ningú no ha dubtat mai que faria— importava fer-la arribar amb pulcra disciplina democràtica fins al mateix moment que la policia espanyola s'emparés de les urnes. Aquest espectacle, fins i tot seguit de la inhabilitació de Mas, fóra infinitament més profitós al procés que no pas el 'bathos' que ha provocat en tothom l'autoconfiscació del president" (Joan Ramon Resina, VilaWeb). Ho sabia tothom que el President faria figa? Jo no, jo me l'havia cregut.

4- Del referèndum en vam fer consulta i, ara, un procés participatiu
El cas és que el procés participatiu que ara planteja el President Mas esdevé una mena d'enquesta sense conseqüències reals. Ras i curt, un succedani que, si no millora, s'organitza a base de volutariat, redueix de 4000 a 600 els punts de votació i, més enllà del diumenge 9N, permet la participació durant un mes sencer -fins el 9 de desembre! Però allò que veritablement davalua la convocatòria és que no genera un mandat democràtic per a la independència, a diferència de l'anterior, que les sis forces polítiques assumien com a vinculant. Què en farem ara del resultat? Com el canalitzarà el govern? La foto final perd nitidesa, genera desconfiança entre els que hem estat socis i fa créixer amistats tan perilloses com la del senyor Iceta que amb en Duran -altre cop reviscolat!- ja somien ser falca i fonament per esgotar la legislatura i dissoldre "l'aventura sobiranista"... 
5- Un procés d’independència no és un joc. Ramoneda ho deia a l'Ara. un procés d'independència és una cosa molt seriosa que té a veure amb el repartiment del poder. Això és, arrencar un poder que tenen altres. "No es pot fer amb jocs de mans. Només hi ha dues vies: la ruptura, si un té unes relacions de forces a favor que li donen possibilitats reals d’èxit, que no és el cas, o l’ús minuciós dels instruments legals per anar-se carregant de raons fins a exhibir una força electoral inqüestionable que permeti forçar la ruptura. I, en aquest camí, ara l’instrument són les eleccions autonòmiques". Perquè no les convoca ja el MHP? Unes eleccions que, sense embuts, comparteixin un primer punt del programa adreçat a declarar la independència i obrir el procés constituent de la República Catalana. Encara més si s'explora la via de la candidatura unitària: tota la generositat que convingui! Però amb la condició irrenunciable d'establir calendari al naixement de la futura República Catalana.

6- Eleccions o res, doncs. Vull pensar que també Òmnium i ANC valoraran aquesta sortida a l'atzucac. La disjuntiva la manllevo de Toni Soler: Eleccions o res. "Podem repartir mèrits i culpes pel que està passant, però davant la inextricable argumentació dels partits pro consulta, diria que l’única sortida decent d’aquest atzucac és una convocatòria electoral. Això de la votació alternativa podem mirar que quedi apanyat, però es tracta d’un acte de voluntarisme (l’enèsim) i, sent optimistes, dubto que el seu impacte superi el de la V de la Diada. Però la gent es mereix les urnes; unes eleccions anticipades, almenys, obligaran els partits a parlar clar…"

7- No em desdic de res, ni faré retrets. No brandaré les sigles dels que m'han decebut. Si Oriol Junqueras encara té paciència, ¿no n'hem de tenir els altres? Som aquí, que deia Empar Moliner. "esperant el moment, l’onada, l’oportunitat. Sempre hi serem". Sempre hi serem, d'acord. Però, si us plau, fem-ne via tots plegats. No es pot jugar amb el que ara mateix és la il·lusió d'un poble sencer. Que l'endemà d'aquest 9N sigui per convocar unes eleccions impecables, per obtenir un govern breu i excepcional, per reunir un Parlament valent, astut i decidit. Sense dissimular les tensions -no cal!. Però conjurats obertament per obtenir la nostra llibertat. I és així que encara em penso que ens en podem sortir. Vaja, segur que així sí.

La foto, de batalla, dissabte passat a la plaça Catalunya de Manresa, repartint paquets d'enquestes entre cent-cinquanta voluntaris. Pura disciplina i moltes dosis d'entusiasme que no s'han de malbaratar. Ho tenim a tocar...

dilluns, 13 d’octubre del 2014

Quatre mesos de 2014: Octubre

El mes passat va ser senzill pronosticar a ManresaInfo un setembre èpic. Ara, la versió d'octubre, és molt més complicada. Passen els dies i es multipliquen les convocatòries: la campanya "Ara és l'hora", unitària i permanent, ha esdevingut la campanya de la nostra vida. Dos dissabtes de gigaenquesta, amb una multitudinària sessió formativa prèvia que va omplir el Palau Firal de Manresa. Inoblidable. I és cert que faltarien més voluntaris, però la veritat és que el moviment ara mateix impacta, i molt. O no heu notat la ciutat groga que tenim ara mateix? Encara més, des d'ERC també hem entrat en metàstasi: secció local, reunió extraordinària comarcal i, també, reunió extraordinària regional. Tot plegat, un pròleg intens a la consulta imminent del proper 9N. O no...? Amunt i crits!! Tot just som dilluns, falten 29 dies i aquesta setmana es percep decisiva.

Quatre mesos de 2014: Octubre

Ja fa deu dies que va començar octubre i, dia a dia, es descabdella amb una densitat d’esdeveniments absoluta. Al final del recorregut –no falta ni un mes!- hi ha el 9N, l’objectiu al qual ho hem fiat tot. L’èpica de setembre ara s’ha mudat en un exercici quotidià per tal de convèncer –i a cops convèncer-nos- que hi haurà consulta, que no hi ha pla “B”, que no s’hi valen ajornaments ni rebaixes. I cop a cop, -ara és l’anunci recuperat de la campanya, ara són uns dies més de coll per al vot estranger, ara la necessitat del cens en temps i forma... – anem superant obstacles. Un tros més enllà, una mica més amunt, més a la vora del cim.

Ja ens hem menjat gairebé mig més, doncs. Amb dues cimeres de govern i forces sobiranistes per certificar l’acord del primer dia i fer avançar una unitat de mínims. Aguantant, fins quan algú sembla arronsar-se: sovint la inacció o les repetides declaracions apel·lant a la legalitat o la garantia dels resultats només delaten una llastimosa manca de convicció. I és clar, llegim els diaris amb avidesa, escoltem declaracions amb atenció, com pressentint un revés indesitjable. Però, també, dia a dia, aquest octubre consolidem la posició, la millorem i fins l’ampliem. Hores d’ara, acceptaríem altra cosa que la consulta del 9N? La marea groga impulsada per Òmnium i l’ANC, els comentaris que escolto a la feina o a les botigues, els dos dissabtes que ja hem fet de giga-enquesta, amb col·laboradors de totes les edats, amb una receptivitat mai pensada... ens certifiquen que els somnis no es baraten.

I sí, haver arribat fins aquí ja està molt bé, i tant. Però, sobretot, ara ens convé d’arribar al final. Ho hem d’acabar això! Que res no ens espanti, ans el contrari: un altre esforç, una mica més. Que res no ens distregui. El 9N és possible, més que mai i només serà el primer pas –democràtic, assenyat i just- per al nou país. Plural i divers. Definitivament lliure.

Els propers dies sentirem veus i fins potser amenaces: que “no podem”, “no és legal”, “no és possible”, i fins “us ho impedirem”. Doncs nosaltres, tossuts i exigents, continuarem permanentment mobilitzats. Empenyent ara com els darrers anys, resseguint porta a porta tot el barri, tot el poble. Pintant de groc el futur. Impermeables, decidits, contents. Continuarem, sí, fins aquest 9 de novembre, dignes i sobirans. I aquell dia votarem i vencerem. No hi ha més alternativa.

Pubicat avui a ManresaInfo

La foto és feta al convent de Santpedor, i ja té vuit dies: reunió extraordinària de la comarcal d'ERC. Els neguits del molts ajuntaments del Bages davant els silencis del departament de Governació. I el compromís compartit de continuar empenyent fins la darrera hora. 

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Qui no coneix Noureddine El Bennadi?

El dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'octubre. El tema -no podia fallar!- prepara el proper 9N, i ho fa acompanyat d'un reportatge dels manresans i d'altra gent del Bages a la "V" de la Diada, a Barcelona. Amb tot, d'aquest Pou em sembla especialment recomanable l'entrevista a Lourdes Perramon, una manresana al càrrec de Superiora General de la Congregació Oblata del Santíssim Redemptor, a Madrid. No us encalleu al títol: en el seu bagatge hi ha 20 anys de treball social al barri del Raval de Barcelona, com experta en dones que exerceixen la prostitució. A les quimbambes de tot plegat, al Cul del Pou hi presento Noureddine El Bennadi, un pastisser de santa Llúcia que passeja el nom de Manresa allà on va i que se sent compromès amb la ciutat. La il·lustració, documentada i elegant, de Maria Picassó. Impagable.

Noureddine El Bennadi 
L’oasi és sota la Palmera 

D’acord, no li sabíeu el nom. Però el coneixeu segur! Rere el taulell de la pastisseria La Palmera. O sota la immensa haima que planta cada any a la Fira de l’aixada o a la Mediterrània. Afable i somrient, gasta aquesta barba que el fa inconfusible. I és que en Noureddine El Bennadi –anomeneu-lo Nordín- va néixer lluny, exactament a Kasr al-Kabir, al Marroc. El pare ja era a Manresa des dels 60, i la família s’hi reuní quan ell comptava catorze anys. D’això aviat en farà tres dècades! I en Noureddine hi ha ben arrelat. Va fer de mecànic i també de forner i, quan va tenir-ne l’oportunitat, va reobrir la pastisseria Sant Ignasi –l’antiga Cucurella, al cap de les Escodines. Amb el germà i amb la família tota: l’aventura de fer nius de blat de moro, triangles d’ametlles i les roses de mel… I se’n van sortir! Venien pa i pastissos al barri, i fins arreu del país. Després van adquirir el local de santa Llúcia i hi van plantar la seva Palmera. Obrador, punt de venda i espai de trobada. Entre els arabescs de les rajoles hi podeu berenar de nassos, davant d’un te verd, fumejant. Productes naturals, elaboració artesana. Tothom hi és ben rebut: al capdavall en Noureddine és un home franc i obert, que sap on viu i que garla en català amb la mateixa naturalitat que s’eixuga les mans i us demana “què et poso?”. Vinculat a la comunitat musulmana, n’ha estat portaveu o tresorer, des de la mesquita Al-Fatah –per entendre’ns, “obertura”. Incansable, molts caps de setmana pren aquella haima que els Bennadi van fer confeccionar per la segona Fira de l’Aixada, i encara recorre mercats de Catalunya i les Espanyes. Ambaixador dolcíssim de la nostra ciutat, per tothom qui els interroga, “d’on sou?”, només té una resposta: de Manresa.

divendres, 3 d’octubre del 2014

El Parlament, contra l'homofòbia

El Parlament de Catalunya va aprovar ahir la Llei de drets de les persones LGTB, amb voluntat de garantir els seus drets i, també, incorporant un règim sancionador inèdit, que la notícia, a l'Ara jutja com "la primera llei del món que ho fa". Ho celebro, i molt: tal com vull pensar que la majoria dels nostres representants polítics són persones valentes i decidides -i aquests dies en tenim prou proves, i més que ens en vindran- també vull creure que són capaces d'arribar a acords per defensar els drets i les llibertats de totes les persones, sense exclusió. Altrament, com arribarem a un país nou si deixéssim en el trajecte col·lectius estigmatitzats o exclosos? Enhorabona a tots aquells que, ahir, van saber votar-hi a favor.

Les persones LGTB, no caldria repetir-ho, han de tenir els mateixos drets que la resta de població. I doncs, l’objectiu de la nova Llei és evitar les tradicionals situacions de discriminació o violència cap a lesbianes, gais, bisexuals i transgèneres. I això amb mesures concretes per aconseguir que les administracions públiques duguin a terme polítiques i actuacions per eliminar aquest fenomen de desigualtat. Anna Simó, des d'ERC valorava el recorregut dels quatre anys que han calgut per fer el text efectiu recollint "el dret a la igualtat de tracte, la tutela judicial i la legitimació per a la defensa del dret a la igualtat, el dret d’admissió, el dret a una protecció integral, a l’atenció i reparació, la garantia institucional i l’establiment d’un servei integral". Un trajecte llarg i del qual "no hem arribat pas al final".  També Miquel Iceta, des del PSC, va afegir-se al debat, manifestant "el fort component emocional i personal. És un pas enorme en la defensa dels drets". El to va impressionar l'articulista Sebastià Alzamora, que avui, també a l'Ara, publicava El dia que em va agradar escoltar Miquel Iceta. Del seu article en teclejo, per a la carpeta, els dos primers paràgrafs. A favor de l'amor. Contra el menyspreu o les vexacions. Per recordar:

"L'aprovació, ahir per majoria aclaparadora, de l'anomenada llei antihomofòbia al Parlament de Catalunya és una excel·lent notícia que tots hem de celebrar. No és necessari ser homosexual per alegrar-se'n; n'hi ha prou compartint un cert sentit comú i un mínim de fraternitat amb l'espècie humana, a la qual tots, en principi, pertanyem. Dic "en principi": n'hi ha que encara voldrien fer parts i quarts entre la ciutadania partir de la part més íntima de la seva vida. És el cas del PP, que va votar en contra de la llei perquè entén que la sexualitat és una qüestió que només competeix la privacitat de cadascú (i que, per tant, no ha de ser sotmesa a "intervencionismes"), i d'UDC, que va posar emperons als articles més importants i valuosos de la llei sota pretextos semblants.

L'únic que els passa als dirigents del PP i d'Unió és que els homosexuals (gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals, resumits en les sigles LGTB) els repugnen. No els poden sofrir, i no serà perquè no en tinguin dins les seves pròpies files, i a balquena. Però s'estimen més catalogar-los com un perill per a la societat, perquè professen i practiquen una mena d'amor que, des del seu punt de vista, no és "fèrtil". Els costa d'entendre que fèrtil no és necessàriament la mena d'amor que desemboca en la reproducció, sinó que és fèrtil l'amor que fa felices les persones que el viuen i el comparteixen. (…)"

Sebastià Alzamora    

La foto, de Pere Virgili, avui a l'Ara: membres del col·lectius LGTB van celebrar al Parlament l'aprovació de la nova llei.