Junqueras a TV3, 10 frases i una piulada

Dimarts Oriol Junqueras va ser a TV3, en una entrevista com a cap de l'oposició que em va semblar rodona. Que guanyava alçada a mesura que avançava i, a la fi, esdevenia colossal. I sí, l'home a vegades s'embala i potser va massa depressa parlant, però les idees són clares i s'endevinen properes. L'actitud va ser tothora serena i a mi em va impressionar per tots els missatges que aconseguí d'enviar en tan poca estona. Impressionant, sí. "I què has de dir, tu!", deu pensar algú. Doncs dic el que vaig veure, i ho consigno perquè, per ser exactes, hauria de dir que a mi "també" em va impressionar, com tanta d'altra gent que ahir, a la feina, a l'hora del cafè, o dinant, encara en parlava. Més de 600.000 espectadors, i una col·lecció de missatges tan clars que m'atreveixo a pispar-los de l'Ara ("L'entrevista a Oriol Junqueras a TV3, en 10 frases"), i fixar-los al costat d'un tuit que, bon punt es va acabar l'emissió, vaig retenir d'Eduard Voltas. Un tuit enmig d'un devessall de piulades que van situar també aquest #junquerasTV3 trending topic!

I doncs Eduard Voltas, bon punt s'enllestí l'entrevista jutjava: "El millor moment de #JunquerasTV3 ha estat la denúncia dels interessos de l'establishment vs interessos de la majoria". I no en tinc cap dubte.  Ho remarco aquí, en primer lloc, perquè en el decàleg de l'Ara la cita no hi serà i, pel meu gust, és fonamental. Deu ser que venim de l'ala esquerra? "El futur del país no l'havia de decidir un polític ni un senyor que té molts diners, ni un senyor que representa un altre senyor que encara té més diners. La decisió l'han de prendre tots i cadascun dels ciutadans. Ho decidirem tots anant a votar". Doncs queda dit. Després, tota la resta. Un retall a conservar:

1. El paper d'ERC a l'oposició però donant suport al Govern. "L'oposició que fem és el que fa el cap del partit socialdemòcrata alemany, encara que ells són al govern, o el d'Holanda que no és el govern, o el que fa Rubalcaba a vegades, quan es tracta de la unitat d'Espanya. (…) Quan ho veiem a fora diem, mira que bonic, com s'ajuden, i aquí la gent ho entén".

2. La candidatura a les eleccions europees. "Segur que no és cap fracàs no haver fet una candidatura conjunta [amb CiU]. ERC és responsable del que ella decideix, no del que decideixen els altres. Nosaltres prioritzarem els Països Catalans, i que a la nostra llista hi hagi independents, persones que representin la socialdemocràcia".

3. El 'no' rotund de Rajoy a la consulta. "Defensarem els nostres marcs legals. Si no serveix l'espanyol, defensarem el català i els principis del dret internacional, el que marca el tribunal de l'Haia, que avala que són els ciutadans el que han de decidir, que és la democràcia la que ha de determinar els marcs legals i no els marcs legals les que han de condicionar el dret a vot".

4. Pla B?. "El nostre full de ruta la consulta, que és la millor eina, la que té més capacitat de convenciment. Hi ha més del 80% dels ciutadans que diu que vol votar i encara més que diuen que acceptarien el resultat. També és el millor de cara a la comunitat internacional. Per tant, intento no especular sobre escenaris alternatius [eleccions plebiscitàries] perquè no vull afeblir l'escenari millor [la consulta]."

5. Certesa. "El 9 de novembre hi haurà consulta, sense cap dubte, no és hipotètic. I després tindrem una gran feinada, perquè el resultat serà un sí-sí, el suport de la societat és amplíssim (...) "La millor garantia que el procés acabi amb èxit són els ciutadans, perquè passarà el que vulguin els ciutadans que passi".

6. Reacció d'Europa. "Estem convençuts que Europa farà de mediadora, però també sabem que fins a aquest moment hi haurà molta gent interessada a dir que això no passarà. És normal. Fins que no votem, fins que no hàgim guanyat, què som, si no una afer intern de l'estat espanyol? (…) Per això és tan important votar".

7. Unió al bloc pel dret a decidir. "Jo confio, vull confiar i necessito confiar en el president, i no sortiré d'aquí, i també en ICV, la CUP".

8. El PSC ha baixat del tren... "Només una mica. Han baixat del tren alguns dirigents del partit, però moltíssims regidors, la gent del territori, estan a favor de la consulta i del procés. El que és cert que la seva direcció [del PSC] fa tot l'esforç per allunyar-se de l'exercici democràtic. No els demanem que siguin independentistes, però sí que els podem demanar que siguin democràtics."

9. El paper dels empresaris. "Estic convençut que una amplíssima majoria dels sindicats i l'empresariat estan compromesos amb la democràcia, defensen el referèndum. (...) L''establishment' existeix i es beneficia, per exemple, del fet que a Catalunya es produeixi l'energia més barata i la paguem cara. Segurament pressionen per conservar els seus privilegis i tenen certa temença que els ciutadans construïm un nou país i el puguem fer molt millor per evitar que no ens puguin fer el que sempre ens han fet".

10. Catalunya independent i monolingüe? "No. El català no ha de ser l'únic idioma oficial. Ha de ser la llengua vehicular a l'escola i la llengua prioritària a l'administració. Però els ciutadans que ho vulguin hauran de poder ser atesos en castellà a l'administració i en la justícia. Anem a conquerir drets nous, no a retallar-ne a ningú".

"No os indignéis tanto" (anunci)

El llibre va sortir el novembre passat, però es va esgotar just abans de Nadal. Ara, -després de Reis!- n'arriba la segona edició. No os indignéis tanto, de l'editorial Astiberri, de Bilbao. A mi em va agradar molt. Elogi de la desobediència -i de la nova democràcia!?. Una reflexió, també, sobre el sentit de l'humor i, doncs, moltes rialles compartides. Com que el signa el Manel, que és el meu germà, i a més a més n'ha fet córrer l'anunci, abans no s'acabi aquest mes de gener tan llarg m'afegeixo a difondre'l. Amb orgull, és clar!

24 de gener, els nacionals a Manresa

Aleshores se'n deien els nacionals, però per ser exactes eren les tropes franquistes. I avui fa 75 anys justos que van entrar a Manresa, al darrera de les últimes tropes republicanes que, al seu pas, havien provat de volar tots els ponts sobre el Cardener. De tot plegat ens en queda un bon testimoni amb les fotos de Llorenç Gamisans, àmpliament difoses a les pàgines de la Història gràfica de Manresa: les tropes de xoc marroquines ja eren a la ciutat a mig matí, amb els terços de requetès de Lácar i de Montejurra, sense que hi hagués cap resistència militar. Aquests dies torno a fullejar els llibres de fotos, al costat de la commemoració dels bombardeigs a la ciutat -cinc dies abans, el divendres 19 de gener de 1939, encara metrallant civils i bombardejant objectius qualificats d'"estratègics"! Era el desastre de la guerra i aquell final que baratava la por per la pau, al més alt preu: molta més por encara. Van poder tornar les missses, és clar -i el 25 va ser grossa i participada, davant de l'institut Lluís de Peguera. Semblava que hi era tothom, i potser hi era, és clar. Però ni se'n va anar la gana ni encara menys la misèria que ara s'instal·lava, definitivament i per molts anys, a tot arreu.

Aleshores se'n deien els rojos, i el meu avi m'ho havia dit amb la boca petita: els rojos van perdre la guerra. Els rojos sí, i nosaltres no n'érem pas, de rojos. Però, paradoxalment, sabíem que també l'havíem perduda, la guerra. Perquè la victòria havia estat contra els rojos però també contra els separatistes, que era un pecat que, pel que sembla, havíem comès pel sol fet de néixer catalans. I per això, malgrat ser festa a Manresa molts vint-i-quatres de gener, a casa no calia celebrar res. El punt de silenci i la por, aquella misèria sorda que déiem: saber que amb "la liberación" havíem quedat definitivament empresonats. O gairebé. Al capdavall la victòria franquista de 1939 ha durat fins molt més enllà de la mort del dictador: inoculant la desconfiança envers la política o la diversitat. Fent creure que la injustícia és connatural dels éssers humans. Assumint que som un poble assenyadament vençut... Una crosta que encara ara, setanta-cinc anys després, ens costa de desempallegar-nos.

La foto és de Lloenç Gamisans i Vilaplana, a la muralla del Carme, el dimarts 24 de gener de 1939

Encara el PSC

No és el primer cop que m'atreveixo a parlar del PSC. Hi tinc flaca, ni que sigui perquè la seva caiguda evident em sap greu. I me'n sap perquè tindrà, segur, un cost social que percebo elevat. Tant li costa a l'equip de Pere Navarro assumir la realitat? Des de la setmana passada, el PSC és al mig del fang. I els seus dirigents no l'endevinen mai: han abraçat amb gest desesperat l'opció espanyola. La del PSOE i la el PP. La de C's -no puc oblidar aquella foto del dia de la Constitució!. Els expedients, les represàlies, aquesta voluntat d'eliminar la diferència, ha esdevingut el pitjor descrèdit per un partit històric.

Avui, Ferram Requejo (a l'Ara, "Cadires petites"), evidencia les incoherències del PSC i en subscric l'anàlisi. "Van començar la legislatura dient que s'abstindrien sempre sobre la qüestió territorial, una posició bastant incomprensible per a un partit seriós a Catalunya. A continuació es van manifestar a favor d'una consulta als ciutadans de Catalunya perquè es pronunciessin sobre el seu futur polític, però a condició que fos "pactada" amb el govern central. Quan des del Parlament de Catalunya s'inicia el procés per sol·licitar la transferència de competències per canalitzar aquest pacte, la posició del partit és votar-hi en contra. La justificació és circular: hi votem en contra perquè no es tracta d'una consulta pactada i no es pot sol·licitar que sigui pactada sense haver-la pactat prèviament (ni el Polònia ho supera!)." Però és clar, la realitat no és un programa d'humor. I les actituds acaben per esdevenir lamentables als ulls de tothom. Tant, que ni els que encapçalen l'operació em penso que se'n puguin sentir satisfets, més enllà de salvar uns pocs escons -els seus?- del desastre que és a punt d'enfonsar-los.

En acabar, em baixo aquesta "Crida socialista pel referèndum": "Els socialistes catalans hem de ser on ens pertoca: al primer rengle, com sempre. Hem de treballar amb tothom que propugni la celebració del referèndum, sigui quina sigui la posició que cadascú pugui prendre després pel que fa a la resposta a la consulta". N'hi hauria prou amb això! I m'alegro molt de veure-hi noms coneguts -del Bages, d'arreu del país. També n'hi trobo a faltar, és clar. Però de tot l'episodi em quedo amb la dignitat que defensava Marina Geli, a la sortida del ple del Parlament, la setmana passada: "Volia tornar a casa, mirar el meu fill a la cara i poder-li dir que no l'he traït". Ho pot dir tothom això? Contra allò que sembla, la submissió no sempre triomfa, sortosament. I jo me n'alegro, perquè em permet conservar la confiança no pas cegament en caps sigles sinó, sobretot, en les persones i en els projectes que, amb els fets, defensen.

La foto és del maig de 2013, i la pispo de l'Ara. Com deia aquell, en Navarro amb la cara ja paga.

Una entrevista a Regió7

Quan em va trucar el Xavier Domènec aquest Nadal per fer-me una entrevista "dels quatre cantons" per al dominical de Regió7 em va fer tot l'efecte que ja me l'havia fet anys abans. I es veu que no, que eren "d'altres entrevistes". Tot plegat va quedar com queden aquestes coses, un repàs amb voluntat exhaustiva que mai ho acaba de ser. De petits, a la televisió se'n deia "esta es su vida". En el meu cas, una hora i mitja de conversa concentrada en dues pàgines de diari. En Xavier Domènec, vint-i-cinc anys després, torna amb l'inevitable episodi de Tabola. El meu pas per la política, l'actualitat docent… i el qüestionari de cada diumenge. Com que no ser dir mentides, li reconec que no tinc mite eròtic particular encara que, com en Rubianes, gairebé m'agraden totes les senyores. I que he estat molt de missa, que escric amb ploma i tinc la mateixa nòvia des del 77. I tot això, i allò. No res, tot plegat. Diumenge entrant en sortirà un altre.

El retall del diari, del diumenge 12 de gener. I amb tot, una pífia al final del qüestionari: un lema per a la meva vida? No sé perquè, van repetir la darrera resposta. Posats a ser kumbaiàs, el lema és "Estima, i tot canviarà". 

… Menysditerrània?

Sempre que m'arriben notícies sobre la Mediterrània -sobre la Fira Mediterrània de Manresa- em desperten el mateix interès que fa molts anys, quan la vaig veure néixer i créixer. I encara que no sempre m'agradin les seves propostes, provo d'estalviar-me qualsevol comentari que es pugui malinterpretar. Al capdavall, la Fundació ha d'anar fent la seva tasca -això és, complir un encàrrec, cercar recursos i complicitats, i garantir la continuïtat d'un pojecte que, si ja va néixer amb interès, encara en té més avui dia.

Puc dir doncs, que la notícia d'ahir em vaig sorprendre realment? De primer va ser en format digital. La immediatesa d'un ManresaInfo o El setmanari avançaven que "La Fira Mediterrània de Manresa ha decidit reinventar-se" que no és pas un propòsit menor! L'objectiu d'entrada no és nou -prestigiar la cultura popular- però es recull la pretensió de "treure els sentiments pejoratius que té la cultura popular i fer que això ens permeti captar nous públics" (sic). Com que les declaracions semblen de bursada, he esperat unes hores més. I Regió 7, avui dissabte, no em deixa pas més tranquil. El canvi de dates de novembre a octubre és poca notícia al costat del titular a cinc columnes: "La Generalitat convertirà la Mediterrània en un mercat específic de música tradicional". La Fira, doncs, se centra en la música i -en una nova línia estratègica- incorpora manifestacions de cultura popular per tal que, diu el mateix director general Lluís Puig, "llueixi, però sense estar sotmesa a les exigències d'un mercat de compra-venda". Passo pàgina, tot desitjant que aquest embull d'idees no sigui allò que em sembla. I aleshores, a la contraportada, una columneta de menys de cent cinquanta paraules que signa el mateix director de Regió7, en Marc Marcè, em retorna als meus temors. Ho titula "Menysditerrània". Quedo com ell que, "ja ho veurem". I encara que jo no li compraria tots els arguments, em fa l'efecte que afina prou com per fer-me'n aquí mateix ressò:

Menysditerrània
Marc Marcè - Regió7, 11/01/14

"El que es va entreveient dels plans de la Generalitat per a la fira Mediterrània resulta força inquietant. El pla -encara força nebulós- és cenyir els continguts de la fira a les anomenades músiques del món (una manera d'excloure la música extraterrestre) i afegir-hi les manifestacions de cultura popular, però aquestes fora del mercat. O sigui: una fira basada majoritàriament en el folk (diguem-ho fàcil) i complementada amb castellers, bastoners i gèneres afins. Res de cavalls ballarins ni de titelles que mouen dinosaures gegants. Això, que és el que més espectacle dóna, i el que més agrada al públic massiu, va fora. S'intueix que la Generalitat fa una concessió als gèneres populars que no senten que tenen un espai propi, satisfà fires i mercats que veuen intrusisme en la proposta manresana, i aprofita per estalviar. Ja ho veurem"

Ho anirem veient, sí, i compto que en parlarem més d'una altra vegada encara... 

Qui no coneix Ramon Cabra?

Les festes de Nadal són a punt d'acabar amb aquest imminent dilluns de Reis. S'acaba també un altre any de Pastorets a la sala "Els Carlins" i, per això, aquest mes de gener a la revista "El Pou de la gallina" hi presento en Ramon Cabra: més de trenta anys a la tramoia del teatre i encara és hora que se'ls miri sencers! Perquè en Ramon és home de bambolines, el de manteniment, la mà invisible que va greixant la màquina… Mai ha parat quiet. "Qui no coneix en Ramon Cabra?". El dibuix, extraordinari com sempre, és de Maria Picassó.

Ramon Cabra,

una vida apriant nyaps  

Ara direu que no sabeu qui és, aquest Ramon Cabra. Però si us dic “el Ramon dels Carlins” de seguida se us farà present. Fill d’Olvan i amb una mata de pèl blanc per barret, el Ramon va entrar ganàs a la brigada municipal de manteniment l’any 1981, aleshores dels nous ajuntaments democràtics. Ell hi va encaixar de seguida, perquè ja era d’aquells homes que sap fer de tot, i això l’avalava. Compteu, de primer van ser disset anys fent ballar la cistella del camió pluma. I en acabat, encara en va estar gairebé deu més a Bufalvent, al taller de manteniment, ordenant i endreçant, deixant i tenint les coses sempre a punt. Però si no vau coincidir mai en una obra municipal, si no el vau veure mai al peu d’un fanal o resseguint jardins públics, l’heu de conèixer segur perquè és l’home dels Pastorets als Carlins. I és que a la vida tot es trena sol –i a vegades s’embolica. El Ramon a la brigada hi va conèixer l’Eugeni, aleshores també cap de tramoia dels Carlins. I ja hi vam ser! De primer amb el grup de l’Espantall i després al teatre de “els Carlins”, tot plegat sumen almenys 32 anys de Pastorets!. Al principi amb l’Eugeni, és clar, i amb en Riera i en Pararols... però a ell encara avui li trobaríeu, als Carlins. Perquè hi fa de tot, des d’escombrar i endreçar, fins les tasques de manteniment. Tot ho sap apriar! I és clar que no està sol, que per parar el cop de cent quilos de dimoni un vespre de pastorets han de ser sis al fons de la trapa! A l’altre extrem, té moments d’especialista pur. Posem per cas la Mare de Déu: ell tot sol la fa pujar –ell i un motoret de molta artesania i mirament!. El cas és que per Nadal són colla, sí, però el curs de l’any se’l fa prou sol, i no hi plany l’estona. “Es cuida del teatre, ves” us dirà la dona, amb el punt de comprensió que els anys i la paciència donen, talment abans van tenir la dona de l’Eugeni pels Carlins i el Conservatori, o la del Vicenç pel Loiola. Perquè és ben clar que si t’agrada... no ho pots deixar. I això que el Ramon, per ser a cada moment clau dels pastorets, resulta que no els ha vistos mai sencers. I per molts assajos que s’ha empassat, no pensa pas fer-los!!

El tramvia groc, de Joan F. Mira

Amb els llibres de memòries em passa que hi tinc una inicial prevenció, temorenc de trobar-hi poc més que una història personal, més o menys sorprenent és clar, però anecdòticament personal. I bo, el text que Joan F. Mira presenta a El tramvia groc, tot i tractar-se de les memòries de la seva infantesa, supera llargament l'anecdotari per elevar-ne els continguts, amb el propòsit explícit de "la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure". A mi, ras i curt, m'ha captivat des del primer moment. Des de la introducció, sota els auspicis de Sant Agusti, titulada "L'ample palau de la memòria", -allà on hi ha "els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits". Després vénen enumerats deu capítols fins arribar a la coda final, "un resum condensat i molt breu d'allò que podria haver o hauria d'haver escrit sobre l'episodi final i dramàtic de l'etapa primera de la meua existència…".

En conjunt, tindríem una rèplica literària a Descartes amb un "recordo, per tant existeixo", no només pràctic per tal de preservar la memòria sinó, i sobretot, per il·luminar el sentit "de possibles futurs". I encara més, utilíssim a l'hora de fer literatura. En paraules de Josep Pla, a qui també Mira s'encomana a la introducció: "Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d'un diari íntim vastíssim -unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida". És amb aquesta cendra que Joan F. Mira pasta El tramvia groc.

I és que no cal haver viscut al barri de La Torre de València, a peu del Camí Reial de Madrid, gairebé davant la parada del tramvia groc. Ni això ni haver nascut el 1939, per submergir-nos en la grisor de l'etapa i, al mateix temps, captar-ne totes les subtileses per mediocre que fos tot plegat. Potser per això jo, en la lectura hi endevinava retalls dels meus avis i fins dels meus pares i tot plegat, sense que res coincidís, m'era absolutament pròxim. I, al capdavall, també m'acosta al meu passat i a la reflexió que -m'he fet gran- tantes vegades faria als meus alumnes de classe, adolescents tots ells de final d'ESO o batxillerat:

“No estic segur, ni de bon tros, que ara mateix la vida d’un infant o d’un adolescent, plena d’imatges de colors en alguna pantalla, de jocs electrònics mirant fixament figuretes que corren s’agiten i esclaten, de missatges escrits amb poques paraules trencades, de relacions irreals a través de petits aparells, tinga la mateixa substància, emoció i espessor, la mateixa realitat material i carnal que va tindre la meua amb tramvies, antics carrers urbans, trànsit de carretera i camins entre els camps, amb sorolls de motors i de carros i silencis molt llargs, amb portals gairebé sempre oberts i amb portes inexplicablement sempre tancades, amb cases i espais transparents i llocs plens de secret i de misteris, amb quietud, moviment i sorpreses. La terra llaurada i regada, els bancals i les plantes, el món vegetal, els animals, la fusta i el metall, eren el testimoni immedat de la diversitat inacabable d'aquest món, i no calia ni tan sols eixir de casa per constatar la infinita varietat de les persones: aquesta varietat trucava tan sovint al picaporta, ens visitava tan regularment, que ja formava part d'una experiència gairebé quotidiana, de tal manera que allò que podia haver sigut insòlit era en realitat habitual. La varietat dels humans no la trobava només al tramvia, al pas per l'hospital o al carrer de les putes: venia a la porta de casa". (Cap. 8, p. 249)

I doncs he enllestit i he desitjat vivament que l'autor escrigui en el futur un nou volum de records, tal i com suggereix el final de El tramvia groc: "Qui sap si els podré explicar llargament algun dia. Només diré que van ser uns anys profitosos i plens, que no he lamentat mai haver viscut. Laus Deo". Jo ja des d'ara l'espero.

Recomençar aquí, de Joan Manuel Tresserras

El primer article d'aquest 2014 que Joan Manuel Tresserras publica avui a l'Ara és solemne, i ho és perquè anuncia un canvi en el recompte dels temps -"ara parlem i parlarem de mesos i setmanes; de dies i hores"- a l'hora de posar punt i final al pocés de subordinació que hem patit durant tres-cents anys. O, en unes altres paraules, anuncia una nova etapa històrica i el moment fundacional que som a punt de viure plegats. Recomencem, doncs. I ho fem aquí. El text, Ara, dijous 2 de gener de 2014,  el conservaré sencer a la carpeta de retalls, al costat de la foto de Raymond Roig, Hands, escollida foto de l'any per The Wall Street Journal. L'oportunitat és real i imminent.

Joan Manuel Tresserras

Recomençar aquí

És un desig, però és també l'expressió d'una ambició política. Bon 2014. Que el 2014 estigui a l'altura de les nostres expectatives. Que sigui l'any del desacomplexament i la dignitat. L'any de l'afirmació catalana de sobirania. L'any del pronunciament democràtic de la ciutadania sobre la independència. L'any que, al marge de les intencions i les obstruccions de l'Estat, per la via del referèndum o -si ens l'impedeixen- per la via d'unes eleccions, el poble català manifestarà la seva voluntat.

Després d'un complex procés de presa de consciència, havent patit la persistent acció repressora, negadora i denigradora de les institucions espanyoles, la pacífica, oberta i diversa societat catalana dictaminarà. Dirà si vol assumir directament la responsabilitat de triar i gestionar el propi futur, o si prefereix mantenir la vinculació de dependència i subordinació dins l'Estat, gestada en l'ocupació i sotmetiment de 1714, i les seves posteriors actualitzacions.

El 1714 ha representat per als catalans la memòria de la derrota, la pèrdua de drets i llibertats, la satel·lització de les classes dirigents. Jaume Vicens Vives considerava, a Notícia de Catalunya (1954), que el 1714 els catalans havien topat amb un Estat modern "imposat per la conquesta" i "organitzat per mantenir-la". Així, per Vicens, el 1714 "el fet essencial és que l'estat es converteix definitivament en una cosa distant, inassolible". Per això, conclou, "contra l'estat advers i inassolible, els catalans reaccionaren o bé combatent-lo o bé negant-lo". Ara, però, les coses han canviat molt. Al 2014, les velles classes dirigents han estat desplaçades com mai abans. I les noves classes centrals de la societat catalana, treballadores i il·lustrades, han pres la iniciativa i tenen l'ambició de liderar la construcció d'un estat i d'un model social nous. Ara, la mobilització ciutadana és popular, és transversal, és propositiva i vol instaurar un poder democràtic.

Per què el 2014? Algunes anticipacions arriscades l'assenyalaven com l'any del capgirament. La més rellevant, sens dubte, la de Josep-Lluís Carod-Rovira. A 2014. Que parli el poble català (2008) marcava un horitzó democràtic, un punt d'inflexió. Però, sobretot, detectava uns corrents socials emergents i aportava la posada al dia doctrinal del catalanisme per a la nova etapa d'hegemonia independentista. Pels més optimistes, doncs, havia començat un compte enrere ple d'incerteses però que contenia un objectiu. Les condicions i oportunitats històriques també es creen amb esforç i tenacitat. Ara algunes incerteses es mantenen, però la sobirania i la llibertat són ja en el centre del debat de la política catalana. El compte enrere d'anys s'ha acabat. Ara parlem i parlarem de mesos i setmanes; de dies i hores. Una part molt significativa de la societat catalana ha triat el 2014 per posar el punt final a la subordinació a un estat que l'ha menystingut i violentat. I fer efectiu el dret a decidir el 2014 ha esdevingut un factor de mobilització, d'il·lusió i d'esperança. L'oportunitat s'ha fet real i imminent.

Els que no participaven ni participen del neguit emancipador català han volgut denunciar una mena de sacralització del 2014 com a prova de la falta de projecte polític de l'independentisme, refugiat en les ressonàncies romàntiques i mitificadores de la celebració del Tricentenari. S'equivoquen. Celebrem i celebrarem els 300 anys de la caiguda de Barcelona i les institucions catalanes a mans dels Borbons. I els 200 anys de la fi de la Guerra del Francès. I els 100 de la posada en marxa efectiva de la Mancomunitat. Però, sobretot, celebrarem el punt de partida d'un procés nou. L'arrencada d'una etapa històrica nova. No tenim només esperit commemoratiu sinó, sobretot, ambició fundacional.

El 2014 celebrem sobretot el futur que comença. Volem recomençar. Volem encetar una trajectòria pròpia, disposant dels mateixos instruments i ressorts que els pobles emancipats de la terra. I volem fer-ho aquí. En aquesta nostra terra de pas, per on tothom pot transitar i on molts volen quedar-se.

De vegades les tradicions utòpiques, aclaparades per les dificultats de les societats que les esperonaven, solien projectar-se en paradisos llunyans, en terres incògnites, on fos possible tornar a començar i construir una societat millor. Nosaltres no volem fugir enlloc. Nosaltres en quedarem. Votarem. Ens emanciparem. I construirem la nostra utopia democràtica i socialment avançada aquí. De fet, ja hem començat.