Avui es parla d'Iberpotash

Dissabte passat, en una matinal organitzada per ERC-Sallent, vaig poder passejar i conèixer en directe la problemàtica dels runams salins a la nostra comarca. I és clar que, com tothom, moltes vegades havia contemplat el runam de la Botjosa, a tocar de a recta que mena a Sallent. Però la Botjosa no és res comparat amb la nova muntanya artificial que es contempla des del Cogulló. I és que dissabte vam pujar fins el Cogulló i, des d'allà, des de l'antic jaciment ibèric, vam poder adonar-nos de les dimensions espectaculars del nou runam. Els seus efectes salinitzadors sobre les aigües del Llobregat i del Cardener són de sobra coneguts, però cal ser al davant d'aquella nova munyanya per veure les dimensions colossals de la qüestió. Si, en acabat, arrodoniu l'excursió fins el torrent de Soldevila comprovareu els estralls que ocasiona la sal en els aqüífers: ni al mar podreu tastar mai una aigua tan salada!

I és d'Iberpotash que vam acabar parlant, perquè la trobada va continuar a la sala polivalent de "El Centru", a Cabrianes, aprofitant que comptàvem amb l'assistència del diputat Marc Sanglas, portaveu d'ERC a la Comissió de Territori i Sostenibilitat, i també del diputat comarcal Dionís Guiteras. A Cabrianes també hi van ser presents les plataformes Prou Sal i Montsalat (Jep Ribera i Florenci Vallès) que van exposar el seu posicionament respecte la salinització de les aigües. I encara Mirella Cortès -ex-alcaldesa de la vila i ara mateix portaveu municipal d'ERC a Sallent-  qui va explicar l'impacte mediambiental dels runams salins al territori, i l'enfrontament de tots aquests anys per poder canviar les coses.

En el debat es va fer públic el cost econòmic que ha suposat i encara suposa per a les administracions el manteniment de l'activitat minera, les fuites del col·lector de salmorres i els costos mediambientals que suporta el territori. També s'hi esmentà l'historial de les últimes sentències que ha efectuat el TSJC relacionades amb la fiança que ha de dipositar l'empresa Iberpotash per a la restauració dels runams salins, l'anul·lació del POUM de Sallent i aquella altra anul·lació que, coincidència, aquella mateixa setmana havíem conegut. Parlo de l'anul·lació per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, de l'autorització ambiental que l'empresa Iberpotash havia rebut singularment del conseller Francesc Baltasar l'any 2008, ja que l'explotació no ha obtingut encara mai llicència d’activitats... En fi, amb l'autorització ara mateix tombada, i encara amb requisits aleshores pactats però no del tot acomplerts, Iberpotash queda en una situació incerta.

O prou incerta perquè l'empresa desplegui, d'ençà que dimecres Regió7 anuncià l'anul·lació de l'autorització, una intensa campanya de comunicació que fa parlar a tothom, i bé, de la seva tasca. L'acalde de Sallent obria foc dijous i, per una vegada, salvava una decisió de l'anterior govern de la Generalitat per manifestar que aquella autorització, "pretenia fer les coses ben fetes". Encara més, David Saldoni jutja que l'actual empresa, que també "vol fer les coses ben fetes" però que és presonera del llast que arrossega. L'endemà de l'alcalde eren "els treballadors" que, com el Govern de la Generalitat, volien aparèixer "al costat de l'empresa". I el dissabte, Regió7 recollia que el comitè de la mina de Sallent reclamava "un acord extrajudicial per no tancar". Acabo el recull amb la tribuna que el diumenge, també a Regió7, signava José Antonio Martínez Álamo , conseller delegat d'Iberpotash. ("Deixar fer i fer-.ho bé"). Potser l'arrencada era matussera ("Els darrers mesos hem viscut una veritable muntanya russa…" metàfora de mal gust als peus del Cogulló. Però tota la resta és d'una delicadesa inquietant. Perquè s'exclama de l'herència acumulada en aquests gairebé cent anys de mina, perquè defensa el notable esforç entre mineria i medioambient que han impulsat i perquè, després de recordar que Iberpotash ja és el principal motor econòmic de la comarca, insinua repensar-se futures inversions i fins engegar-ho tot a rodar. 

No m'allargo. La tribuna del senyor Martínez Álamo és prolixa i treballada, i no voldria acabar sense admetre que el to i les formes ara mateix deuen formar part d'una nova estratègia empresarial. Benvinguda sigui! Dissabte, a Cabrianes, també Mirella Cortès ens plantejava la importància que Iberpotash tingui continuïtat a la nostra comarca. Però ens esperonà a continuar treballant per tal que l'empresa compleixi les normatives mediambientals de la mateixa manera que s'exigeix a qualsevol altra empresa. Al capdavall, el runam ja no desapareixerà però, en podem assumir noves ampliacions? I el trasllat de la Botjosa, és la millor solució? O amb la impermeabilització passaríem? I tot plegat, encara... qui diu que ho paga? 

Com en els millors serials, direm que "continuarà". Però cal agrair a tots aquells que, des de fa vint anys, ho segueixen i ho denuncien, i fins aconsegueixen fer repensar decisions que semblaven definitives.

A la foto, Mirella Cortès s'adreça als assistents, des del Cogulló. La immensitat d'aquesta nova muntanya de sal fins ha acabat per amagar la imatge de Montserrat.

Triomf de Rosa Leveroni x Mireia Cirera

Avui hem dut els nanos de literatura de batxillerat a l'espectacle Leveroni, la doble resistència, que els organitzadors del cicle "Tocats de lletra" havien ofert a tots els batxillerats de Manresa. Jo hi havia apuntat els dos grups que porto al Guillem Catà, més per fidelitat al cicle que per altra cosa: Leveroni no acostuma a ser lectura obligatòria i, posats a fer, ja tenim prou feina. Però l'espectacle per als centres educatius era gratuït i l'experiència dels anys passats sempre havia estat satisfactòria. De manera que hem anat baixant des del barri fins al Conservatori de Música, quaranta-vuit nois i noies objectivament contents, i això perquè s'estalviaven les classes d'un divendres, més que no pas pel reclam de l'encara inconeguda tristesa melanconiosa de la Leveroni. Afegiu-hi la professora d'anglès i jo mateix, i ja tindreu arrodonides amb precisió ribiana les cinquanta localitats que ens reservaven.

I ha funcionat! Digue-me desconfiat, però cada any em passa el mateix: pateixo, tinc pànic als recitals poètics. Sé que són formidables quan funcionen -però que són terrorífics quan naufraguen. I avui, avui també Leveroni ha reeixit. I com! 50 minuts de Rosa Leveroni no són broma davant cent vint adolescents -del Pius, de l'Ave Maria, del Guillem Catà. El cas és que Leveroni, la doble resistència havia estat espectacle inaugural d'aquest Tocats de lletra, el 4 d'octubre, al Kursaal. La crítica aleshores ho jutjà tot positiu, però la prova dels adolescents és sempre una prova especialment difícil. Doncs bé, avui Mireia Cirera i els saxos d'Òscar Castellà, han dominat l'auditori. Cirera és la Leveroni des del primer minut. I no ho dic pel vestit o el tallat de cabells, que també. Ho subratllo perquè Mireia Cirera ens acompanya en un recorregut que guanya alçada des dels primers textos, els poemes de joventut. I els de la guerra. I la grisa postguerra, quan la resistència -individual i col·lectiva, de dona i de poble- es fa especialment dolorosa. Com una exhalació, Leveroni s'ha entès i ha arribat endins-endins. I sí, és cert que n'hi havia algun que dormia, potser si: però fins i tot aquest ha estat discret. La resta del grup seguien amb atenció aquest anar i venir desoladíssim del duet Cirera-Leveroni amb el suport de veu i saxos d'Òscar Castellà. Per a major goig, el llibret lliurat gratuïtament a l'entrada permet seguir sencer el recital. Tot plegat tan fàcil i tan complex alhora. Ben pensat i ben resolt. Inoblidable.

Un bes, et donaria, un bes...

Al capdavall no dúiem més recepta que la d'escoltar i ser respectuosos. No havíem treballat prèviament ni el postsimbolisme ni el simbolisme a seques. Si encara passem per Ramon Llull!. Els assistia un únic consell: deixar-se endur per les paraules, en tindrien prou amb les que entenguessin. Com una música, com un raig. Aleshores, la veu de Mireia Cirera, càlida i clara, ha aconseguit fer tota la resta. Al capdavall, si he entrat amb por a l'Auditori, n'he sortit entusiasmat. Són els millors cinquanta minuts d'aquest curs!. I sé -n'estic segur- que la Leveroni fragil i discreta, estimadíssima, encara és viva entre alguns dels meus alumnes, com si també ells aconseguissin sentir, per un moment, la rosa encesa del desig mitjançant la paraula:

No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...

La foto, tot just arribar al Conservatori de Música: els cinquanta del Catà hem estat els primers i hem pogut triar lloc.

Exercir la democràcia (Junqueras a La Vanguardia)

Per a la "carpeta de retalls", un article d'Oriol Junqueras. Claredat meridiana, argumentari senzill. A qui li costa d'entendre? Jo em penso que gairebé caldria memoritzar-lo. Perquè ha començat l'any darrer i, per sobre de tot, cal tenir els criteris clars. Això, i serenitat i fermesa. Lectura altament recomanable, doncs: avui la majoria de catalanes i catalans només volem votar. I assumir els resultats.

Un clam de nord a sud

Oriol Junqueras, president d'ERC

Sempre hem dit que abans que independentistes som demòcrates. I fóra d'esperar que entre els que prefereixen seguir sent governats per Madrid també prevalgui aquest criteri. Tanmateix, pel que fa als portaveus de partits com el PSOE o el PP, no sembla pas que així sigui. Només així s'entén la negativa radical a acceptar un referèndum que permeti als catalans expressar amb claredat quin és el futur polític que desitgen pel país. Perquè ser demòcrata vol dir acceptar el veredicte de la ciutadania, tant si és per dir que Sí com per dir que No.

Dues opcions perquè volem una resposta clara i explícita. I perquè les alternatives decauen pel seu propi pes. De fet, gairebé és innecessari fer pedagogia en aquest sentit quan cada dia, des de les files dels dos grans partits de l'Estat, es llencen torpedes a la línia de flotació de les suposades terceres vies. Pels seus fets els coneixereu, podria dir un bon democristià. Només cal observar els pressupostos generals de l'Estat i la caiguda de la inversió en prop d'un 25%. I que, en canvi, malgrat la crisi, la recaptació a Catalunya no para de créixer en favor de les arques de l'Estat. D'aquesta manera, Madrid incrementa l'extracció de recursos de Catalunya i en retalla encara més les inversions. (...)

La tercera via que propugnen alguns catalans, ingènuament en el millor dels casos, és una via que ja no té ni estació de sortida, perquè d'estació d'arribada no n'ha tingut mai. És per això que el catalanisme s'ha estavellat històricament un cop i un altre. Senzillament perquè dos no s'entenen si un no vol. I la part de l'Estat ha fet mil i una demostracions de quina és la seva actitud, que no concep cap mena d'entesa que no passi per una relació de subalternitat i submissió. Insistir en fer el mateix camí que tantes vegades t'ha portat a un carreró sense sortida és d'una irresponsabilitat o candidesa, també en el millor dels casos, que no ens podem permetre arribats a aquest punt de la partida. El procés de l'Estatut és massa recent com per demanar un exercici d'amnèsia col·lectiva. Per no avaluar a quina mena de paradigma responen les crides vagues al diàleg posant perversament ambdues parts al mateix nivell. Què més voldríem els catalans que Madrid fos com Londres i poder acordar una consulta! (...)

Anem per feina, doncs, i deixem de perdre el temps en favor d'aquells que tenen com a únic objectiu impedir una consulta a Catalunya, impedir que els catalans decideixin el seu futur. La tercera via és fum, un fum espès i tèrbol, i serà així fins que no veiem el senyor Rajoy (o Rubalcaba) posant una proposta sobre la taula. Si això s'esdevé, ja ens ho faran saber, i si no és així, és perquè no n'hi ha cap. La consulta no respon a un caprici, és el mandat de les eleccions, el mandat de la gran majoria de catalans. I la feina de les forces polítiques és fer tot el que està a les nostres mans perquè la ciutadania pugui votar i decidir. La missió d'un representant popular és facilitar l'expressió de la ciutadania, no dificultar-la a tothora. Parlar clar a la gent i permetre que s'expressi amb claredat responent a una pregunta clara amb un sí o un no. Quan es va prometre la consulta, clarament a partir de la manifestació de l'Onze de Setembre del 2012, tots sabíem de què estàvem parlant i sobre què volien ser consultats els ciutadans. No sobre drets genèrics, ni sobre si calia reformar la Constitució, ni sobre estatuts ja sentenciats, sinó sobre si els catalans volem o no ser un Estat independent més d'Europa. Aquesta és la qüestió. Fem, doncs, el que hem de fer, que vol dir posar el futur en mans dels ciutadans, que decideixin amb claredat i comprometemnos tots ja a fer possible aquesta consulta i a acceptar el veredicte de la ciutadania. Precisament d'això se'n diu democràcia.

(...) Avui hi ha una proposta clara sobre la taula, la independència, un clam de punta a punta del país, de tram a tram, de nord a sud; que aquesta proposta d'emancipació del país -la independència- sigui posada a votació és el desig de la immensa majoria de la nostra societat, que -pesi a qui pesi- en la seva immensa majoria creu en la democràcia i vol exercir-la.

L'article sencer d'avui a La Vanguardia, aquí.

Tonucci torna a Manresa

Aquest vespre Francesco Tonucci, el reconegut pedagog italià, ha estat a Manresa. Hi ha tornat, per ser exactes, perquè en Tonucci a la nostra ciutat sempre ha tingut una elevada receptivitat. Avui, però, ha estat superlatiu! Convidat per la Fundació Universitària del Bages, Tonucci havia de fer la xerrada a la sala d'actes universitària. Però van ser tantes les sol·licituds d'assistència que van rebre els organitzadors, que a la fi van traslladar l'acte al teatre Kursaal. Sortosament! I és que feia goig de veure: el Kursaal atapeït per escoltar un discurs serè, breu i d'aspecte senzill però d'una gran capacitat reflexiva. La pregunta anava amb el títol: "fem una ciència per als nens o una ciència dels nens"?

Ja està clara l'opció abans de començar, entesos. Però amb tot, Tonucci insisteix, avui des de la visió de les ciències a l'escola.  ¿Perquè els mestres ens obsedim a anar de les coses senzilles fins a les complexes? ¿Com és que hem acabat per fer, precisament, de l'ensenyament científic una matèria dogmàtica? Els exemples i les anècdotes, ("la pedra és viva... perquè no es pot morir!"). La història dels grills i la mestra Flora. Alguns suggeriments que són els de sempre: ("Si no sé amb qui parlo com pretenc ensenyar? Cal escoltar abans, saber on ens trobem, saber què saben fer els nois i noies, per tal que les nostres propostes no siguin una absoluta violència") I encara el desig d'unes classes que cansin menys ("sommio una escola sense esbarjos!") o com a mínim uns patis més educatius. L'elogi de l'hort, de la cuina, de la ceràmica... el treball manual, l'estímul de l'atenció, la continuïtat de l'experiència, els resultats a l'abast! Per capir del tot la proposta Tonucci ha parlat encara d'un hipotètic taller de bicicletes. Mecànica i física a l'abast. L'estudi i el lleure: la classe matinal i el taller obert de tarda, "en lloc d'anar preparant els futurs conductors de cotxes!". Quin canvi, oi?

Hi ha hagut més xerrada, és clar. I algunes imatges dels seus dibuixos. Invectives als llibres de text, matisos a l'aprenentatge de ciències "en anglès". I com sempre, el prec de tenir en compte la diferència. De reduir expectatives. De deixar que sigui la canalla qui aprengui en llibertat. Descobrint. Jugant. Desenvolupant les seves habilitats i interessos. I afavorint la seva realització. Mare de Déu Senyor! I ara... com torno jo demà a l'institut?

La pregunta era retórica, tant se val. Hi tornaré, és clar, com hi deuran tornar bona part dels 800 educadors o estudiants presents. Diguem, però, que el tema queda obert: vespres com els d'avui reclamen alguna mena de fruits.

La foto la pispo de la web de la pròpia FUB. En Tonucci amb la Montse Pedreira, directora dels estudis d'educació infantil de la FUB.  I això que "torna" a Manresa? És que en Tonucci ja hi havia estat almenys fa setze anys: el divendres 4 de juliol de 1997, convidat per la regidoria d'educació que portava en Toni Casserres, dins el projecte de "Manresa, ciutat educativa". 

Raspall, Papasseit, Aloy

De primer diríeu que són tres parades del metro a París. Però no: són els tres cognoms que ahir van vestir un altre episodi del cicle "Tocats de lletra", a Manresa, edició de 2013. Com que el programa dura tot el mes d'octubre, es pot dir que n'hi ha per donar i vendre. Més de quaranta propostes que celebren la literatura, el goig de la lletra i la seva voluntat transformadora, que per això el cicle, enguany, s'anomena "resistents". Com Salvador Espriu, Rosa Leveroni o Vicent Andrés Estellés. Com Joaquim Amat-Piniella de qui celebrem centenari. Però també -apa!- de Joana Raspall. Centenària... i viva.

Doncs bé, l'acte sobre Joana Raspall, va ser un èxit, un altre èxit del cicle. I ho va ser per la presentació que en va fer en Josep Maria Aloy, meticulosa i delicada. Per la lectura dels poemes de Fina Tàpias. Per tota la complicitat que desprenien els assistents en aquesta Tardor trista (Mira com voleien / i cauen a terra / les fulles tan grogues / que el vent arrabassa / a l'arbre cansat...) però immensament feliços de compartir el temps i les paraules. I encara més, feliços de ser a una llibreria nova i valenta, una llibreria de voluntat popular que fa tres mesos senyoreja la plaça Gispert: Papasseit, llibreria Papasseit.

A la llibreria Papasseit tot són llibres de segona mà, però no pas d'astarracada. Llibres escollits. Endreçats. Nets i polits, amb una segona vida a preus imbatibles. I amb uns pares amatents que garanteixen la claredat i l'atenció al visitant. Faig per conèixer-los (Miquel i Anna?) i els felicito el repte i l'estrena: al cap de tres mesos ha estat la primera presentació de llibres que acollien. Doncs ja poden dir que els ha quedat rodona!

Joana Raspall, Josep Maria Aloy, llibreria Papasseit... gairebé creuria que llibres i lletres no s'han d'acabar mai. Tot just fan relleus, com aquests ocells raspallians: una invitació a volar.

Quan el rossinyol es lleva,
l’alosa se’n va a dormir;
ell, de nit, canta a la lluna;
ella, al sol, de bon matí.
Les cançons de l’un i l’altra
s’entrellacen a l’espai
i ens fan creure en el miracle
que els ocells no dormen mai.

La sala, acollidora, encara no faltava un quart que ja era mig plena! En Josep Maria Aloy, a primer terme, va sortir del quiròfan abans d'hora per atendre'ns personalment.  I és que el Tocats de lletra, un any i un altre, enganxa!

Qui no coneix Maria Alba Baltiérrez?

Ja ha sortit el número 291 de El Pou de la gallina, d'aquest mes d'octubre. El tema del mes són els col·leccionistes. Més d'un és ferm candidat a la secció "Qui no coneix...?" Però aquest octubre hi presento, d'esgarrapada, l'Alba Baltiérrez. Amb un d'aquells dibuixos memorables de Maria Picassó que la fa cavalcar entre llapis i esquís. L'Alba Baltiérrez, però, són moltes més coses, és clar. Una trajectòria suau i alhora sempre tenaç. Amb molts meandres. Per resseguir-ne les traces, com en una pista de fons...



Maria Alba Baltiérrez
-ens en sortirem!

El dia que va néixer l’Alba, semblava que tot li aniria de cara. Hi havia el cognom i la família, i aquest aspecte immillorable, com de nina rodorediana. Podia haver estat una perfecta senyora de sa casa, i madurar sense ensurts veient créixer la descendència. Però va triar d’altres camins, i l’atzar va fer la resta. Ara que és àvia, tothom la coneix i li mig sap la història, que ratlla la història exemplar. Rodoreda, deia. Posem-hi encara l’adjectiu: perseverança. I una idea innegociable d’educació i de país. Hereva d’aquell esperit que vinculava escola amb emancipació, es va fer mestra, i hi cremà les celles i els desitjos –la innocència dels primers temps! Per molta gent, és l’Alba “de la Flama”. Quants anys en va ser directora? Mooolts. Si va plegar fou només perquè calia cuidar-se... I amb tot, tossuda, no perd la vocació: encara ha tingut temps d’empeltar-la en un projecte nou i altruista, fent colla, fent de “puntal”: suport als altres des de l’ensenyament. Activa i acollidora, a l’Alba Baltiérrez la coneixeu perquè és el miracle del temps que no passa -o que passa discret i elegant: esportiva dalt dels esquís de fons, caminadora i fins balladora de totes les danses del món, a la Mion. Compromesa disciplinadament a l’activisme de l’ANC... ¿segur que no és ella qui us ha despatxat l’estelada o la samarreta que lluíeu a la Diada?

En Duran no té vergonya

Escoltar ahir en Duran frivolitzar sobre el seu futur polític és de les coses que posen a prova l'estómac. Es veu que no ho pot deixar perquè, amb el sou de professor que li suggeria la Terribas, no en tindria ni per menjar... Clavada et quedis!

De fet, ja fa temps que penso que en Duran ha perdut els papers, que ha oblidat aquella eficientíssima capacitat que tenia de situar-se sempre al lloc adequat, d'arribar al moment just, de rematar el gol quen ja t'havien fet la feina... La foto al Palace, brindada a la premsa fa uns mesos només podia ser permesa des d'una elevada megalomania. Com despatxa l'home, des de la primera llum del dia! Em ve al cap la vella cançó: "Me gusta Madrid, al amanecer..." . O aquell vers de Baudelaire:  "Allà tot és ordre i bellesa / luxe, calma i voluptusositat". El poder, ras i curt, amb La Vanguardia en una mà i engrapant el mòbil amb l'altra. Per tota la resta, molta moqueta i molta fruita immaculada per un líder que -diríem- només passa amb un got de taronjada. Una taronjada que intuïm caríssima!!

I aleshores penses que no pot ser, que la imatge i el missatge duranià és altament perillós, i que val la pena denunciar-ho. Que es pot fer política amb menys parafernàlia, amb molta més humilitat. Amb estricta voluntat de servei. I posant data final al trajecte: que el dia que tornis a l'institut a fer classe t'amoïni més com ho faràs que no pas allò que cobraràs.

Al capdavall, recullo a Vilaweb la carta d'una jove Sílvia Casola, indignada i contundent. Amb 28 anys, llicenciada en Sociologia, màster en Demografia i militant de les JERC, Sílvia Casola està fent la tesi doctoral. Sap que al davant hi té un futur precari des de la docència. I només entén la política des de la voluntat de servei, no pas de l'ofici perpetu. Tot just trio dos fragments de la carta. Van al mig del cap.

Carta a Duran 

    Vostè no em cau bé. Això no es cap secret, de la mateixa manera que a vostè no li ha agradat mai el partit polític on milito ni la seua gent, però sempre he intentat respectar la seua opinió, tot i ser oposada a la meua. Aquest matí, però al Matí de Catalunya Ràdio, mentre la Mònica Terribas l’entrevistava ha dit unes paraules que m’han indignat profundament: “De què viuré si deixo la política? Els professors guanyen poc. Haurien de cobrar més.”
(...)
    Avui li recordava la Mònica Terribas que és diputat des del 1982 (jo no havia ni nascut!), i encara té la cara dura de dir que no sap com es guanyarà la vida si deixa la política? Ha fet de la política la seva gallina dels ous d’or, i és la gent com vostè la que malmet la imatge de la política, de la gent que ens dediquem a la política sigui al nivell que sigui. Avui com a (futura/proto) professora i com a política m’ha ofès profundament, i com jo crec que a molta gent. No li consisteixo que vostè em doni lliçons des de la seua habitació del Palace, ja que no crec que sigui un exemple a seguir en cap aspecte.
    Per acabar li demanaria dues coses: que retiri les seves paraules d’avui, i sobretot que s’aparti ja d’una vegada per totes de la vida pública, deixant pas a la gent que encara creiem en el servei a i per a les persones, que per sort en som moltes.

Sense la Dharma

Llegir la mort de Josep Fortuny és un cop aquest matí de dimecres. Una altra baixa a la Dharma, la sensació d'un dany definitivament irreparable amb el record de gairebé quatre decades des d'un entusiasme abrandat. La Companyia Elèctrica Dharma!. Ens vam passar el BUP escoltant la Dharma -discs de vinil, deixats de casa en casa, i gravats en casset per a les excursions o, més endavant, al cotxe. Descobrint un so nou i potent, de rock i ritmes mediterranis, de melodies que vam fer nostres per recuperació o per pura novetat, però sempre inconfusibles! La Dharma de l'Oucomballa,Tramuntana o l'Atlàntida. La Dharma de Força Dharma. La del Peguera i la que programàvem Tabola a la pista Castell, a la Sala Loiola. La Dharma de la Fira Mediterrània, la de la cobla i tenora, la que va saltar de Manresa a Copacabana quan els temps ja es feien difícils i això de tradició i modernitat passava per ser un oxímoron! Encara vam sentir Josep Fortuny el 29 de juny al Camp Nou: no podem ser pessimistes, d'acord. Però avui es fa més difícil taral·lejar el "ti-tu tiru-titu... ".

L'oucomballa és el primer disc que em vaig comprar d'aquella "Companyia Elèctrica Dharma". Però qui me'n va parlar per primer cop va ser en Lluís Sallés en una vella casa de colònies, a Montorro, l'estiu del 76. Duia el casset i ens el va fer escoltar: inoblidable.