Uns altres instituts són possibles

Des del passat mes d'agost, a Manresa funciona el col·lectiu Una altra educació és possible. Vam començar amb un exercici tan senzill com organitzar el passi de la pel·lícula La educación prohibida i des d'aleshores no hem parat: més pel·lícules amb CineClub (Solo es el principio, Entre maestros...) i també tot de xerrades, sempre amb la voluntat de repensar coses. No som defensors de cap model educatiu ni tenim un discurs ideològic concret. El col·lectiu tampoc forma part de cap organització, partit o sindicat. I doncs no pretenem convèncer ningú de res, simplement volem qüestionar l'educació que tenim, i plantejar-nos com la podríem millorar o canviar.

I la resposta fins ara ha estat molt bona. D'una banda, constatem inquietud per tot allò relacionat amb l'educació, una inquietud de pares i mares, d'estudiants, d'educadors. I encara més, diríem que aquestes ganes de repensar l'educació no només es perceben des de les etapes infantil i primària sinó, també, adreçades als nostres adolescents i, doncs, als instituts de secundària. Per això la setmana passada, al Centre cultural del Casino, vam programar una xerrada per tal de presentar dues experiències d'instituts que han introduït canvis en el model organitzatiu per tal de millorar l'educació dels nois i noies. Els ponents van ser Neus Baches, la primera directora de l'institut de Sils, i David Atzet, del SINS Cardener, a Sant Joan de Vilatorrada. Vam ser vora setanta persones, i dels dos discursos i el debat posterior, va semblar clar que els professors de secundària avui ja no podem ser només transmissors de coneixement. Que valia la pena provar de trencar l'encotillament dels horaris convencionals i el mosaic d'assignatures que reben els nostres alumnes bon punt són a l'institut quan comencen l'ESO. A Sils, per exemple, avaluen per àmbits, habilitats, projecte, tutoria i tallers!

No cal dir, doncs, que el col·loqui final va ser molt interessant, especialment perquè Neus Baches va encoratjar a tots els docents a introduir canvis. Sense manies. "És clar que és millor formalitzar un nucli impulsor al centre, i treballar per projectes a quatre anys vista. Però tampoc cal esperar a tenir-ho tot: a vegades n'hi ha prou amb canviar el paper del professor en acompanyant i ajuda a reflexionar a l'alumne, el "com ho faries tu això?" Proposar-se un projecrte per trimestre i acostumar.-nos a practicar tota l'autonomia de què podem disposar". Autonomia, sí, molta més de la què sembla. I en la perspectiva d'uns resultats estimulants. Si més no els equips docents, malgrat l'esforç que l'operació reclama, semblen destil·lar satisfacció.

Hi va haver moltes més coses, és clar, i segur que discutides i discutibles:  "No existeixen els nivells mínims", "només treballem amb grups heterogenis" o "Cal prioritzar els aprenentatges significatius" (...) "el treball grupal" i "la cessió de poder als alumnes"... Tot això i més, fins fer curtes les dues hores de la sessió. Ens en van quedar prou ganes per tornar-hi i, de cara a la tardor, pensar en una sessió més llarga, amb material per treballar el funcionament, l'organització horària o noves metodologies pedagògiques que, ara mateix, poden ser una bona sortida al neguit dels nostres instituts d'ESO.

El Quiosc del Quimet

La concessió del Quiosc del Quimet a Manresa ha estat un daltabaix: per mil euros de diferència canvia de mans, després de tres generacions i vuitanta anys de servei de la família García-Comas. La resposta no s'ha fet esperar, en forma de twits, recollida de signatures i fins i tot concentracions...   perquè el Quimet ha estat sempre més que un quiosc del Passeig de Manresa. N'era, per antonomàsia, "el Quiosc". I amb tot, després d'haver passat dotze anys pel govern municipal de la ciutat, l'experiència em diu que això ja no té adob. Que el nou concessionari té tres anys al davant i que en Jep i tota la colla del quiosc hauran de prendre paciència, que si de cas serà aleshores que ho hauran de tornar a provar. Perquè ara, avui, el mal ja està fet, i era a les bases del concurs que s'havia de recollir la valoració de l'experiència o aquells intangibles que fonamenten la ciutat (sí, sí, intangibles: mireu de parlar-n'hi a un interventor i ja m'ho direu: sé de què parlo!). Sigui com sigui, avui he llegit l'article rodó que el Quimet necessitava. El signa en Josep Maria Oliva a Regió-7 i, passada una entrada de cavall contra política i ajuntaments, diu així:

"Fa 80 anys que la família del Jep Garcia explota aquell quiosc del Passeig que porta el nom del seu pare. El Quiosc del Quimet és un símbol de Manresa que en mans d'un altre concessionari deixarà de ser-ho perquè perdrà el caràcter que li ha donat la persona que l'ha regentat durant tant temps i l'ambient que ha creat a seu entorn. L'estructura seguirà en peu i el servei continuarà; quan un foraster s'hi aturi a fer el got i a prendre la fresca res li farà pensar que allò abans havia estat una altra cosa, però els manresans, que, més enllà de la seva pura funció material, el teníem com un referent dels nostres estius, sentirem que hem perdut un altre senyal d'identitat de la nostra ciutat. I tot plegat per mil miserables euros de diferència en un concurs per a la concessió municipal del quiosc en què la tradició no era cap mèrit i on l'única cosa que comptava eren els diners, però d'aquestes misèries no se'n parla als discursos. L'arrelament a la ciutat de la família Garcia-Comas, la seva llarga trajectòria al món de l'hostaleria, l'afecte que s'han guanyat al llarg dels anys... tot això no compta per res. S'imposa la fredor de la normativa -d'una normativa feta per algú que només entén de números- i l'Ajuntament s'ho mira tan indiferent com si fos un ministeri i amb la mateixa distància com si estigués a Brussel·les. De què ens serveix la seva proximitat física? On és la impliació dels qui el governen amb la nostra realitat social? On és la seva defensa del que ens queda de comerços i locals genuïns abans que tot siguin nous, provisionals i despersonalitzats? Per fer funcionar Manresa com un engranatge administratiu en tindríem prou amb un equip de funcionaris. Però per redactar i aplicar les normes amb una certa sensibilitat i un cert criteri calen uns polítics que hi vagin una mica. Com poden redreçar una ciutat si els desborda un quiosc?"

La foto l'ha penjada a twitter Eduard Font. Gràcies!  I la pregunta final la clava en Josep Maria Oliva, i ja recomano que se la facin tots els responsables municipals. No és tant una qüestió de partits com "de tocar-hi". Encara que costi, i de debò que costa molt.

Un Sant Jordi diferent per a nens i nenes

A Manresa ahir vam tenir un Sant Jordi espaterrant. Assolellat i multitudinari. Amb moltes roses -i amb més venedors de roses encara. Al Passeig, de Crist Rei a Sant Domènec, a mitja tarda no s'hi cabia. I enmig de tot el batibull, una novetat reposada: al pati de darrera el Casino els d' Una altra educació és possible hi vam plantar un espai diferent, per a nens i nenes. Per tal que trobessin els llibres a l'abast, a la seva alçada. I sense empentes ni presses: tot el contrari. Sobre una col·lecció de retalls de moqueta s'hi podien ben ajaure, sols o amb els pares. I a mitja tarda ja no s'hi cabia!

Alguns llibres provenien de la Biblioteca però d'altres eren nous de trinca. Tot plegat, una oferta de 140 títols seleccionada per en Pep Molist que, si algú volia, també es podien comprar. I doncs, cal dir que va funcionar molt i molt bé? Vull dir que si es tractava que la canalla remenés llibres, ho vam aconseguir: s'ho van passar bomba! Desmentim, doncs, aquell tòpic que diu que els llibres ja no agraden. I és que si posem uns bons llibres a l'abast, i deixem triar i remenar amb calma, en acabat la fórmula acostuma a funcionar.

No res, que m'agrada veure com els llibres aconsegueixen encuriosir els lectors, com es deixen llegir, com atrapen, com -sense esperar-ho- se'ns fan imprescindibles. I ahir feia goig de veure, l'estol de criatures, tots els pares i mares joveníssims sobre moquetes cridaneres i reciclades. Un paisatge fantàstic! I encara, al capdavall, un pensament per agrair tota la gent que ahir ens va proveir desinteressadament de coixins, de taules o de palés reciclats. Per a totes les noies del grau d'educació infantil de la FUB o l'Ampa de l'escola Ítaca. Plegats vam fer una tarda de Sant Jordi diferent. Absolutament rodona.

Renovem l'estelada a Collbaix

Suposo que són els vincles familiars, però ja fa anys que em vaig trobar pujant al Collbaix, acompanyant la gent del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, a canviar la senyera que hi onejava. Ara fa tres anys, l'excursió es acabar d'animar amb la incorporació del grup "Manresa decideix", amb l'objectiu de mobilitzar l'opinió pública per la consulta ciutadana per la independència del 25 d'abril de 2010. Cal recordar que aleshores vaig celebrar els dos-cents participants com una petita victòria? Això i els més d'onze mil votants que hi hi va haver, és clar. En fi, el cas és que des de l'any passat, i definitivamet liderat per l'Assemblea Nacional Catalana, l'ascensió a Collbaix és una festa popular: hem passat de la senyera a l'estelada amb la major naturalitat del món, un canvi que que subratlla el desig d'independència de la gent dels tres termes que ens hi apleguem (Manresa però també Sant Joan de Vilatorrada i Fonollosa). Avui, al relleu de la primera estelada hi ha hagut acompanyament de coca i mistela, i també el ritme dels tabals de Xàldiga. Després la coral Eswèrtia ha arrencat uns Segadors que s'han escampat pels més de 400 assistents i, per un moment, ha semblat que ja teníem tota la feina feta. O que déu-n'hi-do la que hem fet! Perquè a Collbaix ens hi apleguem gent molt diferent -d'edat, de trajectòria, d'idees. El desnivell de 300 metres ho posa a l'abast de gairebé tothom. I tothom sap que l'any vinent, el 2014, ha de ser l'any de a consulta. "¿Que potser és la darrera que pengem?" comenta algú amb fingida innocència. L'última potser encara no, em penso, però potser la penúltima sí. I a més a més, en acabat haurem de continuar tornant. Perquè ja em veig a venir que amb la independència segur que no n'hi ha prou. Que convindrà fer els primera passos amb l'acompanyament general i decidir, sobretot, per on les enfilem. Però decidir-ho nosaltres, això sí.

14 d'abril de 1931, per Amat i Piniella

Un altre 14 d'abril! Com que som a l'any del centenari Amat i Piniella recullo de la magnífica web de Memòria.cat el text que va sortir publicat al diari El Dia, a Manresa, el dimecres 13 d'abril de 1932. Tot just uns fragments que signa Amat en el primer aniversari de la proclamació d'aquella República Catalana.

Un full de diari íntim? 
14 d'abril de 1931 - 14 d'abril de 1932

El dia 14 d'abril de 1931 el recordo perfectament, emboirat dintre una atmosfera de febre (...) El matí ple d'inquietud en comprovar per la premsa la victòria esclatant de les forces republicanes per tot arreu d'Espaya. L'adveniment del nou règim s'olora com una cosa imminent. Al migdia la ràdio insinua alguna cosa. La confusió augmenta per moments. Uns instants únics d'emoció. Finalment la ràdio confirma la notícia que a Barelona ha estat proclamada la República Catalana, que la gent és al carrer amb un entusiasme sense límits. Manresa és la segona població d'Espanya que ha proclamat la República. El Comitè revolucionari compost perls regidors electes, i altres personalitats, es dirigeix en comitiva cap a l'Ajutament.

Un cop a dalt, hissen les banderes catalana i republicana i queden constituïts en sessió permanent. L'animació és extraordinària. (...) Hi ha encara la incertesa del triomf. En realitat, encara es conspira. El poble des d'abaix a la plaça, reclama el retrat del rei caigut, per rabejar-s'hi. La caiguda d'aquell icon, que fins aleshores ho presidia tot, té un to solemne i ceremoniós. La gent, mentre tant, s'ha llençat al carrer. Les merceries es cansen de vendre cintes tricolors. Els centres oficials tenen treballs per a trobar banderes republicanes. Les fàbriques pleguen. Un formiguer humà, desorientat i ple d'agitació. EL DIA publica una edició extraordinària a les quatre de la tarda. (...) Cap al tard els carrers estan atapeïts de gent que comenta els fts que ja no tardaran en esdevenir històrics. Els altaveus de la ràdio criden als quatre vents i a cada moment que la República catalana és un fet. Allò d'"Ací, Govern Provisional de la República catalana..." fa esborronar; son uns mot que tenen un to tan nou, un dring tan eufònic, que hom no sap aveni-se'n. Els que aquell matí encara confiaven en una dictadura militar, també es passegen, i fins tenen la gosadia de portar llacets republicans a la solapa de l'americana. Ens atura un amic i com aquell qui ensenya un trofeu, exhibeix un tros del retrat del rei caigut. Les gramoles de cada casa i de ccada local públic deixen sentir "La Marsellesa", "La Santa Espina", etc. Però amb les hores va aquietant-se tot. La gent sopa, es tranquilitza llegint el diari i se'n va a dormir beatíficament. I no es recorda, gairebé, que mentrestant hi ha uns homes tancats a dalt l'Ajuntament que vetllen pel son dels conciutadans, que hi ha un Comitè Revolucionari que carrega amb la responsabilitat del moment, que té l'angoixa al cos, que no sap si després de l'intent revolucionari vindran les represàlies. Hom tem encara una reacció monàrquica. Rebin aquests homes testimoni de gratitud!

L'endemà és festa. La República viu encara i hom ja es sent més optimista. sardanes pertot, himnes, banderes, cintes, entusiasme... A la Casa Gran, però, encara no hi ha tranquilitat. Al homes del Comitè els mancaven encara uns dies de treball intens i d'angunia...

La foto, un clàssic: l'avi Macià al pati del Kursaal, en la visita a Manresa del 7 de juny de 1931, per commemorar "Les bases de Manresa". El millor? L'entusiasme que desprèn! També, fa dos anys, la visió d'un altre manresà, Vicenç Prat. Aquí.

Joan Tardà fa vibrar el sopar de la República

S'acosta el 14 d'abril. I amb més expectatives que no pas nostàlgia, els d'ERC d'arreu del Bages ens reunim per sopar plegats en una convocatòria que es vol oberta. Va ser ahir al vespre, a la sala petita del teatre Kursaal de Manresa. Vora 150 persones i un convidat estrella: en Joan Tardà, que el dia abans havia estat expulsat de l'estrada del Congrés a Madrid per pretendre parlar-hi en català. Abans d'entrar a la sala, molta gent espontàniament el felicitaven. "Va ser una provocació pedagògica, perquè notin l'efecte de les seves lleis. A Cataluya como en Espanya... i viceversa".

El cert és que el sopar va anar molt bé. Hi havia en Dionís Guiteras, novíssim diputat, i fins en Joan Puigcercós, amb els companys d'Oló. En Lluís Oliveras, president regional, tot el grup municipal de Manresa i molts altres ajuntaments, amb en Pere Culell al capdavant. En fi, tot just començar, un reconeixement a la figura de Joan Mateu que ens va deixar sobtadament el mes de gener. Mestre, activista cultural i home de conviccions republicanes, els darrers quinze anys havia estat un ferm dinamitzador del Casal de la gent gran de Manresa. Per això hi va haver parlaments emotius d’Ignasi Perramon (ERC), Fina Huguet (Casal de la Gent Gran de Manresa) i Josep M. Sarri (Associació de gent gran Viure i Conviure). També del seu fill Marcel qui, a tall d'anècdota, ens va fer avinent que en Joan Mateu havia de ser republicà quasi per força: havia nascut un 14 d'abril al casal republicà de Juncosa, l'any 37! Marcel Mateu, professor de Dret constitucional a la UAB, va deixar-nos al capdavall el primer apunt del vespre: "Avui, al segle XXI, la dicotomia ja no és Monarquia o República. La dicotomia és Monarquia o Democràcia!"

Entre plat i plat, el sopar també va tenir un reconeixement per a Joaquim Amat-Piniella, en el seu centenari. I una traca final a càrrec d'en Quim Vila carregada d'humor i ironia. Però va ser en Joan Tardà qui, a l'hora del cafè, va fer un parlament abrandat que començà amb un "Tal vegada és el darrer 14 d'abril abans de la propera República catalana". Sensacional. Perquè Tardà considera que mai com ara s'havien donat les condicions per emancipar-nos després de 300 anys.  Va començar per reivindicar el compromís de tots els que ens han precedit en la lluita pels nostre drets col·lectius i qualificà el moment d'excepcional, que permet pensar en una societat nova, en "el somni republicà que neix de la igualtat de tots els ciutadans, per l'equitat. El somni de la República social". 

Tardà és una màquina, i a mi m'agrada sempre. Parla en termes de fidelitat al país i de classe. Recorda el seu avi que va morir a Tolosa de Llenguadoc. Fa l'elogi dels que mai no es rendeixen. I subratlla amb veu poderosa un discurs nítidament d'esquerres: "Si estem a punt de guanyar és perquè estem en crisi, i és una crisi sense pietat, basada en la pasió d'acumular i acumular, en el desig de depredar-ho tot, en el sacrifici de les futures generacions". I en Joan tardà no s'arruga: "Ens estem jugant la magnitud de la penyora, de si desballestem o no l'estat del benestar". I és clar que ell opta per defensar-lo, i defensar-lo per a tothom. No en té prou i pontifica: "Maleïda la pàtria que exclou una part dels seus fills!". Està clar que si ens en sortim, ens n'hem de sortir tots... Queden quatre guitzes, també pels convergents, i un pal·liatiu pels d'ERC que "hem de fet tots els papers de l'auca" per empènyer, per falcar, per fer viure aquests moments excepcionals....

En acabat en Joan Tardà ens posa deures ("Ara cal anar a convèncer els indecisos!") i fins, emocionat de viure aquests dies, rebla el discurs: "Ara només cal guanyar". I per si algú dubta, una darrera martellada. "I si no guanyem... que ens pengin!". Doncs això, com que perdre seria letal pel país, només podem guanyar. I, tant se val que si a la fi ens pengen, fins aleshores hi posarem resoludament el coll.

La foto és de Maria Vilarnau: Teresa Vilaseca i Marcel Mateu, vídua i fill, recullen el testimoni d'ERC per en Joan Mateu, de mans de Joan Tardà i de la presidenta de la seció local d'ERC Manresa, Alba Alsina.

Qui vol pares a l'escola?

Va ser aquest dilluns que "el Periódico" publicava a primera pàgina -i de la 2 a la 4, editorial inclosa!- que "els pares no van a l'escola". La idea provenia dels índexs de participació a les eleccions per a la renovació dels Consells Escolars, amb una mitjana del 9,6%. En la perspectiva de secundària, que vindria ser la meva lliga, els índexs empitjoren encara més (!), i els darrers anys només saben descendre. 3,4% de participació el 2008, 3,1% el 2010 i finalment el 2,6% del 2012...

I bé, el titular m'amoïna, perquè no em sembla que un centre educatiu pugui funcionar sense la participació de pares i mares. Sense la seva implicació és difícil aconseguir resultats no diré acadèmics -que també- però sobretot educatius. En qualsevol cas, l'índex de participació electoral no em sembla especialment "la" catàstrofe definitiva sinó tot just l'indicador que alguna cosa falla... i no exclusivament de part dels pares.

Perquè la qüestió no és tant un índex de participació electoral sinó aquest sentiment que els pares i les mares a l'escola no hi fan res. O no hi poden fer res. O no hi han de fer res. Sentiment que el propi ministre espanyol ja s'encarrega de fer notar quan posa en entredit el futur dels consells escolars. O sensació que es perpetua quan, a la pràctica, també és cert que aquests consells escolars han esdevingut un aparador de l'activitat dels centres. Un espai per retre comptes -i encara, a vegades, de puntetes. Però poca cosa més.

Des de "el Periódico" aleshores posen sobre la taula d'altres arguments que em semblen desencertats: que si la supressió de la sisena hora, que si l'horari intensiu a secundària... No em sembla que cap d'aquests fets hagi desactivat o desincentivat la participació dels progenitors en l'etapa escolar dels seus fills. No és aquest el motiu.

Senzillament, em sembla que pares i mares rarament han format part dels projectes educatius dels nostres centres. S'hi compta, és clar, per a les quotes i fins per gestionar alguns seveis paral·lels -menjadors, repàs, compra de llibres... Una funció utilitària que es repeteix en l'àmbit familiar: voldríem trobar els pares quan hi ha un problema, quan l'alumne n'ha fet una de grossa o senzillament al final del trimestre convenim que no aprofita prou el temps. Però en general ni mestres ni juntes directives, tenim o tenen present la necessària complicitat dels pares i mares en el procés educatiu.

Més aviat el contrari. Amb tota l'autocrítica que convingui, em fa tot l'efecte que una participació gaire entusiasta seria viscuda com una competència. I a poc a poc, els uns s'acomoden a delegar tota la responsabilitat educativa i els altres a treballar les seves asignatures des d'una professionalitat que es vol inqüestionable. I, amb tot el respecte per companys, pares i alumnes, diria que no anem bé... i que hi hauríem de rumiar seriosament, perquè això no s'arregla amb una bona campanya publicitària.

En continuarem parlant, però de tant en tant també m'agrada constatar que els pares s'involucren en la vida dels centres. En els seus continguts i, també, els seus problemes. Hi ha exemples que fan delir. O ahir mateix, a la tarda, a l'escola Pompeu Fabra de El Pont de Vilomara: més de tres-cents veïns reclamant unes obres empantanagades poc abans d'enllestir-se. El departament no paga, la constructora s'arronsa i ara mateix l'obra es malmet. Qui es queixa? Ajuntament i mestres és clar! Però són els pares els que surten al carrer per fer-se escoltar. I fan molt bé.  

Assumpta Montellà captiva els alumnes del Catà

Avui hem tingut Assumpta Montellà a l'Institut. La proposta ha arribat de part de dos departaments alhora, llengües i socials. I la sessió ha estat formidable, sense matisos. La vuitantena d'alumnes de primer i segon de batxillerat, que han entrat amb l'escepticisme a flor de pell, ben aviat han quedat astorats escoltant el relat -vibrant, apassionat, a raig!- del final de la guerra i de la tragèdia de l'exili. Per una vegada em penso que davant d'ells ha cobrat vida el projecte de la República, totes les esperances que s'emportà la revolta militar del 36, i els conceptes d'exili i fins de dignitat. Perquè Assumpta Montellà parla des de l'ofici d'historiadora, però sobretot parla de persones, de tragèdies íntimes, personalíssimes, que són les de qui ha sofert tota aquella catàstrofe. I aleshores surt Argelers, la platja, els polls i la gana. La decepció de França, les penalitats d'aquells republicans vençuts. I d'entre els vençuts, les dones i els nens en un episodi esgarrifós. I doncs, calia "que aquell dolor no fos estèril". I Assumpta Montellà ho aconsegueix en una història que té de tot, fins i tot un final tendre per aquells gairebé 600 nens que van néixer a la maternitat d'Elna. "Per primera vegada algú ens ajuda" va dir una de les mares que s'hi acolliren. I és que Elna, la maternitat d'Elna, va ser un miracle enmig d'aquell marasme, i encara avui el veiem com una esperança en la Humanitat. Al final, la història d'Elisabeth Eidenbenz -la senyoreta Isabel-  i la possibilitat de transformar la xerrada en una excursió el proper setembre -Elna, Argelers, Coll de Belitres i Portbou- fa meravelles i obté una aprovació unànime. Molt més sentida de la que produeix l'execució precisa de les nostres programacions, les llistes farragoses de continguts, les lectures obligatòries i una organització implacable de franges horàries de seixanta minuts compartimentats. Fet i fet, l'interès hi és -i jo em penso que hi és sempre. Però als mestres ens cal, a més de traça, un punt de gosadia. Per assajar noves tàctiques i, probablement, una altra estratègia. Sessions com les d'avui ens hi aboquen...

Al final de la xerrada, l'Assumpta Montellà ens ha regalat un llibre de fotografies sobre la Maternitat d'Elna i ha atès tots aquells nois i noies que s'hi han volgut acostar...

Caramelles encara a "NacióLaFlama"

Em tocava per dates, i el tema era inevitable. Encara que pugui semblar obsessiu, el vaig escriure per als de Nació La Flama (el diari de cultura popular del grup Nació digital) i avui l'han publicat. Doncs vinga, és l'elogi de les caramelles i un recull de les seves virtuts. No m'ho invento: vaig fer Caramelles des de petit, de primer a Rajadell -inoblidables!- i, ara de gran, hi torno a Castellbell i el Vilar, amb els cantaires de la foto. Tot plegat molt recomanable i estimulant, segur.

Elogi i virtuts de les Caramelles

Encara no fa quatre dies que cantàvem caramelles. Jo també! I m’agrada explicar una vegada i una altra que aquesta és, probablement, una de les millor manifestacions de la cultura popular al país. La seva recepta i els beneficis immediats que comporta les fan, senzillament, imbatibles.

En primer lloc aquest és un fenomen d’antiguitat remota, fins encara més que la santa mare església. Vull dir que cantar la Pasqua cristiana ja ve de cantar el goig de la primavera –la primera lluna plena, carregada de fecunditat. I aquest desig és gairebé biològic. Cantar i ballar, sí, i celebrar la superació de l’hivern. Poca broma! En qualsevol cas, a mesura que les caramelles s’han desempallegat d’un excés de sagristia, la seva vitalitat es recupera sense complexos.

En segon lloc, perquè les caramelles no reclamen res que no tinguem a l’abast: alguns coneixements musicals i, si pot ser, de la dansa. Només cal atrevir-s’hi! Els balls de bastons, les gralles… milloren quan, després dels primers anys, la qualitat també és un objectiu. Per tota la resta, al costat de temes clàssics, la presència a les cançons de textos irònics sobre la realitat immediata –quan no han parlat enguany de les retallades i de la independència?- són el morter de la participació ciutadana i fins de la cohesió social.

I és que, al capdavall, les caramelles només responen a la voluntat dels seus participants. No necessiten subvencions, locals socials, o encarcarades juntes directives. Trobar-se per cantar i ballar, reunir-se per gust. I la recompensa és instantània: sovint es remata el mateix dilluns de Pasqua amb una fontada o a base de mones. Què més se’ls pot demanar?

Per això, i descomptant les convocatòries reconsagrades (Súria i, a un cop de roc, Callús), animo a tothom a fer, a “inventar-se”, les seves caramelles. De poble, de barri, de ciutat i tot! Participació, cohesió i esperit crític assegurat. En acabat només pot passar que ens plantegem major empreses, reptes col·lectius més agosarats. Però moltes vegades, les tan humils caramelles n’hauran estat ferment i fàbrica de voluntaris. Fantàstic doncs! I caramelles arreu: perquè ens convé cantar i ballar, perquè ens cal moltíssim continuar treballant plegats.

Publicat avui mateix a NacióLaFlama.
La fotografia també és de fa vuit dies, diumenge de Pasqua amb els cantaires del Vilar.

ERC a Castellnou de Bages

Ahir es va presentar a Castellnou de Bages la nova secció local d'ERC. Val la pena adonar-se que arreu del país encara hi ha gent -i n'hi ha molta!- disposada a complicar-se la vida per la comunitat. Des d'una entitat o des d'un partit polític. Des d'ERC, per exemple. Ningú hi guanyarà diners i tots hi arrisquen el nom i prestigi. Amb voluntat de canviar les coses, i canviar per millorar-les. Més enllà de la rutina o les renúncies. Sense mandra. Així mateix ho vaig escriure per a ManresaInfo...

La nova secció local d'ERC a Castellnou de Bages

Presidint tot el Bages, des del Serrat de Castellnou ahir vam celebrar la constitució de la 26ª secció local d’ERC al Bages. El fet no passaria d’anècdota si no fos que, en realitat, constituir una secció local en un municipi petit com Castellnou del Bages reclama un esforç i compromís més que notables per part de tots els seus integrants. Perquè requereix, més enllà de l’estricta militància, una elevada capacitat d’establir complicitats, de trenar propostes amb gent de sensibilitats diverses. Altrament, quin sentit tindria en un municipi de tot just 1200 ànimes? Això és política, sí, i política de primera mà. Avui, com sempre, absolutament imprescindible.

I bé, estem parlant d’una desena de militants i simpatitzants dels que s’arromanguen. Han escollit Juli Navio de president i s’han organitzat
les tasques fins i tot entre aquells que no formen part de l’executiva local. Ho trobo un indicador fantàstic i, contra la lògica dels partits tradicionals, em desperta encara més confiança. Això i per la gent que hi reconec, la Montserrat Pérez, Conxita Llobet, Dolores Pina, l’Estanis, el Domènec... Segur que faran molt bona feina!

El primer tast, avui mateix. Amb la participació de Marta Rovira, secretària general d’ERC, han reunit fins a vuitanta persones a la sala Montserrat i de debò que la reunió feia goig. Amb gent gran i gent jove, amb escèptics i amb entusiastes. Amb cares reconegudes d’altres formacions. Tothom hi ha estat benvingut.

Hi ha hagut un record per Ramon Quer i per en Francesc Torres, que en el seu moment ja van obrir escletxa. Juli Navio, encara a peu dret, encoratjava tothom a incorporar-se al nostre projecte republicà i per la independència. A la taula, l’acompanyaven Laura Vilagrà, alcaldessa de la veïna Santpedor per ERC, i en Lluís Oliveras, president comarcal d’ERC. Tothom ha coincidit a remarcar la importància del moment polític la necessitat de treballar-lo des de la base. “Qui ho diu que fer política no serveix de res?” es preguntava Marta Rovira. I repassant la cruïlla on som, rebutjava el pressupost que el Govern de la Generalitat prepara: “Sembla que el nostre dret a decidir es limita a decidir on retallem. I més retallades són inadmissibles!”. L’ambient era el de conversa tranquil·la però els arguments s’han desgranat amb fermesa, també en el torn obert de paraules. Com que la llista de serveis a tancar és impensable (no compliríem la meitat dels objectius de dèficit ni si prescindíssim dels 17.000 mossos, la Corporació de ràdio i televisió, l’Hospital de Bellvitge i el tancament de la Universitat Autònoma i la Politècnica!). A la recta final, Marta Rovira ha vaticinat que la consulta haurà de ser molt aviat i, per deixar-ho clar, també ha afirmat que no cal que l’empari cap norma: “La democràcia és universal. ¿La Constitució espanyola no neix de la democràcia? Doncs, per sobre seu hi ha sempre la democràcia. I nosaltres, democràticament, tenim tot el dret a decidir”. A Castellnou del Bages, avui, l’assentiment era gairebé unànime.

Publicat avui a ManresaInfo

Minuts abans de començar l'acte: Marte Rovira acompanyada de Lluís Oliveras saluda la nova secció local, amb en Juli Navio i Montserrat Pérez, entre d'altres.

Qui no coneix Josep Emili Puig?

Ahir dimecres es va presentar el núm. 286 de El Pou de la gallina, corresponent al mes d'abril. Al Centre Cultural del Casino, amb un debat a l'entorn del bàsquet, si és que debat queda per una portada que anuncia "El Bàsquet Manresa, a la corda fluixa". En fi, al mateix número hi publiquem, amb il·lustració de Maria Picassó, un altre "Qui no coneix...", secció que ara mateix compleix un any. Aquest cop va dedicada a Josep Emili Puig. Aparellador, muntanyenc, independentista i d'esquerres: mai no para! Per mi és gairebé de família: el teniu present, oi?

Josep Emili Puig,
cims i estelades

A primer cop d’ull sorprèn per l’alçada, sí. En Josep Emili Puig va fer la “mili” a marina ben bé per un parell de centímetres, els que superen el metre i mig reglamentari a l’exèrcit espanyol. Però per l’alçada no queda, perquè el Josep Emili Puig és un home franc i directe, que no gasta embuts. Que no vol dir mal geni, tampoc, sinó tot el contrari: té el punt d’afabilitat necessària per fer que les coses rutllin. I en fa rutllar moltes! Segur que el recordeu, ara mateix, darrera una paradeta de l’Assemblea Nacional Catalana, desplegant estelades monumentals arreu del Bages o fent el predicot en un o altre poble. Independentista de fa més de trenta anys, després del pas pel PSAN i per Nacionalistes d’Esquerra i fins per l’Esquerra Nacionalista de Manresa, en fa quinze que va decidir treballar sense cap altre carnet que no sigui el del propi compromís. I encara avui no ha parat de sirgar!. A l’ANC o a l’ADF, o al Centre Excursionista de la Comarca del Bages! A tot arreu és bo per donar un cop de mà. I el trobareu que va a marcar una cursa i, en acabat, encara distribueix ganyips entre els participants! Aparellador de professió –ara se’n diu arquitecte tècnic- ha recorregut tots els cims del país i fins d’altres d’arreu del món. I per alts que siguin, se’n surt sempre amb actituds austeres, alimentació moderada i un “tant com puc”. I doncs, aquest fill de Castellbell i el Vilar arribarà enguany a la seixantena, que ningú no ho diria. I com que estima la llibertat de pobles i persones, rera els seus ulls claríssims encara hi veiem bategar el seu compromís per canviar, sinó el món, almenys el seu entorn.