dilluns, 30 d’abril del 2012

Jocs florals, encara

Dijous passat, al vespre, l'institut Guillem Catà vam fer una nova edició dels Jocs florals, i ho vam fer en un acte públic, a l'Auditori de la Fundació CaixaManresa, que va quedar ple a vessar. I ara direu "tot just setanta minuts organitzats a l'entorn d'uns premis i un seguit de cançons, no gran cosa més". D'acord. Però d'una utilitat tan extraordinària que paga la pena de rumiar-hi. Per defensar-ne la vigència i, si ho voleu, per compartir-ne els beneficis.

En primer lloc vam commemorar el centenari de Pere Calders. L'actriu Alícia Puertas va fer una lectura dramatitzada del conte Pedagogia activa que potser no tothom va entende però que va captivar tot el públic. Emoció i triomf de l'espectacle. 170 ànimes mudes, pendents del gest i la paraula, de la bellesa.

En segon lloc, un cor i uns músics. Un concert repartit per tot l'acte, assajat durant setmanes, amb trenta veus, deu flautes i encara guitarres, baix, tible, cajón i el que hagués convingut. Des del Cant de la Senyera fins a Els Segadors, passant per Som la katalana tribu: que cada cançó fos un himne i que tothom ho sabés. Cantar i ganes de cantar. Aplaudiments a desdir. I 170 ànimes que, per un moment, se senten comunitat.

En tercer lloc, uns jocs florals per a tothom.  Amb premis literaris, amb premis de còmics i fins amb premis de curtmetratges casolans. Amb accèssits. Amb participació. No guanya tothom, entesos. Però s'emporten roses i llibres tota mena de nanos, els previsibles i els que no ho és tant. I és clar que també hi deuen haver desenganys, però la festa continua, i a l'escenari encara hi ha un moment per rebre tots els nouvinguts que reciten el Sant Jordi té una rosa... de Sagarra en ucraïnès i en urdú, en àrab i xinès, en fula, en romanès, en anglès... El goig de la diversitat del món i alhora, la festa de la llengua catalana, que és la que triem en l'espai comú.

En acabat l'hora es fa curta. Hi ha discurs del president de l'Ampa, de la directora, també del regidor d'Ensenyament. Hom parla de la cultura i de l'esforç, del goig d'aprendre i, en més d'un cas  dels assistents, em fa tot l'efecte que deu ser el primer cop que hi creuen. Després sortim al carrer i ens escampem cap a casa en un clima d'eufòria absoluta. I ara direu, "tot just els mateixos adolescents d'ahir". D'acord. Però una mica més cultes, més rics. Una mica millors.

I encara que ara sembli senzill, no ho és gens: cal una professora de música implicada, i un professor de visuals que no s'arronsi. I els profes de català i de castellà, l'aula d'acollida, la direcció del centre, l'Ampa, i la paciència de tots aquells que han suportat canvis d'horari, absències per assaig i fins l'esverament previ a l'acte. Tot això cal i encara, a vegades, no fa prou perquè funcioni. Però a nosaltres ens va anar rodó. I un darrer agraïment a CatalunyaCaixa, a la presència de Joan Vilamala, l'autor de la lletra de les cançons de La katalana tribu, i Antoni Llobet,  el regidor de l'Ajuntament de Manresa que novament ens va voler acompanyar. La foto és de Roser Matamala.

divendres, 27 d’abril del 2012

Qui no coneix l'Antonio Dorado?


No vaig saber dir que no: ara que El Pou de la gallina fa els vint-i-cinc anys hi reprenc la col·laboració, amb un pseudònim que no ho sigui gaire -el senyor Ramon- i els dibuixos extraordinaris de la Maria Picassó. El primer "Qui no coneix..."  va dedicat a l'Antonio, a qui vaig conèixer fa molts anys a la Bodega Andaluza...

Antonio Dorado
Quants milions d'escopinyes no ha despatxat aquest home a Manresa?

L’Antonio Dorado! Va arribar des de Jerez de la Frontera abans dels divuit anys i, l’endemà, ja treballava a Las Vegas! Aleshores en Quimet Garcia li va ensenyar l’ofici -“del senyor Quimet només en puc dir coses bones!”- i té, que ja no ha parat mai més: a Las Vegas, a la Cerveseria, a La bodega andaluza... Els millors vermuts, sense estalviar el gènero! Que si escopinyes, que si papes braves, gambes engavardinades o calamars a la planxa... Ara s’ha traslladat a la carretera de Vic, al Jorsus, des del primer cafè al menú del migdia. I les tapes! Veureu com sobreïx cada cap de setmana, vora el pont de Ferro, que si tingués cent taules més, cent taules que ompliria. I si badeu, encara us encoloma loteria! Al Jorsus hi trobareu tothom, perquè l’Antonio acull tothom: només l’associació d’amics dels mol·luscs bivalves la hi té jurada!

Publicat a El Pou de la gallina - Sant Jordi 2012

dijous, 26 d’abril del 2012

25 anys de "El Pou de la gallina"

Hi ha coses que no s'expliquen si no és per una secreta tossuderia. D'aquestes, per impossibles i perseverants, jo conec bé l'aventura de El Pou de la gallina, una revista que dilluns, que era Sant Jordi, va complir exactament vint-i-cinc anys. Són molts anys de sortir cada mes amb aquella voluntat inicial de col·laborar a la reflexió sobre Manresa, de rumiar sobre el nostre entorn més immediat. Ara pot semblar fins una miqueta pretenciós, d'acord. Però en aquest quart de segle em penso que la funció s'ha complert amb escreix. Potser per això, El Pou de la gallina és una revista que no té competència sinó tot el contrari: és ben bé un luxe del que poques ciutats disposen. Informació, debat, i fins la gota d'humor per esbandir suspicàcies, aquesta pell tan prima que tenim tots els que compartim el minúscul territori local. Perquè la ciutat -oblideu xifres- aviat es fa petita. De seguida es coneix el que belluga, qui remena la cua, qui la sap molt llarga, qui té massa terra a l'Havana... Posar-nos a explicar aquesta ciutat que, de fet, era i és la nostra, aleshores va ser una novetat sorollosa. Després hi ha hagut mesos per tot. De més bons i de no tant.  Però, amb tots els matisos que es vulguin, El Pou de la gallina és innegable que ha complert una funció que va més enllà de la periodística. I amb una constància que exemplifiquen en Jaume Puig i, a la redacció, en Jordi Sardans. Ells i una corrua llarga de col·laboradors...

El Pou de la gallina, al capdavall, amb les seves innegables ressonàncies ignasianes, ens permet assistir al miracle mensual. 276 miracles en 25 anys!. I sí, ja ho sé que el futur és incert, però és que per a "El Pou" ho ha estat sempre, des del primer dia. Per això m'agrada veure que suma anys i portades, que es redissenya i , encara més, que es diversifica en versions digitals a base de redactors rejovenits. Tot plegat, una eina creadora de comunitat, de sentit col·lectiu i d'esperit crític. Fins i tot davant d'aquells que arrufen el nas i diuen -o pensen- que "El Pou" és massa allò o massa això. Massa això o allò? Massa poc, diria jo. I aleshores enyoro un punt els primers temps, quan vivia "El Pou" amb entusiasme, quan descobríem gent i temes. Quan ens semblava que mai no ens arronsaríem...

I bé, demà divendres, a "El Sielu", hi haurà un primer acte més lúdic, amb el lliurament dels premis Oleguer Bisbal 2012. Una setmana després, 4 de març, al saló de sessions de l’Ajuntament de Manresa hi haurà l'acte més institucional, amb una conferència del periodista Esteve Soler i la presència dels cinc alcaldes de la democràcia. No són fàcils de veure plegats però és que el Pou, en aquest temps, ha treballat amb tots cinc! Després, al maig i juny, tres conferències que s'endevinen de gruix:  el dia 23, una conferència de Rafel Nadal sobre Memòria i periodisme. El 30 de maig Vicent Partal parlarà sobre Periodisme digital i periodisme local, i el 6 de juny, Joan Manuel Tresserras farà la darrera conferència, sobre Global i local: noves formes de comunicació.

Tot això ha estat per mi aquest "Pou". Ara, si voleu, ho emboliqueu amb l'Auca que s'ha editat per l'esdeveniment. Rodolins d'en Joan Vilamala, i dibuixos del meu germà Manel. Que m'agraden moltíssim. I que em fa l'efecte que expliquen allò que sembla impossible: sortir-se'n -ni que sigui a cop de mall!- i perseguir un producte digne i estimulant. I a vegades fins bonic. O valent.

La il·lustració és el dibuix primer del Manel per l'Auca dels 25 anys del Pou. Que tampoc ha estat fàcil de fer! Però amb l'Oleguer Bisbal passant comptes, em sembla un dibuix genial...

dimarts, 24 d’abril del 2012

97 anys de l'extermini armeni

"Avui 24 d'abril el poble armeni, al seu propi país i a la diàspora, commemora amb un llarg dia de dol el 97è aniversari de l'inici del genocidi que va patir l'any 1915 a mans dels turcs". Així comença aquest article que en Manuel Forcano publica avui a l'Ara: ¿Algú s'enrecorda de l'extermini armeni? No se'n parla mai gaire enlloc del poble armeni, i encara menys d'aquest genocidi tantes vegades provat d'amagar. Però aviat farà cent anys i convindria que les diverses nacions del món el reconeguessin. Les Corts espanyoles tot just fa un any van evitar-ho per vergonya dels vots no només del PP, sinó del Psoe i CiU! A Catalunya, d'abans que ho havíem fet potser perquè, subtilment, alguna cosa ens aplega...

¿Algú s'enrecorda de l'extermini armeni?"

Avui 24 d'abril el poble armeni, al seu propi país i a la diàspora, commemora amb un llarg dia de dol el 97è aniversari de l'inici del genocidi que va patir l'any 1915 a mans dels turcs. Aquest trauma històric, encara obert i no prou reconegut per la comunitat internacional, va constituir un tràgic intent d'extermini amb xifres oficials i atrocitats tan esgarrifoses com desconegudes: 1.200.000 víctimes, 870.000 deportats en massa, espoliacions i conversions a la força, devastació del territori... El resultat va ser la desaparició en pocs anys de dos terços de la població armènia, que aleshores vivia dins les fronteres del gran Imperi Otomà.

L'actual República Turca no nega pas les massacres, però en rebutja la responsabilitat i no accepta el terme genocidi ; atribueix l'autoria d'aquells horrors al règim anterior, el sultanat, i els emmarca amb indulgència en l'enfrontament amb Rússia durant la Primera Guerra Mundial. El poble armeni ja havia patit l'opressió i la crueltat de les autoritats turques entre 1894 i 1896, quan el sultà Abdul Hamid II va fer massacrar més de 200.000 armenis tot deixant-los en mans dels camperols kurds; llavors, un milió d'armenis van ser desposseïts dels seus béns i molts van ser obligats a convertir-se a l'islam. Aquests fets van ser l'avantguarda de la gran massacre, que es va esdevenir quan els oficials ultranacionalistes de l'exèrcit que formaven el grup dels Joves Turcs van voler imposar una nació turca racialment homogènia que tindria els armenis com a primera víctima.

El 7 d'abril de 1915, en el marc de la Primera Guerra Mundial, els armenis de la regió de Van, a l'est de Turquia, es van revoltar i van proclamar un govern armeni independent. Els Joves Turcs, i en concret el ministre de l'Interior, Talaat Paixà, van aprofitar aquest pretext per dur a terme una operació de represàlia a gran escala que començà amb l'ordre d'execució de 600 prohoms de les elits armènies a Istanbul el 24 d'abril de 1915. Va ser el tret de sortida d'un genocidi que faria el possible per buidar Turquia d'aquell poble indesitjat: els soldats armenis de l'exèrcit van ser presos i executats, es van destituir tots els funcionaris armenis de l'administració i es va ordenar la deportació de la població armènia de les set províncies orientals de Turquia. Els homes d'entre 20 i 45 anys van ser condemnats a treballs forçats i la majoria van ser assassinats de camí. Les deportacions eren caravanes llargues i infrahumanes de dones i nens a peu sense aigua ni menjar, o amuntegaments humans en vagons de tren destinats a bestiar que s'allunyaven dels territoris de l'Armènia històrica. Moltes joves van ser violades, venudes com a esclaves i després convertides a l'islam a la força. I precisament, aquests darrers anys a Turquia ha esclatat una certa polèmica quan molts turcs han descobert amb estupor que descendeixen de dones cristianes armènies convertides arran d'aquells tràgics fets.

Europa, atrafegada en els combats de la Primera Guerra Mundial, no va tenir esma d'ocupar-se seriosament de la qüestió armènia, i no és casualitat que Adolf Hitler, abans d'iniciar l'eliminació dels disminuïts físics alemanys i el genocidi contra el poble jueu, deixés anar: "Algú s'enrecorda de l'extermini armeni?"

L'opinió pública internacional va començar a prendre consciència d'aquest genocidi a partir dels anys 80. Molts supervivents de les massacres van trobar refugi a França, on avui són una comunitat de més de 300.000 ànimes. És en aquest país on van començar les iniciatives per un reconeixement oficial. El Parlament Europeu el va fer el 18 de juny de 1987. L'any 2002 França va realitzar una declaració oficial per llei, i des de llavors ha dut a terme diversos intents legislatius de penalitzar-ne la negació. El Canadà, Rússia, l'Argentina, Xile, Veneçuela, la majoria dels països de la Unió Europea i 43 dels 50 estats dels EUA l'han reconegut. A Espanya només ho han fet els Parlaments de Catalunya, de les Illes Balears i del País Basc. El 2005, el president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, en un senyal de bona voluntat va oferir al govern de la República d'Armènia la creació d'una comissió oficial que establís la veritat de les massacres de 1915. Europa li havia exigit el reconeixement del genocidi com a pas previ a una possible adhesió.

A Erevan, una flama perpètua crema en record de totes aquelles víctimes. Avui, com cada 24 d'abril, el monument que l'envolta s'omplirà de flors davant el testimoni imponent de la muntanya blanca d'Ararat, un símbol de la nació armènia que ha quedat a l'altra banda de la frontera, a Turquia. Sempre cal perdonar. Oblidar es fa més difícil.


Manuel Forcano

La foto és feta a Erevan, l'agost de 2010, al monument en commemoració del genocidi.

dilluns, 23 d’abril del 2012

País lliure, llengua viva

Arribem a Sant Jordi i és dolorós constatar com la llengua catalana està patint els més greus atacs d'ençà el restabliment de la democràcia. Arreu dels Països Catalans en trobarem exemples, començant pel Principat, amb els intents d'acabar amb la immersió lingüística o les retallades a TV3 i Catalunya Ràdio (amb la vicepresidència del PP a la Corporació Catalana de Mitjans Àudiovisuals!).

Però també al País Valencià assistim al progressiu desmantellament de TV3 o la impossibilitat d'accedir a l'escola en valencià: sabeu que enguany NO hi podran accedir 125.000 famílies?. I encara, a les Illes, al costat de la retallada del català a IB3 tenim la castellanització dels topònims o el perill que corre el català en la funció pública. I podríem anar més enllà perquè a la Franja, la modificació de la Llei de llengües fa que el català deixi de ser oficial. I a la Catalunya Nord, pateixen les retallades a la Bressola...

Ho tornarem a dir: la llengua catalana és la nostra eina de cohesió social i convivència i l'hem de defensar junts arreu dels Països Catalans. Un territori divers i plural, on s'hi parlen ara mateix més de 260 llengües amb la més gran normalitat. Però en necessitem una que ens sigui comuna! Algú dubta que és la catalana?

Per això aquest Sant Jordi ha de ser una gran mobilització en defensa del català. Des de les escoles i els ajuntaments, des de l'associacionisme i fins des de cadascú de nosaltres. Des d'ERC hem pres per lema aquest "País lliure, llengua viva", i ens trobareu a totes les parades d'arreu del país. Però aquest no és un combat d'un dia o una campanya de partit: ja fa anys que dura i no sembla que s'hagi d'acabar. I afecta a tothom!I Per això és important de manifestar el ple suport a entitats com ara Òmnium que des de fa cinquanta anys defensa llengua i país.

Suport a Òmnium i també a aquelles plataformes amb voluntat unitària com SOMESCOLA que, ara mateix, sensibilitza tots els consells escolars del país per tal que s'adhereixin al manifest a favor de la immersió lingüística. Perquè ja no es tracta de tocar més lleis sinó, ras i curt, de complir-les.

És clar que, al capdavall, l'incompliment dels acords i de les lleis són avui el més gran perjudici pel país. Us sona? Persecució lingüística. Però també espoli fiscal i escanyament econòmic: ni els deutes no ens paguen. I a sobre, la broma del rei dels elefants!.

Torna a ser Sant Jordi i l'única esperança, cada cop més compartida, és la d'un estat propi que pugui aplegar tothom. Perquè una llengua viva vol, inexcusablement, un país lliure.

Publicat avui a ManresaInfo

La foto ja té un parell d'anys, al teatre Grec,  però il·lustra ben bé l'article: aquest "Adéu Espanya" de ressons maragallians és l'única solució que ens queda. I estic convençus que, aleshores, serem molt bons veïns... 

dissabte, 21 d’abril del 2012

Un altre sopar per la independència

"La independència no ens arribarà fent una costellada", ens va dir Salvador Cardús. Però almenys, ahir vam sopar -i vam sopar prou bé- a Sant Benet de Bages. Era la 2a nit del Bages per la independència i tot i que el farciment era més discret que ara fa un any, el cas és que vam tornar a omplir, en una clara constatació que el creixement de l'independetisme és un procés àmpliament compartit, un "acord transversal", en paraules de Josep Camprubí.

Camprubí, el primer a parlar si exceptuem aquest showman contundent que és en Carles Claret, ens explicà la transformació de Bages decideix pel de Bages per la independència fruit de l'acord amb l'ANC. "Cal unir esforços" sí, i alhora continuar fent propostes ni que siguin a manera de llegat com ara la de "Europa ho ha de saber" amb què ens van obsequiar a tots els assistents.

El pinyol del vespre li aportaven el periodista Martxelo Otamendi, que fou director del diari Euskaldunon Egunkaria i ara mateix de Berria, i en Salvador Cardús, sociòleg i un dels més reconeguts generadors d'opinió nacional. Otamendi, que el dia abans ja havia parlat a la Fundació CaixaManresa, ahir fou l'encarregat d'escalfar: "Que es prepari el cartògraf de Brusel·les!" ens va etzibar. Això i el reconeixement, en veure tanta gent -i tan diferent!- "reunida en un hotel i sopant per la independència!".


Salvador Cardús va cloure la trobada amb una anàlisi d'arrencada històrica -"fins el 2006 això de la independència no passava de desig..." i el fracàs de la revisió estatutària. Tot plegat per arribar a l'actualitat, quan no sembla que el procés sigui reversible. "Som molts més dels que ens pensem!". Queda pendent el punt de desvergonyiment i, més dolorós, el lideratge polític que ho encapçali. Aquí més de quatre culs es van remoure a la cadira, tot recordant aquell altre sopar: "sóc jo, mestre...?" i callant com han fet sempre les pedres. Perquè, al capdavall Salvador Cardús va dir-nos que la independència no la decidiríem en una botifarrada -i jo dic, ni en un sopar, ni en dos- sinó que abans calia sumar més gent en un procés que és, també, d'alliberament mental. Perquè serà combatut, perquè ens voldran fer por, perquè reclama lideratges valents. Perquè, més aviat que no tard, hi haurà un xoc i aleshores cal prendre la decisió correcta, raonadament, que no es digui que "...ho varen aconseguir perquè no sabien que era impossible".

No és impossible sinó molt necessari. I acabo com ara fa un any: cada vegada som més els convençuts que ens en podrem sortir. Que això va de veres. I que som molts, cada vegada més, empenyent al darrera...

La il·lustració, d'en Dani Hernàndez-Massegú és preciosa i ell mateix comentava que, després de tanta metàfora marinera del MHP Mas, potser ja toca aquest "bon vent i barca nova". Doncs això, que llevem àncores...

diumenge, 15 d’abril del 2012

Una estelada a Collbaix

Collbaix és el punt més elevat de Manresa, un turó de 543 m. de silueta inconfusible, i des de fa anys hi oneja una senyera magnífica que cal anar substituint anualment, per obra i efecte de la natura. En té cura el Centre Excursionista de la Comarca del Bages però, enguany, i d'acord amb l'Assemblea Nacional Catalana hi hem hissat una estelada atapeïda de signatures i, novament, n'hem fet festa. Vinguda d'arreu del Bages diuen que érem mig miler de persones de Manresa, de Sant Joan de Vilatorrada, de Fonollosa, Fals  o Rajadell. De Sant Vicenç de Castellet, de Castellbell i el Vilar... La foto, del ManresaInfo, ja ho diu tot. Hi ha hagut coca i mistela, cançons de la coral Eswèrtia i fins un pilar dels Tirallongues de Manresa. I una diversitat de gent com mai abans havia vist. Virtuts totes de l'ANC. Això i potser perquè cada dia som més els que ens sembla que cal fer alguna cosa, i que cal moure's i conjurar-se si no volem assistir, passius, a una nova derrota...

En acabat, repòs dominical a casa, i un article de Joan Carles Vilalta, de divendres a l'Indirecte!cat:

Delenda est Catalonia?

(Per mirar de salvar-se) al maig de 1933, un mes abans de la seva dissolució, els socialdemòcrates  van arribar al punt de donar suport unànime al govern de Hitler i d’entonar el Horst Wessel (himne dels nazis) en el Parlament Alemany (a les actes parlamentàries hi figura la següent observació: “Ovacions interminables i aplaudiments a la càmera i a les tribunes. El canceller del Reich (Hitler) també aplaudeix girat cap els socialdemòcrates”.
Sebastian Haffner – Història d’un alemany, Memòries 1914-1933

Si alguna cosa ens demostra la història és com l’excessiva prudència no serveix de res, sobretot quan és practicada pel més feble. Van ser inútils els múltiples intents d’apaivagar els nazis, de primer dins d’Alemanya per part dels partits de l’arc parlamentari que després van ser prohibits per aquells mateixos nazis, el tracte tan prudent dels quals només havia servit per enfortir-los i donar-los hi respectabilitat. A l’exterior per part de les potències democràtiques  que el 30 de setembre de 1938 amb el Pacte de Munic van vendre la seva aliada Txecoslovàquia a canvi d’un miratge que al crit de “Pau per als nostres temps” només va significar que Alemanya va obtenir 11 mesos més per armar-se abans no esclatés la Segona Guerra Mundial.

I ara ens trobem en uns moments dramàtics pel nostre país, atrapats en una arquitectura constitucional autonòmica uniformista de 17 comunitats i 2 ciutats autònomes -moltes de les quals punyeteres ganes tenien d’assolir aquesta autonomia sinó era perquè els catalans i els bascos la tenien-, submergits en una crisi sistèmica, acusats per part del govern de Madrid de tots els mals del dèficit espanyol, espoliats desvergonyidament any rere any, insultats i vexats pels mitjans espanyols dia si i dia també, amb aquest panorama alguns del nostres polítics segueixen entestats en actuar, prudentment, responsablement, com “Homes d’Estat” sense adonar-se’n que si agrada tant a Madrid aquesta postura és perquè en realitat aquest  Estat és només l’espanyol.

Quan l’1 de febrer el meu President, l’Honorable Artur Mas, va a reunir-se amb Mariano Rajoy Cap del govern d’Espanya en comptes d’obtenir cap contrapartida per Catalunya o simplement el que legalment se’ns déu, l’únic acord al que arribà és que CiU donaria el seu suport a una reforma laboral clarament lesiva pels drets dels treballadors. Resumint, que qui havia marxat de Catalunya com a President d’una nació hi tornava simplement com a President de Convergència i Unió i representant d’uns concrets sectors socials.

Amb tot, vull pensar que llavors encara tenia alguna esperança que les coses s’arrangessin. Però el paroxisme de la presa de pèl i de la pocavergonya es produeix fa pocs dies amb la presentació d’uns pressupostos que prefiguren la intervenció de Catalunya per part de l’Estat si es volen seguir donant els serveis bàsics. A part del insultant capítol d’inversions, amb una caiguda d’un 45% per Catalunya, on s’endarrereix el TGV cap a França un any més, la baixa d’un 80% de les inversions destinades a Rodalies , malgrat tots els acords, on es deixa de banda el corredor mediterrani o la connexió ferroviària del port de Barcelona, mentre es continua construint la xarxa radial de l’AVE cap a destins que sempre seran tremendament deficitaris o  puja la seva inversió en les rodalies madrilenyes un 24%;  a més, es produeix la negativa per part de l’Estat de pagar simplement el que ens correspon legalment: Els més de mil milions corresponents a l'acumulat de la disposició addicional 3ª del vigent Estatut d’Autonomia, una Llei Orgànica estatal no ho oblidem, ni els 1.450 milions del Fons de Competitivitat que emana d’una altra Llei Orgànica, la del Finançament de les Comunitats Autònomes.

El sil·logisme és perfecte:
a)    L’Estat ja ha dit que intervindrà les comunitats autònomes que no compleixin el sostre de dèficit.
b)    L’Estat no aporta als pressupostos autonòmics els ingressos a que està obligat.

ERGO és més que provable que ens trobem en una situació deficitària que signifiqui una intervenció de l’Estat a causa d’un dèficit que ell mateix haurà provocat. La nostra autonomia econòmica haurà estat finiquitada. Una recentralització, neta i senzilla, sense passar pels entrebanc jurídics que va patir la LOAPA al Constitucional.

Si això li sumem que el Sr. Rajoy ja ha anunciat una Ley de Unidad de Mercado, el que de ben segur afectarà competències exclusives com comerç i turisme i es prepara una carta de serveis assistencials “nacionals”, el que ens afectarà a la Sanitat i als Serveis Socials, al temps que es retallen 10.000 milions en Salut i Ensenyament, el que tocarà la ja desarborada (símil mariner en honor al nostre President) Educació Pública Catalana, el camí cap a la mort per estrangulament de l’Estat Autonòmic ja ha estat dictat.

I mentrestant el nostre govern que fa? Doncs segons les pròpies paraules de la Sra. Vicepresidenta quedar-se perplex pel fet  que Catalunya, que es va afanyar a retallar més i millor que ningú  sota la batuta del Conseller Mas-Collell,  una persona formada en un país que té tantes prevencions cap a tot el que és públic com són els Estats Units, és tractada com totes les altres comunitats.

Una Catalunya que els mitjans de comunicació afins deien que, dirigida per un autèntic estadista, mostrava el camí a seguir a tot l’Estat Espanyol, quan el camí de reducció de dèficit emprès per Espanya és tot un altre i els nostres pobres ciutadans ara els hi tocarà el rebre dels uns i dels altres.  Fa tota la sensació que efectivament  vem ser els primers de la classe però que ens havíem equivocat de curs.

Però ens plantem? Doncs no, malgrat l’exercici de sobiranisme que va significar el darrer congrés de Convergència, CiU acaba de votar la Llei d’estabilitat Pressupostària, fonamentada en una reforma constitucional que varen rebutjar i veurem al final que passa amb els pressupostos de l’Estat com aconsegueixin esgarrapar alguna minsa almoina que pugui justificar com a mínim una abstenció, en el que serà aclamat com un nou exercici de responsabilitat política, a uns comptes de l’Estat clarament lesius per Catalunya.

Malgrat l’haver estat derrotats dues vegades i estar sotmesos a unes condicions humiliants de gairebé protectorat romà, els cartaginesos, hàbils comerciants i agricultors, havien tornat a convertir la seva ciutat en una de les més importants i riques de la Mediterrània i això Roma no ho podia consentir. Després de ser atacats pels númides, aliats dels romans i com Cartago va gosar defensar-se, un poderós exèrcit romà va desembarcar el 149 aC. en territori dels cartaginesos, aquests, a fi d’evitar la guerra es van afanyar a accedir a qualsevol petició del Senat, per dures que fossin les seves exigències: van lliurar 300 hostatges i totes les armes i material de guerra que disposaven. Però no sabien que a Roma, Cató el Censor ja havia aconseguit que la ciutat fos condemnada amb el famós final de qualsevol dels seus discursos «Ceterum censeo Carthaginem esse delendam» (el que significa: “Per la resta, opino que Cartago ha de ser destruïda”), llavors, quan els cònsols van considerar que la ciutat estava indefensa van exigir encara més, els seus propis habitants l’havien de destruir i la població s’havia de distribuir entre els pobles del seu entorn.

Només en aquest moment els cartaginesos van entendre que tot el que havien fet per prudència no servia de res i llavors  es van mostrar com a dignes hereus dels seus avantpassats construint armes amb els estris més impensats i duent a terme una resistència heroica. Al final la ciutat va ser arrasada fins els seus fonaments, el seu solar sembrat amb sal i els 50.000 supervivents venuts com esclaus. Allà mateix els romans fundaran una altra Cartago amb els seus colons, però això ja serà tota una altra cosa.

Quan veig determinades actituds, determinades claudicacions o justificacions d’actuacions i pactes impossibles, tinc la mateixa sensació que deurien tenir molts cartaginesos i penso si els nostres dirigents no se n’adonen que moltes decisions ja estan preses per part d’Espanya.

Sovint Catalunya ha estat un poble prudent, possiblement excessivament prudent, però com va dir en Jordi Carbonell aquell meravellós 11 de setembre de 1976 a Sant Boi, quan semblava que tot era possible, “Que la prudència no ens faci traïdors”.

dissabte, 14 d’abril del 2012

14 d'abril, a Cardona

Ahir nit vam fer a Cardona el primer "Aplec Republicà del Bages". I va estar bé reunir fins gairebé cent persones d'arreu de la comarca per commemorar la proclamació de la República Catalana, aquell 14 d'abril de 1931. En fi, hi va haver sopar i parlaments, tot amanit per una activíssima secció local que celebrava comptar amb en Josep Huguet i en Joan Manuel Tresserras entre els presents. Fet i fet, era la primera vegada que al Bages es feia una convocatòria unitària de commemoració republicana i que en Lluís Oliveras, president d'ERC Bages, desitjava oberta a tothom i a totes les formacions polítiques. Perquè des d'ERC entenem que els valors republicans haurien de ser transversals a molts altres partits del nostre país...

Als parlaments Josep Huguet plantejà el "final d'etapa" on ara mateix es troba Catalunya i féu una defensa del projecte independentista no tant per repetir "un altre estat" sinó un estat nou, concebut en un altre model, alternatiu a l'actual. En Joan Manuel Tresserras reblà el clau i, després de valorar molt positivament aquella República dels anys trenta, no es va estar de dir que, entre tots, l'hem ben mitificat." I això perquè es tractava d'una gesta de les classes populars del nostre país que, amb dificultats, incerteses i fins improvisacions, provà de governar. Fou el resultat d'un moviment social que feia dècades que es forjava". Avui tornem a ser a les portes d'un canvi, tornem a tenir experiència de govern i tenim a l'abast la possibilitat de construir "una nova mena d'estat" fonamentat també en l'ètica i moral republicana, universal. "El nostre equilibri no s'ha de fonamentar en el desequilibri del món!" Per això, Tresserras convidà tothom a aprofitar el proper tren, a concebre un país nou "no pas una rectificació de la història. No pas l'estat-nació que tos els nostres veïns fonamenten en la violència". I això mitjançant uns partits polítics més forts, amb una militància de major compromís. "I també construint estructures àmplies, unitàries i populars com a fonament de l'arquitectura d'un nou estat", "un país que mai no ha existit, un país que ha des ser pels que sempre hi han estat i pels que acaben d'arribar. Un país per a tothom".


L'Aplec Republicà va acabar passada mitjanit: ja era -un altre- 14 d'abril. I no ens mena la nostàlgia sinó el desig de construir un futur millor. No una profecia sinó un projecte. Convençuts que només sumarem compromisos si és un projecte per a tots.

A la foto, en Lluís Oliveras, en Joan Manuel Tresserras, la Carme Bertral -presidenta de la secció local d'ERC Cardona-, Ferran Estruch -alcalde de la vila- i en Pep Huguet. Un brindis pel futur, per la independència, per la nova nació.

dimecres, 11 d’abril del 2012

A la recerca del benestar, d'Ignasi Llorente

Ara fa quinze dies ho vaig llegir a l'Ara: Ignasi Llorente acabava de publicar A la recerca del benestar i, caram!, el llibre se situava aquells dies entre els més venuts. I bo, em va fer gràcia perquè conec l'Ignasi de fa prou anys, compartint el projecte d'ERC. Això i, també, va sorprendre'm força el títol: era un llibre d'autoajuda? L'error va ser mínim perquè l'endemà vaig rebre la seva trucada per demanar-me si li presentaria a Manresa. I avui ho hem fet a la Petit Parcir. El títol sencer és A la recerca del benestar. Independentisme racional versus nacionalisme emocional, i ja us avanço que és de lectura altament recomanable.

Manllevant els termes de la introducció d'en Josep Ramoneda, es tracta d'una invitació al debat. I ho és des de l'inicial "No naixem lliures" fins al cinquè bloc, "Són les matemàtiques, estúpids". A tot arreu l'autor defensa la capacitat de raonar i d'actuar per arguments, més enllà dels posicionaments emotius o derivats de la mística i la superstició. Racionalista a ultrança, per això defensa la consecució d'un estat propi: una estructura al servei de la comunitat. El nacionalisme, aleshores, queda com un sentiment "que es pot tenir o no" però que queda en l'àmbit personal. L'independentisme és una altra cosa. "Parla de com s'ha d'organitzar una societat respecte d'altres i defineix quin és el nivell d'interdependència o de multidependència d'una Administració. Res més".

Acabo: Ignasi Llorente ens proposa abandonar el nacionalisme emocional a favor d'un independentisme racional. Un estat concebut sota criteris d'utilitat i no pas una finalitat en ell mateix. Però al llarg del llibre va molt més enllà i qüestiona idees sobre la globalització, les esquerres o el futur d'Europa. I el que m'ha semblat millor de tot és que mai perd la confiança en la Humanitat encara que a vegades fer-ho pitjor, als sàpiens ens costaria... L'epíleg, amb un decàleg "incomplet però immediat" és, si més no, prou optimista tot i abordar la voracitat dels mercats o la necessitat de repensar els partits polítics i la forma com prenem les decisons. Que haurien de ser cada cop més racionals, cada cop menys emocionals... Ve-t'ho aquí el repte!

La foto, fent un cafè a costat de la llibreria Petit Parcir, amb en Toni Mata, de Regió7.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Unes altres caramelles

Avui era diumenge de Pasqua i, al Vilar, hem repetit Caramelles. I ha estat un èxit gros, que ha acabat a baix el poble, davant l'ajuntament de Castellbell i el Vilar, cantant amb les colles de bastoners. Amb aquesta sensació de festa que té la Pasqua, un dia de primavera asolellat com si també fóssim brins d'alguna cosa, brots de futur després de l'hivern. És innegable que Quaresma m'agrada, i molt. Per la història que hi ha al darrera, per tot el discurs de renovació que conté. Perquè ens fa valents i és -ras i curt- un himne a la vida. Oblidem-nos de papotes i pecats! Avui, ocupant el carrer, érem mig poble i una mica més. I cantàvem i ballàvem i, sense saber-ho -tot just a vegades una intuïció- renovàvem el goig de viure i fins les ganes de fer coses plegats. I era absolutament preciós de compartir...

En acabat ens n'hem tornat a casa. Demà farem l'arròs i, contents, vindrà tothom qui vulgui. Enllestirem aquests dies de vacances. Al vespre la lluna es farà xica. Tot tornarà al seu lloc.  Fins la joia es farà dubte: com ho hauríem de fer per retenir-ne la força, per fer de la Pasqua consciència i coneixement? Perquè si hem sabut cantar i ballar tot just per un plat d'arròs, què no podríem fer plegats si volguéssim? Me'n vaig a dormir i no puc deixar de rumiar-hi.

Les Caramelles són inevitables al Tomba que gira. Però si l'any passat era núvol, enguany feia un sol espaterrant. La foto és del Marc Puig i està feta al Pla del Vilar

dimecres, 4 d’abril del 2012

Crim de sang

Quan el passat mes de desembre vaig saber que en Sebastià Alzamora s'havia endut el Premi Sant Jordi amb Crim de sang em vaig afanyar a felicitar-lo tot i que, per dins, em va quedar una mena de neguit estrany. Com tothom, vaig poder llegir als diaris que la cosa anava dels primers dies de la guerra civil, i s'hi barrejaven la persecució religiosa a càrrec d'uns faieros sinistres, amb la presència d'un vampir assasí campant per Barcelona. I aquesta era la recança: la guerra civil -la nostra guerra civil anava a dir- no admet encara frivolitats. Perquè una cosa era Miracle a Llucmajor -la història d'en Pere de Son Gall, la seva dèria de volar i la força de l'amor- i l'altra embrancar-se en una història de sang a l'engròs situada en un dels episodis més convulsos de la nostra història contemporània.

En acabat hi va haver la presentació a Manresa, aquest mes de març, a càrrec d'en Llorenç Capdevila que ens va certificar a tots els assistents l'absoluta condició de thriller de Crim de sang. I les paraules de Sebastià Alzamora arrodoniren l'interès: "aquesta és una novel·la sobre el mal". Sobre el mal i sobre com responem al mal. I sobre el mal més terrible de tots: el que fem els humans en contra d'altres humans. I amb tot, el vampir, el cavall autòmata... com hi entraven?

Ara que ja he llegit Crim de sang puc donar-ne fe: el mal hi és de manera desfermada. Tant com la sang que contínuament acompanya als lectors. I amb tot, Crim de sang no és una -altra- novel·la sobre la guerra civil sinó una reflexió que, situada a la guerra civil, de fet vol parlar-nos del vell conflicte entre la vida i la mort, entre el dolor i l'esperança. D'això i del monstre que portem dintre: aleshores descobrim que, de vampirs, n'hi ha arreu encara que el de la novel·la en sigui un de bandera, capaç d'escriure: "Aquest és el problema de la llibertat humana: a penes un individu es pensa que l'ha assolida, el primer que fa és concentrar-se a eliminar els seus congèneres". Doncs això, deixeu-vos captivar per la prosa de Sebastià Alzamora i torneu amb ell a la Barcelona del 36. Us hi espera el comissari Gregori Muñoz, però també la malla llet de Manuel Escorza, aquest "tolit de cos i ànima" responsable d'assasinats i tortures. Afegiu-hi el bisbe Perugorría, una novícia amb dots musicals, una abadessa, cent setanta-dos maristes i, encara, desafiant l'obra del Creador -perfectint-lo!- el jutge Carbonissa, el doctor Pellicer i el seu cavall Hadaly. Si a sobre s'hi barregen vampirs... doncs això: que no parareu de llegir-la. I fins podeu descobrir, com el germà Darder, com el germà Plana o el camarada Aureli Fernández, què no haguéssiu fet vosaltres en aquell escenari. Al capdavall, els monstres, sembla que mai acaben de morir...

En resum, Crim de sang va molt més enllà de la novel·la policíaca situada a la Barcelona de l'estiu de 36. És una construcció densa i al capdavall rodona, i si alguna cosa em grinyola és només la portada del llibre, francament senzilla per tot el què ens espera a dins... A la foto, feta a la llibreria Petit Parcir, Sebastià Alzamora i Llorenç Capdevila.