Manresa, la Festa Major de sempre

I el títol cal que el llegiu amb la millor de les entonacions. Sí, a Manresa acabem d’enllestir una altra Festa Major. La de sempre, és clar. La que va del Pregó o la cercavila, fins al Correfoc de dilluns. La que commemora solemne el Trasllat dels Cossos Sants o s'aplega badoca a l'Agulla, només per gaudir de vint minuts espasmòdics. Tot sembla el mateix de cada any, i dic sembla perquè, de fet, no ho és. I no ho dic pels continguts, sempre perfectament opinables -enguany ni m'agradava el cartell ni em semblaven del tot encertats alguns concerts. Però hi ha hagut un relleu pirotècnic al castell de focs o s’ha inaugurat el carrer del Balç... I a més a més, què hi fa que no ens agradi tal cosa o tal altra? Més enllà dels gustos particulars, sobretot ens calen rituals. I els rituals els hem de conèixer a l’avançada, i ens hi hem de reconèixer. Ve-t’ho aquí  la grandesa de la Festa Major. És evident que les festes majors ja no acostumen a ser mai més com les que vam mitificar a la nostra joventut -i si hi rumio un moment, què voleu, tampoc no les desitjaria, llevat d'alguna nit heroica o especialment afortunada: del meu arxiu particular, el ball amb els Comediants a la Caserna, un altre dia explico els detalls. Però hi torno, cadascú té els seus moments propis, és clar. I amb tot, ens calen rituals col·lectius: amb trencaments horaris i en la transformació de l'espai. En la ingesta -ho dic així, tècnicament- d'aliments i begudes. Tot plegat, la litúrgia de la festa. M'agrada, no hi puc fer més. Fins i tot em semblen escaients els articles dominicals i crítics d'en Pep Garcia, o aquell altre d'en Joan Barbé –del tot inevitable- recordant any rera any el concert de Mecano. Arriben una i altra vegada, coincidint amb el programa a la bústia i ens recorden –íntimament- que el temps passa, el dia s’escurça i l’agost és a punt d’enllestir-se amb la nostra Festa Major. I, al capdavall, reconec que avui els promotors de l’Alternativa, després de vint edicions, han aconseguit fer-la absolutament fonamental a l'hora de cronificar la litúrgia, a base de fer-ne un relat d’aires particulars i voluntat iniciàtica però reiterada també un cop i un altre. I a pesar que el seu sentit primigeni de “lluita i festa” sigui tan ambiciós -i per molts participants tan estratosfèric- com ho pugui ser, des de fa més de sis segles, el de “devoció i festa” que acompanyà el trasllat de les relíquies dels cossos sants. I doncs, l’objectiu es desdibuixa, sí. Però el tenim per necessari. Perquè fins i tot en les diferències o en els oblits, ens cal sentir-nos una sola comunitat.

La foto ja té deu anys però podria ser feta abans d'ahir. Me la va passar la malaguanyada Rossy López, una pionera de la fotografia digital a la ciutat. Els nostres nans són més que centenaris i em penso que són qui millor representaria, cas d'existir, allò que hom ha anomenat "el manresanisme".

A tomballons, publicat avui a Regió 7

Alfred Bosch, amb tota la generositat

Ahir tots hi coincidíem: la mort d'Heribert Barrera ha estat com si perdéssim un tros d'història viva, la del seu compromís obstinat amb Catalunya, els seus gairebé vuitanta anys de fidelitat a ERC. I amb tot, a Manresa ahir va ser diumenge de Festa Major, i per complementar el programa oficial de festes, des de la secció local d'ERC van tenir la pensada de convidar-hi l'Alfred Bosch a fer vermut. L'Alba Alsina, presidenta i consellera nacional el va presentar amb voluntat d'escoltar com s'explica aquest pre-candidat a les Corts espanyoles, però també perquè "no ens sentim còmodes amb les dues candidatures que es postulen per Madrid. Ens agradaria un esforç d'unió...".  L'Alfred Bosch va ser clar i franc, i començà des del "si modestament puc aportar alguna cosa..." per manifestar a continuació el seu desig de respondre a l'encàrrec d'Oriol Junqueras: l'esperança que amb uns aires nous ERC en pot sortir beneficiada. Un canvi de perfil, ras i curt, d'algú que s'ha significat en la societat civil i que ara fa el pas a l'esfera política. "Perquè tots els partits diuen que han pres nota de la desafecció política, però només ERC pren nota i fa un esforç: amb el temps en veurem els resultats, però em sembla que no anem pel mal camí".

Al capdavall -l'ambient era informal, al vermut just féiem la vintena- vingueren les preguntes. Bosch advertí literalment no ser pas "l'hòstia en patinet" i tingué paraules de reconeixement envers Joan Ridao ("som companys en la lluita per la llibertat nacional i la justícia social"). Em semblaria un bon tàndem, sí, i entenc la proposta que ha fet Junqueras: algú que s'ha significat en la societat civil acompanyat de la capacitat parlamentària d'en Ridao. Alfred Bosch reitera que aquesta fórmula "es perseguirà fins al final" però si no qualla, tampoc pensa que donar la veu al militant aquest setembre pugui ser cap cataclisme. Hi coincideixo, és clar: parlem de diversitat, no de navalles. Però em vé al cap l'Eclesiastès: Tot té el seu moment, i sota el cel hi ha un temps per a cada cosa...

A plaça ja balla l'Àliga i al local ens dediquem a perseguir les darreres olives. Anem al to major: "Ja ho hem provat tot, i amb Espanya no avancem. Ara bé, a Madrid tenen un faristol que hem de fer servir, i anar-hi a preparar els papers de la separació. Tan amistosa com calgui, sense cap mena d'odi: no som pas antiespanyols. Però ja no farem més renúncies per uns quants plats de llenties... que al final ni tan sols arriben!".  Hi ha quòrum entre els assistents que la nostra generació està més a prop que no cap altra d'aconseguir la independència, un país millor, més pròsper i més cohesionat. Cal, però, entomar el moment que Bosch singularitza en ERC: "Esquerra té un somni. Vol un país lliure i just". I segurament són pocs els partits que ho poden dir així de complet. Però, per arribar-hi, cal la perseverança d'un Barrera, i també la seva generositat. Amb tots els acords i desacords que es vulguin, però decididament compromesos en l'objectiu. Potser per això personalment no em va fer cap mandra signar l'aval per l'Alfred Bosch. De fet, ja feia dies que en tenia ganes. I li auguro, a ell i a l'Oriol Junqueras, a la Marta Rovira, una bona feina i uns bons resultats. Que han de ser bons per tothom i que ho seran, ben segur, per al país.

La foto, a ERC Manresa, la vaig fer de bon començament, amb els recursos migrats del telèfon: l'Alba escolta atenta però el pre-candidat cada vegada es belluga més. Això sí, l'home s'explica...

L’estímul d’unes fotografies

Aquest mes d’agost he pogut visitar dues exposicions a Barcelona que m’han semblat excepcionals: d'una banda, al CCCB, Brangulí. Barcelona 1909-1945. De l’altra, a la Pedrera, Francesc Català-Roca. I encara m’agradaria anar a veure la de la Barcelona gitana dels 50 als 70, de Jacques Leonard... Es tracta, en conjunt, d’una autèntica represa fotogràfica que ja fa temps que es percep amb major intensitat a les sales d’exposicions. I no sembla pas casualitat: des de la recuperació d’arxius privats que avui són públics fins a les facilitats per a la reproducció del material, tot empeny en la mateixa direcció. El resultat permet de veure la gran transformació del nostre entorn. I això perquè al segle XX el país va comptar amb una excel·lent colla de fotògrafs. Però aquest interès creixent dels darrers anys per la nostra memòria visual se m'acompanya d'un altre pensament. Això és, la necessitat d’acarar el nostre passat, la nostra memòria col·lectiva, amb l’esdevenidor més immediat. Com si comprovéssim els fonaments ara que vivim nous temps de canvi.

Per això ens torna a impressionar el Brangulí d'abans de la guerra, el que comença amb la setmana tràgica i la crema de convents en reportatges a la Ilustración Católica -també amb fotos de Manresa, a les Caputxines del carrer Talamanca o a l'església de Sant Francesc-. El Brangulí de la transformació social i econòmica del país, la dels treballadors i les empreses, aquelles multituds, tota l'esperança republicana que espurneja als ulls d'aquells nens i nenes de colònies a la platja de Castelldefels abans no esclati la guerra, vingui la derrota i coneguem l’omnipresència feixista a Catalunya. És aleshores que hom pot anar del Raval al Passeig de Gràcia i reprendre el curs del segle amb l’exposició de Francesc Català-Roca. L’instant, la imatge precisa, el testimoni mut de coses que desapareixerien ràpidament. I així trobem la supervivència dels infants, la noia al costat de la vella o uns ases, i tot en una col·lecció ingent de monges i guàrdies civils que diríeu que mai acaben de perdre la humanitat però que, encara avui, ens desperten temors.

Brangulí i Català-Roca, doncs, testimonis de gairebé cent anys. El país en blanc i negre. Si cada exposició val tota l'estona que hi vulgueu dedicar, plegades us resolen gairebé un dia sencer de les vostres vacances. En acabat us recomano capbussar-vos en la turistada i abans de tornar a casa, no res, fer un mos en una terrassa, badant: l'espectacle de la humanitat continua. Jo ho vaig fer i mentre ho feia pensava en tot el material que tenim a Manresa, la gran tasca que va suposar la Història gràfica de la ciutat –els vuit volums d’edicions Parcir, sense parió. I la mancança que encara tenim dels volums dedicats al franquisme. O el deute -també me'n sento un xic responsable- d’un reconeixement a fotògrafs excepcionals com ho van ser Llorenç Gamisans o, més a la vora, en Manolo Sánchez, Claret Font, Modest Francisco... i encara l'inoblidable i polifacètic Antoni Quintana Torres, que tan generós va ser amb l'Arxiu de la ciutat. Hi ha material per a llibres i exposicions de gruix. I valdria molt la pena. Repensar la ciutat també vol dir establir-hi un diàleg. Resseguint a cada foto els records i gaudint de la seva bellesa. Però predisposats a contrastar-los amb el nostre present i, sobretot, projectant el futur. Per tal que sigui millor per a tots.

-A tomballons, publicat avui a Regió7.

La fotografia és d'en Josep Brangulí i correspon a la Setmana Tràgica (1909): una barricada al carrer de l'Àngel, de Barcelona.

Madrid, el Papa i la joventut

El tema l'han obert pel fèisbuc alguns militants d'ERC de Castellbell i el Vilar. Hi ha qui reprodueix i fa córrer la despesa pública que costarà la trobada papal d'aquests dies o, si més no, una xifra prou elevada que immediatament es contrasta amb el conjunt de retallades socials que estem vivint. I és clar, hi ha qui des del seu compromís parroquial també esgrimeix d'altres xifres eloqüents -les aportacions que fa Càritas en primer lloc. Hi ha el tercer qui en termes morals, s'afegeix a qüestionar els milions que ha costat en Cesc Fàbregas al Barça i hi comptabilitza el bé que podrien fer ara mateix a Somàlia... i endavant que no ha estat res. Però torno al Sant Pare: segur que és una qüestió de xifres? Jo em penso que no, tot i que estic d'acord que, en conjunt, això del Papa a Madrid ha estat ben bé un despropòsit. I no tant -o si voleu "no només"- per les despeses, que són ben opinables. Sinó perquè encara ara no he entès la finalitat d'aquesta JMJ ("Jornada Mundial de la Juventud"!) que avui s'acaba. I vaja, si aquesta és l'estratègia de la Santa Mare Església en el seu objectiu de "recuperar" catòlics, em penso que no se'n sortiran pas. Més aviat el contrari. La convocatòria d'aquesta JMJ a manera de festival multitudinari té un no-sè-què d'impúdic, com si es tractés d'una altra convocatòria a cavall de l'estiu i la joventut però en aquest cas combinant concerts amb confessionaris públics i via-crucis i misses al cor de la ciutat. Al remat, un bany de masses talment les estrelles del pop-rock, en un dissabte tòrrid a Cuatro Vientos... Em desconcerta: no hi ha missatge sinó esdeveniment. I ja no dic que em sorprèn la tria -el Papa podria ser mediàticament a llocs més calents que no pas Madrid. Però és que tot el programa sembla recordar temps passats -la presència d'autoritats, el paper dels reis d'Espanya, l'ocupació religiosa de l'espai públic, aquest nacional-catolicisme rànciament espanyol. Sense missatge ni compromís, tot queda en la forma, això sí, encertadament contemporània. Amb alguns eslògans superficials, quatre consignes benpensants, l'absència de posicionaments crítics -de què serveix sentir-se a prop dels aturats, dels "joves aturats" si no se'n denuncia el motiu? Fins i tot el ciutadà Juan Carlos es pot mostrar afligit, i això que ell no ha de patir!. Ras i curt, un escàndol. Que no sé si és gaire catòlic, però que jutjo ben poc cristià. I és que m'entristeix veure confosa l'espiritualitat amb l'assistència multitudinària a un parc temàtic de la fe...

La il·lustració és del meu germà Manel i forma part d'una sèrie d'acudits a Público aquest més agost, Bendito verano, referència potser a aquell Bendito país d'en Carandell. No cal que us facin gràcia tots, però segur que n'hi trobareu algun que us agradi... 

La lladre de llibres

Tot i que ja fa tres o quatre anys de la seva aparició, no ha estat fins ara que per recomanació amiga me l'he llegit. I ho he fet d'una tirada, sense descans: La lladre de llibres (de Markus Zusak, 2005) no és pas un altre llibre sobre la barbàrie nazi, sobre la guerra o els camps de concentració. Hi ha una història senzilla, la de la Liesel Meminger, que ens permet acostar a la quotidianitat dels alemanys entre 1939 i 1945, quan eren reraguarda i finalment camp de batalla de la segona Guerra Mundial. Però, sobretot, hi ha una permanent reflexió sobre el valor de les paraules, amb una veu narradora excepcional: la Mort. I és que, abans que la Liesel no viatgi a Molching en tren, a trobar els seus pares d'acollida, la Mort se'ns adreça en un breu pròleg i ja no ens deixa, capítol a capítol, mitjançant uns epitafis a mig camí del cinema mut i l'entradeta periodística. I és així com coneixerem una entranyable galeria de personatges. La Liesel amb els seus nous pares, en Hans —un pintor de parets i acordionista—  i Rosa —una mena d'armari de reaccions cantelludes: Saumensch!. I la relació amb en Rudy Steiner, el veí un any més gran, o amb en Max Vandenburg, el boxador jueu que el matrimoni Hammerman oculta a casa. El racionament, la por, els bombardejos, la misèria... tot es va fent més i més difícil. Però la lladre de llibres —que ningú pateixi si la recomanem a adolescents: és fals que s'hi estimuli el robatori!— sobreviu amb les paraules. Les mateixes que el Führer fa servir per mobilitzar voluntats, les mateixes que ella aprèn amb la paciència de Hans. Les mateixes que amb en Max, emblanquinant les pàgines del Mein Kampf, reescriuen al soterrani. Perquè aquesta és la història que resseguim a La lladre de llibres: el valor de les paraules. Tota la bellesa i la brutalitat. No en diré pas res més. Només, això sí, convidar-vos a escoltar la Mort. I recomanar-vos la novel·la vivament.

(El primer llibre que la Liesel roba, de fet se'l troba a terra. És El manual de l'enterramorts. Editada per l'Associació de Cementiris Bavaresos...)

Convergència confia Cultura al PP

Va ser a primers d'agost que vaig llegir una opinió de Marina Llansana -filòloga i exdiputada d'ERC, ja està tot dit. El títol, "Majèstic, segona part", semblava prou explícit. I és així, la seva reflexió preguntava on queden aquelles veus que no fa pas tants anys van posar el crit al cel quan Esquerra va decidir fer el govern catalanista i d'esquerres ("Han donat el poder als espanyolistes!"). La pròpia exdiputada respon: "Ara callen, tots, com morts davant el drama dels pactes CiU-PP que va començar després de les eleccions municipals i que ha acabat amb l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat". Com que hi estic del tot d'acord tampoc no caldria fer-ne comentari, però sí que és cert que en la llista d'exemples que acompanya la tesi (CiU obre la porta al PP a les institucions del país, el mateix PP que tanca el senyal de TV de Catalunya al País Valencià, el mateix PP que es proposa eliminar la línia en valencià a les escoles o que prepara una involució lingüística a les Illes...)  vaig pensar que també calia fer esment explícit al PP de la Diputació de Barcelona. Poca broma! I és que CiU, a la callada, posa l'àrea de Cultura a mans del PP, amb Mònica Querol al capdavant i un pressupost de 60 milions d'euros de pressupost anual. I és aleshores que penses: són folls aquests convergents! O no era llengua i cultura el nervi del país? Doncs aniran servits els nostres municipis si la interlocució cultural la tenen amb el PP! Friso per conèixer els nous criteris, ep!, si és que n'hi han. També podria ser que tot plegat es reduís a gestionar les retallades i anar passant sense altra cosa. Però es miri com es miri, em va semblar una decisió absolutament desafortunada per la política cultural que el país necessita. Recordem, doncs, que això té responsables. Ara i sobretot en el futur, quan els resultats d'aquests desficacis a tots ens arribin...

La foto l'he recuperada de l'any 2006. Un viatge de la DiBa a Liverpool per conèixer experiències de Cultura i cohesió social. Hi vaig ser com a regidor de Cultura de Manresa i l'equip, diversíssim, feia un bon conjunt. Hi endevinareu una notable presència socialista, començant pel diputat que encapçalava la delegació. Però també gent d'Esquerra i de Convergència, d'Iniciativa, persones que tots aquests anys hem mantingut una excel·lent relació. De tot hi vaig aprendre i de tot vam discutir. però no hi recordo ningí del PP, ni cap criteri d'aquest partit que em semblés de profit. Dels altres, dels més perniciosos, del PP tants com en vulgueu. Ve-t'ho aquí, el meu desconcert...

Enemigues de l'ànima

Tot i que el vaig comprar puntualment abans d'acabar 2010, el cert és que no em decidia a llegir-lo. Va passar Nadal i va passar l'hivern, i cada cop que el començava no passava del quart conte. Perquè Enemigues de l'ànima és un llibre de contes, el segon llibre de contes que ha publicat Clara Soley. I no són un conjunt de relats amables sinó històries contemporànies servides més aviat crues -o sense gens de sucre. Fins i tot amb un punt de mala llet, si molt convé. Per això es va quedar a la pila dels "no llegits" i hi vaig pessigar a les cobertes, retallada, l'entrevista que va publicar l'Avui el 13 de gener al quadern Cultura: "La literatura t'ha de fer mal", hi deia Clara Soley. És bèstia però hi estic d'acord. I amb tot, jo aquells dies ja anava prou tou i no estava per més personatges contradictoris, mesquins o hipòcrites. Com si diguéssim que amb mi mateix ja tenia prou feina per explicar-me postura i impostura (i reprendre les classes de costura: passeu-me el garbuix). No res: al cap del temps he recuperat aquestes Enemigues de l'ànima, a ple estiu, amb molta claror i tota la distància que proporcionen les vacances de secundària. I m'ha entusiasmat un parell de tardes seguides: hi he pogut riure i també plorar -literalment. Com si reconegués moltes d'aquelles històries -molts profes, molts facilitadors, molts hospitals, molts desamors tractats sense manies o amb sarcasme i tot, però amb aquell punt de tendresa que te'ls fa propers, quasi diria coneguts. En acabat no voldria desanimar a ningú la lectura. Tot el contrari: Enemigues de l'ànima és un llibre de contes com el millor que pogueu tenir al cap. I per poc que us agradi el vertigen, no us ha de fer res emmirallar-vos-hi.

Política a la barberia

Els dies d'agost poden ser terriblement desmenjats. Hi ha un no-sé-què que ho tenyeix tot de vacances, fins i tot entre els que treballen, com si no s'hi acabessin de posar. I amb tot, estic de sort, passo per la perruqueria del barri i la veig oberta. L'home, enguany, no tanca i es menja la tarda calmosa a cop de tisora i aire condicionat. Decideixo esperar-me -la cua és mínima- i fullejo consirós el diari que ja he llegit a casa de bon matí. El moment és ideal per avorrir-se, però un nou client obre la porta. Veu com jo he vist que serà cosa de poca estona. Entra i s'asseu. Enlloc de fullejar papers em mira i, resolt, em demana si no és que jo sóc polític. "N'he fet, de política" li responc entre modest i desganat. L'home insisteix. "Però heu estat a l'ajuntament, oi?" Li dic que sí, que gairebé dotze anys però que ara no, que ara sóc professor de català en un institut d'allà la vora. L'home no en té prou, i furga. "Després no vau ser a la Generalitat?". El Diego, que pel cas és l'amo de l'establiment, es gira de la feina, se separa un moment les ulleres i li demana si em farà tota la fitxa. No cal perquè l'home -un bon home, m'afanyo a dir-ho- ja ha fet pública la seva conclusió: "vivíeu bé, oi? féieu calers...". Em sobta tant l'afirmació que m'hi franquejo encara que de primer no em vol pas creure: "miri, si vol fer calers no es dediqui a la política. Almenys si els vol guanyar honestament. I pel que fa a treballar, se'n faria creus: és el primer agost en setze anys que estic de vacances i a la fresca". És una brama curiosa aquesta que vol fer creure que la política és cobrar i jaure. Una brama curiosa i plena de riscos: altrament no es voldrien dedicar a la política sinó els ganduls i els barruts. I amb ganduls i barruts les coses no rutllen. "Però no em direu que no h'hi ha de ganduls i barruts -m'etziba l'home que és fuster i que, com a les pel·lícules, ara s'ha acostat amb una cadira allà on m'esquilen. I doncs sí que n'hi ha, és clar, i n'hi ha a tots els partits, talment n'hi ha a tots els gremis. O no en coneixeu de fusters maldestres i poca-penes?. "Entesos. Però... i el cotxe oficial? Anàveu en cotxe oficial?". Ja es veu que avui no acabarem: si n'hi ha de tòpics! I amb tot, jo porto poca feina i el Diego enllesteix aviat. Ens acomiadem i l'home -ara és ell qui ocupa la trona- sembla encantat de la conversa. I em queda el dubte de si l'he convençut o més aviat, com amb el japonès de l'Hostal Punta Marina d'en Pere Calders (Invasió subtil), tot just l'he refermat en els seus apriorismes...