Oriol Junqueras, una paella entre tots

Ja hi ha data per al proper Congrés Nacional d’ERC: el dissabte 1 d’octubre. Dies abans, però, els militants estem convocats a escollir una nova presidència i una nova secretaria general. Es tracta de debatre i consensuar el nou camí que hem d’emprendre i escollir les persones que formaran la direcció del partit, d’un partit amb vuitanta anys d’història. Dic tot això perquè ara fa pocs dies vaig rebre el correu on Oriol Junqueras, ara mateix eurodiputat i alcalde de Sant Vicenç dels Horts, es presenta encapçalant candidatura ”fruit del convenciment que Esquerra Republicana de Catalunya és l’eina política més important que tenim com a país per assolir la independència i perseverar en l’anhel de Macià de construir una República catalana lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa”. Esperava la proposta i esperava poder-la avalar també. Perquè l’Oriol fa mesos que ocupa part de les nostres converses i li conec suports d’un cap de país a l’altre. Despertant un punt d’entusiasme: amb ell podem fer un nou pas a Esquerra, i fer-lo en forma d’equip, bastint un projecte polític creïble i coherent als ulls de la ciutadania. Amb idees i emocions, talment ho expressava fa poc a Manresa. I doncs, el tàndem amb Marta Rovira, candidata a la secretaria general, sembla que es podria completar amb Anna Simó, Lluís Salvadó, Oriol Amorós... És clar que tot això són hipòtesis que ja veurem com es concreten, però no em sé estar, en aquest darrer apunt de juny, de dir en veu alta que la proposta fa goig i que suscita prou unanimitat com perquè tots li donem suport decidit. Perquè els ingredients hi són, i són de qualitat. Ara digueu, si fos a fer una paella, per ventura no sortiria bona? Temps, paciència i el punt de gosadia. Sabent comptar amb tothom: fins i tot el torraet que no només és inevitable sinó perfectament desitjable! Però, això sí, una única paella. De flaire republicana i que convidi a tothom en nom de l’esquerra nacional. La paella de sempre, direu. Però ara, amb l’Oriol als fogons, la podem tornar a sentir deliciosa. I és que, independentistes com som, “compartir ens dóna gustet”.

No sé d'on diantre surt, però m'ha fet il·lusió descobrir a la primera capbussada entre imatges google aquesta foto de l'Oriol Junqueras amb la Marta Rovira i en Pere Culell. Perquè per poc que rumiem descobrirem coincidències no només en les idees sinó, també, en les formes. I això -les formes, les persones...- sempre haurien de ser importants. O hem de fer que ho siguin més...

L'home de la maleta

Més enllà de la revetlla de Sant Joan, aquests tres dies de festa són el pròleg d'un estiu que s'endevina memorable: l'institut és a punt de despatxar la canalla i, formalment, no em quedarà d'altra feina que preparar el curs vinent. Això i llegir sense horaris: que més podria demanar? Començo per aquest home de la maleta, de Ramon Solsona, premi Sant Jordi d'enguany. I no m'ha decebut gens, potser perquè m'hi acostava amb expectatives baixes. L'home de la maleta es llegeix bé, molt bé. I superades les necessàries trenta primeres pàgines -no perquè no rutllin sinó perquè tems la reiteració d'una altra història de postguerra: "Autobiografia d'un qualsevol"- la història aixeca el vol i passa dels anys quaranta a la contemporaneïtat, en un anar i venir que ja no t'abandona, amb una història que va guanyant complexitat. En acabat, coincidirem que el tal Venerando -comptable i músic d'orquestra- és un egoista de collons, però ja ha esdevingut entranyable: sobreviure la postguerra -i els cinquantes i seixantes i... en definitiva, fer-se gran fins envellir, té el seu mèrit. I aquí és on triomfa -o rebenta- L'home de la maleta. Les idees i opinions, i fins el mateix llenguatge que s'hi gasta, ens remeten a un temps passat però alhora ens qüestionen aspectes ben bé d'avui. I per començar, el de la vellesa, a cavall del "trio Aurora" i l'anar passant maleta en mà un mes a casa cada filla... He dit també "el llenguatge" i sí, l'aposta és arriscada lluny de l'ombra de la norma. Però a mi m'ha funcionat: hi escoltava tranquil·lament el català dels meus pares i especialment els barbarismes de la meva àvia aragonesa, els del meu pare empeltat de ràdio i sarsuela quan, camí de la platja, ens engaltava amb veu de tenor "voy, voy, voy al mar...". És clar que si no sabeu qui és Machín ni us sona el camino verde, tot plegat se us pot fer més costerut...

La cita la recullo de la mateixa contraportada: "Abans estava molt clar qui eren els pares, els germans, els cosins, la dona, la sogra o els cunyats. Ara tot és de quita i pon. Li preguntes a un nen pel seu pare i et diu: Quin? Ja t'ha fotut! Ara tots són mitjos pares, mitges mares, mitjos germans, mitjos tiets, mitjos cosins. I vinga ex: exmarits, exdones, exsogres, exconsogres... Tots són ex, cago'n Ceuta i Melilla!". Doncs això, L'home de la maleta, una bona manera d'obrir l'estiu.

"El Pou de la gallina" prepara aniversari

En Jaume Puig ja em va avisar per Sant Jordi: l'any que ve el Pou [de la gallina] farà vint-i-cinc anys. Aleshores la xifra ja em va impressionar, la veritat. Perquè això vol dir que des de l'abril de 1987 aquesta revista d'actualitat manresana ha sortit mensualment i regular. I potser ja no hi hagués pensat més si no fos que aquesta setmana m'han convidat a una reunió per tal de rumiar sobre aquests 25 anys. Ja es veu que la cosa no va de broma, doncs. Fet i fet, parlem d'un quart de segle i la magnitud, rodona i rotunda, imposa. Sigui com sigui, hom parla de fer una commemoració, de recuperar material.... Tot això i, és clar, participar d'un balanç que és el que aquests aniversaris un xic solemnes reclamen. I estarà bé de fer-lo. Si més no perquè en el seu origen,  la revista va néixer amb voluntat de servei, per tal d'esdevenir eina per a la reflexió local. Un objectiu ambiciós, anava a dir "...en una ciutat com la nostra". I no és del tot veritat: crear espais de debat, de participació i reflexió -i encara més si s'hi vol posar un punt d'humor- és tan difícil a Manresa com a tot arreu. I sobretot fer-ho amb la perseverança que ha tingut "el Pou" -i un bon grapat dels seus impulsors. Una perseverança bíblica per una projecte que pretenia ser "extraordinari". Informació i debat. Un corrent d'aire enmig de tantes susceptibilitats. Teràpia local de regust ignasià -al capdavall, el pou de la gallina és l'escenari d'un miracle dels "de proximitat", en termes contemporanis. Vint-i-cinc anys després, encara és vigent? Conserva el sentit? Sense la dimensió professional que el seu aspecte suggereix, "el Pou" podria durar -Joan Montraveta dixit!- "fins el dia del judici final, a la tarda". La pregunta avui deu ser: "Mestre, en suport paper o...  només digital?" Una cosa és clara: pel judici final falten vint-i-cinc anys menys. I molts manresans i manresanes els hem viscut amb més consciència col·lectiva gràcies a "El Pou"...

(La il·lustració és la portada del número zero de "El Pou de la gallina" que vint-i-cinc anys enrera publicitava un nodrit consell assessor, subscripcions a 1000 pessetes i "la conveniència dels petits miracles" a la nostra ciutat. Si n'hi ha hagut des d'aleshores!)

Abans el curs no s'acabi

Juny avança a cop d'exàmens, avaluacions i algunes sortides. A la foto, els alumnes de tercer d'ESO del Guillem Catà són a les instal·lacions de la Fundació Alícia, de Sant Benet de Bages. Com que el seu crèdit de síntesi treballa l'alimentació, participen d'un taller a cavall de la química i la gastronomia. L'atenció que paren per grups durant noranta minuts supera, de molt, el seu llindar de resistència. Que no vol dir exactament que els interessi sinó, sobretot, que responen bé a un taller elaborat. Un taller que els atreu en les formes, que els descobreix alguna cosa, que fins i tot els fa sentir importants durant una estona. Remenen, pregunten i encara endrecen i renten el material. Diríeu que són, en aquell moment precís, els millors alumnes del món!

Vuit dies després -ahir!- rematem el curs en pelegrinatge fins a Port Aventura. Em meravello de l'entusiasme que mou la convocatòria i, encara més, de la legió d'autocars que arriben puntuals de tot Catalunya tot just s'obren les instal·lacions. Sota un sol que estaborneix, el desfici dels nostres adolescents es multiplica en un paisatge mutant -ara la Xina, ara el Far-West!. Són milers, suen per tots els porus i es desplacen en eixam segregant feromones. La seva bonior es confon amb la música ambiental que enlloc del parc -ni per misericòrdia!- ens abandona. Els professors -reduïts voluntàriament a la funció d'acompanyants- convenim que també aquí alguna cosa deuen aprendre però em passo el dia rumiant el què, exactament, i no encerto a trobar-ho.

I quan es fa tard i reprenem el camí que va a Manresa, cansats i desesmats, oblidats deu mesos d'hàbits al fons d'una coca-cola, encara escolto encuriosit com les anècdotes del dia es comparen amb les de la visita de l'any passat. I en el trajecte, més de dos i de quatre ja pronostiquen les heroicitats que faran... l'any vinent! Perquè a la fi entenc -aprendre pot ser dolorós!- que no se sap si el proper curs hi haurà sisena hora, 1x1, noves pissarres electròniques o reducció de plantilla. Tot això és dubte i en el dubte ens fem. Però a Port Aventura, a l'excursió de Port Aventura... no fallarem!

(A casa, dutxat i refet de tantes descobertes, rebo el número 1 d' edu│bages, una revista electrònica que vol reflexionar sobre la tasca docent i fomentar la col·laboració entre el professorat i els centres del Bages. És del tot recomanable l'article que hi publica en Toni Casserres, que em reconcilia amb la feina: Oferir aprenentatges rellevants: la missió de l’escola actual)

A tomballons

Avui es constitueixen a tot Catalunya els ajuntaments fruit de les eleccions del 22 de maig. I per pura coincidència, a Regió7 estreno davantal: a tomballons. Es podria dir que serà com un fill imprès d'aquest tomba que gira. El primer, va dedicat al relleu de l'alcaldia de Manresa.

"... i barca nova"

Em penso que va ser el mateix dia de la Llum que en Marc Marcè em va proposar d’escriure pel diari. I bo, tot i que la idea m’agradava molt, li vaig demanar de deixar-ho per després de les eleccions municipals. Que no acabés fent literatura de campanya electoral! I com que em va dir que cap problema, a la fi ve que m’hi poso. Per parlar de la política i de la cultura. O de tot allò altre que em surti, ja ho veurem. Però avui, per començar, inevitablement m’atrapa el proper relleu a l’alcaldia de Manresa. I és que aquest dissabte formalitzarem el cinquè alcalde de la democràcia...

Algú ha dit també que és la fi de la fórmula tripartita, i bé que ho sembla. En tot cas no es tracta d’una fórmula química de les que sempre funcionen. Però, quan funciona, funciona (ara en Marc Marcè ja es deu penedir de l’oferta!). Vull dir que aquests pactes o d’altres a vegades funcionen... i a vegades no. I com que no són científics, quan no funcionen s’han de canviar. Els mateixos electors se n’encarreguen i no només el diumenge electoral: ja feia mesos que n’hi havia símptomes... Jo encara defenso un projecte progressista de ciutat i de país, i potser els que ens vam aplegar l’any 95 (PSC+ERC+ICV i AUP) vam coincidir en una ciutat adormida, una organització desballestada i un dèficit dels que també feien por (més de 1100 milions de pessetes, feu el càlcul en pessetes constants, dividiu per 166,386 i ja m’ho direu). Però coincidíem en un projecte de ciutat i una voluntat de canvi que va generar moltes i bones oportunitats. I això que ningú ens donava ni sis mesos de coll! I no vas ser tampoc fàcil convèncer l’assemblea local d’ERC per embarcar-nos en un pacte a tres bandes!. Fins i tot vaig haver de citar Llull i recordar que quan hom s’ha compromès no s’hi val a deixar-se vèncer per la por. La por a dissoldre’ns, la por a treballar “pel soci gran”... No vam tenir por, a la fi. I durant anys, amb tots els riscos que els pactes tenen, sí, vam conciliar una massa crítica prou ample per prendre decisions compartides a Manresa.

Ara hom esgrimirà la crisi, l’urbanisme, la xenofòbia, el darrer govern nacional... però hi ha molt més que això, i és quan els lideratges es desdibuixen. La fórmula, ja ha estat dit, era la de sempre però no convencia, no semblava tenir per objectiu cap altra cosa que continuar. I continuar costa, i més encara quan no s’endevina cap on es va. Quant de temps fa que, sense explicitar-ho, les respectives assemblees havien abjurat d’un nou pacte? I sense discurs ni complicitats internes, –sense “relat” diran els politòlegs- la cosa feia temps que no rutllava ni convidava a participar-hi. A la traca final, la candidatura del PSC per aquest 2011 reclamava a crits l’ensulsiada... ( i aquelles fotos i l’eslògan? quin despropòsit!). No cal fer números de qui paga més pel desastre perquè, hi torno, em penso que més que una qüestió de números, ho era de projecte i lideratges.

I és que vivim temps difícils, i malgrat que la ciutat serà governada per un bipartit de convergència i d’unió, de cap manera vull que Manresa hi perdi. Dic, doncs, que m’alegraré dels seus encerts i em doldré dels seus fracassos. I que els animo a retenir la complicitat dels electors més enllà del 22 de maig. Barca nova, doncs. A la ciutat li convé un punt d’entusiasme encara que el vent vingui de cara: a la crisi reconeguda, les noves lleis del govern català ja estan complicant més i més les coses per a tots els ciutadans. Els mateixos ciutadans que, si aquests nous governs no se’n surten, sabrem tenir a punt el relleu...

(Els pactes a dues, tres o quatre bandes exigeixen sempre una bona cintura, allò que en diem "saber-la ballar". El dibuix, del meu germà Manel, també aparegué a Regió7, en un acudit de l'any 2002. I entre en Valls i en Mora, jo sóc el que té pinta de Mortadel·lo...).

Mals auguris per la cultura popular

Que és com dir "mals auguris per la cultura". I això perquè ahir llegia a Vilaweb que “L'avantprojecte de Llei de simplificació genera polèmica en l'àmbit cultural i sanitari”. De fet allò que han recollit tots els informatius és que el nou govern vol aprovar aquesta llei “òmnibus” en paral·lel als pressupostos per tal d’aprimar l'administració, agilitar tràmits de tot tipus i eliminar burocràcia. I tot i que el més destacat són els sis mesos d'empadronament per tenir cobertura sanitària, també hi ha els sectors culturals que denuncien opacitat en l'elaboració del text, la falta de diàleg i fins i tot algunes contradiccions.

I doncs, és així. L'avantprojecte de “Llei de simplificació, d'agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l'activitat econòmica” que el govern va presentar per sorpresa dimecres passat desperta crítiques per força en el sector de la cultura ja que afecta de manera substancial institucions històriques, que passarien de ser una entitat autònoma a deixar de tenir entitat jurídica pròpia. Aquest és el cas de la Biblioteca Nacional de Catalunya,  l'Arxiu Nacional de Catalunya, el CoNCA, la Institució de les Lletres Catalanes i alguns museus. Els responsables de les institucions afectades no entenen ni comparteixen la falta de diàleg ni debat amb el departament, fins al punt que ni tan sols sabien ni se'ls va informar que dimecres es publicaria a la web de Presidència. Com Vilaweb vaticina, “el malestar només ha començat”.

Sigui com sigui, hom parla del CONCA, del nou “Institut Català de la Creació i de les Empreses Culturals” i fins de la nova “Agència Catalana del Patrimoni Cultural”. I com que enlloc no es parlava del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, m’he aventurat a navegar per les 274 pàgines de l’avantprojecte de llei. No he trigat gaire a arribar al Capítol 2, “Àmbit cultural i de l’esport” on, sense gaires miraments, es modifica la Llei 2/1993, del 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural. Són pocs canvis, però determinants:

-Es modifica l’apartat 1 de l’article 6, que passa a tenir la redacció següent: “1. Les celebracions de la cultura tradicional catalana d’especial arrelament i rellevància poden ser declarades festes d’interès nacional. La declaració es fa per acord del Govern, escoltats l’ajuntament i el consell comarcal corresponents.” Què ha canviat? Que desapareix l’informe previ que havia de fer el Consell de la Cultura Popular i Tradicional...

-Es modifica també el primer paràgraf de l’apartat 2 de l’article 1 (que en realitat és l’onze), que queda redactat així: “2. La declaració d’interès cultural d’una associació es fa per acord del Govern, i comporta els drets següents:” Novament el nou redactat elimina l’informe fins ara necessari del Consell de Cultura Popular i Tradicional.

-Es modifica l’article 13, que passa a tenir la redacció següent: “Article 13. Òrgan d’impuls de la dinamització sociocultural i les associacions culturals. Per contribuir als objectius d’aquesta Llei en els àmbits establerts als capítols II i III, el Departament competent en matèria de cultura ha de comptar amb un òrgan específic. El rang orgànic i l’estructura d’aquest òrgan s’han d’establir per reglament.”

Que és com dir, "s’ha acabat el pa torrat". De fet, durant divuit anys aquest era l’article que donava compte dels òrgans administratius per tirar endavant la comesa de la llei. Per entendre’ns, fins ara mateix l’article 13 deia explícitament que es creava el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. I això amb els objectius de promoure la recerca i l'estudi sobre la cultura popular i tradicional catalana, de fomentar-ne el manteniment i la difusió i de donar suport a la vida associativa i a les activitats de dinamització cultural. Doncs bé, ja veurem en què queda el nou òrgan, el seu rang orgànic i la seva estructura... però el nou redactat, breu i ambigu com és, no ens dóna gaire perspectiva. O no la dóna gens bona...

-L’article 40 del nou avantprojecte, finalment, “deixa sense contingut l’article 14”. Escuet i críptic, deixar sense contingut l’article 14 de la Llei 2/1993 de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l’associacionisme cultural implica que desapareix el Consell de la Cultura Popular i Tradicional, fins avui màxim òrgan consultiu del Departament de Cultura en les matèries de Cultura Popular i Tradicional Catalana. Els seus membres són nomenats pel conseller de Cultura d'entre persones de reconegut prestigi en l'àmbit de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural, i les seves funcions fins avui han estat les d’assessorar el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana així com informar sobre la declaració de festes d'interès nacional i d'associacions d'interès cultural. O proposar accions que consideri convenients per a la protecció i la difusió de la cultura popular i tradicional i per al suport a l'associacionisme cultural.

Tot això s'esbandeix d’un cop amb l’avantprojecte, sense més explicacions. I es perd una eina de participació, de prestigi i discurs que la cultura popular catalana necessita de totes totes. Es que per ventura l’actual Consell estava marcat políticament pel darrer govern? De cap manera!. Potser doncs sortia massa cara aquesta tasca? Encara menys! El dia que el govern de Catalunya tingui un Consell assessor més econòmic i de la categoria de l’actual Consell de Cultura Popular i Tradicional, ja m’ho faran saber. Però el pressupost de quatre reunions a l’any, de quatre hores de durada cadascuna productives i eficients, no sobrepassaven el cost d’una quinzena de menús per reunió. Menús que amb el senyor Anguela mai es van enfilar per sobre dels 16 o 18 euros!

Arribo ben decebut a les “Disposicions transitòries”… A la sisena es manifesta el “Manteniment temporal del Consell de la Cultura Popular i Tradicional i del seu Reglament. Mentre no s’aprovi el rang orgànic i l’estructura de l’òrgan d’impuls de la dinamització sociocultural i les associacions culturals, es manté el Consell de la Cultura Popular i Tradicional, amb les funcions que té assignades, i que es regeix pel Decret 147/2010, de 26 d’octubre, pel qual s’aprova el Reglament del Consell de la Cultura Popular i Tradicional”. Que vol dir que res, que era només per entretenir-nos tot plegat? Des del Departament ja hi ha qui es desdiu de l’aplicació de l’avantprojecte a la Biblioteca de Catalunya i a la Institució de les Lletres Catalanes, i fins llegeixo que amb les al·legacions –el termini acaba el 9 de juny!- tot es posarà a lloc. Però molt em temo que la jugada supera els criteris d’estalvi. I així és com a poc a poc anem malmetent la tasca feta pel Departament que, amb totes les marrades que es vulguin, ha anat construint en trenta anys. Amb esforços i moltes més complicitats que les que avui els inquilins del Palau Marc ens demostren.

Acabo: entenc perfectament la necessitat de repensar la nostra administració pública, fins i tot defensaria canvis que es podrien fer al Departament de Cultura i al propi CPCPTC. La necessitat d’estalvi i de major eficiència. Però sempre amb criteris i idees, i amb debat públic. Decisions que ens permetin créixer si no en recursos, almenys en maduresa. Amb aquest esborrany, ara mateix lamentable, no compto que ho fem. Per això espero que no deixi indiferent a ningú. Però per si de cas, ho escric i en faig denúncia pública.

Repensar ERC, tres textos de J.M.Tresserras

Aquest final de curs em coincideix, inevitablement, amb el treball que estem realitzant des de l'executiva comarcal del Bages per afinar acords -i desacords- fins en una dotzena llarga de municipis. És una tasca apassionant que combina les xifres d'uns resultats amb les coincidències del programa. O les relacions personals. La història. Les confiances i les complicitats... De tot plegat en van sortint temptatives que prenen cos o bé es neuleixen. I en un calendari que s'esgota: el proper cap de setmana es constitueixen els nous ajuntaments sorgits del 22 de maig. No cal ni dir que, en aquest ambient, les reunions entre gent d'Esquerra es multipliquen. Ahir mateix, a Avinyó, ens vam aplegar representants de vint-i-cinc municipis, cadascú amb la seva anàlisi, cada secció local amb les seves aspiracions. Hi ha un punt d'eufòria al Bages, i això és bo. Formem una colla àmplia i cohesionada, diversa. Però tots som conscients, també, que vivim uns temps de canvi. Que només podem acarar el futur si som capaços de repensar l'organització i els objectius. D'afinar molt més per superar els vells dilemes, també els personalismes. I tot això, costa. Potser per això aquests dies m'han semblat formidables fins a tres notes d'en Joan Manuel Tresserras, penjades al seu fèisbuc. Sobre el context i la definició d'ERC. Si teniu temps no us les perdeu! Dues expressions, una sola política; Esquerra Republicana de Catalunya (el nom i l'orientació política fonamental del partit) i avui mateix, El vell i el nou. El respecte pel vell, el compromís amb el nou. Sense gaires preàmbuls, una opció nacional clara, i genuïnament d'esquerres. Renovadora i al mateix temps respectuosa: "Ara tocarà una renovació molt profunda d'estructures i persones. Molt profunda. Però convindria que partís del reconeixement i el respecte crític per tot el que s'ha fet. I per aquells i aquelles que ho han protagonitzat en la primera línia, sovint amb renúncies personals que convé remarcar i s'obliden massa fàcilment. L'ERC renovada, i necessàriament ho haurà de ser, no es pot permetre el luxe de prescindir de l'experiència i el capital de coneixements acumulat per les persones que n'han ostentat la direcció o han ocupat càrrecs públic rellevants. I ells han d'entendre -i jo, que sóc novell a la casa, més que cap altre- que cal girar la pàgina sencera. Radicalment. Inequívocament". I doncs contra antics pronòstics avui aquestes reflexions estan multiplicat les adhesions, com una alenada d'aire fresc, positiu al nostre entorn. Francament, ens feia tanta falta!

(D'entre els comentaris a Fèisbuc citaré, per una vegada, els companys vigatans i la seva formula del CO3: Confiança, Cooperació i Corresponsabilitat. Feia anys que no tenia aquesta sensació d'enfilar-la bé...)