dilluns, 26 de setembre del 2016

Importància del coneixement compartit

Abans d'acabar el diumenge, deixo enllestit el programa de dilluns: demà a classe potser parlarem uns minuts de les eleccions basques i de les gallegues. De la impossible governabilitat espanyola. Però, per avançar matèria, els retallo dos fragments que avui al diari coincidien a parlar d'educació. "El tema", ara direu! I és veritat que hem començat el curs mastegant Merlí i -això ja no és ficció- el 30 minuts de l'escola XXI. Com que jo no acabo d'estar mai satisfet, he pensat que amb aquestes dues aportacions potser aixecàvem el debat. D'una banda, Jeremy Rifkin, entrevistat per Antoni Bassas a l'Ara d'aquest diumenge. Sociòleg, economista i assessor polític -Colorado, 1945-, la principal crítica que rep és que és un optimista, i que les coses no van tan ràpides com prediu. L'entrevista és francament bona -aquí la trobareu sencera- però Rifkin acaba responent sobre els futurs estudis dels fills. Per a un profe de literatura i animació sociocultural d'institut, és bàlsam i argument.

Jeremy Rifkin: el coneixement 
és una experiència social compartida

La meva dona i jo no hem tingut fills, però crec que el més apropiat seria que anessin a una universitat i que estudiessin humanitats, perquè ens donen el retrat actual de l’espècie humana. Després, en el postgraduat, deixeu que es guiïn per la vocació: administració d’empreses, dret, química... Però si comencen per les habilitats vocacionals, no tindran cap mena d’idea sobre aquest món interconnectat que està emergint. Hi ha d’haver un canvi fonamental en l’educació. Vas a les escoles i semblen fàbriques. Un nen quan entra a l’escola el primer dia hi veu un cartell que diu: “El coneixement és poder. Francis Bacon”. Si el saber és poder, els nens aprenen dues coses. Una, que el coneixement és una possessió que s’ha de defensar per guanyar. Increïble. Abans que s’inventessin les patents i la propietat intel·lectual, els invents no eren de ningú. La segona cosa que aprèn un nen és que el sistema educatiu no està dissenyat per fer les preguntes del per què, sinó les preguntes del com. El com es fa, això és el que surt a examen. La tercera cosa que aprenen els nens és eficàcia en un entorn fet a mida. Han de donar les respostes en 60 minuts, abans no soni el timbre. Estan ensenyant als nens a ser eficients com si fossin màquines de la revolució industrial. 

En Bassas enllesteix l'entrevista d'aquesta mena de visonari amb una darrera i breu qüestió. Quin cartell hi posaria vostè ara a l’escola? “El coneixement és...”? I Rifkin respon com per recordar-ho sovint: “El coneixement és una experiència social compartida”. Això és el que és.

- - -

Un darrer apunt encara a la contraportada. En Carles Capdevila ja ens té acostumats a parlar d'Educació. Però avui, a partir de l'informe de Save the Children, Capdevila entra en un àmbit sovint negligit per als més entusiastes de la renovació pedagògica. L'educació, que continua essent la millor eina d'emancipació social, necessita recursos. Als 30' de fa vuit dies ho vaig trobar a faltar, entre d'altres aspectes. Perquè educar -com tantes coses a la vida- no és senzill, Però, això si, participar-ne és una experiència formidable I demà, dilluns. Retallo el text i em colgo. Bona nit.


Carles Capdevila, 
Que la pobresa deixi de ser hereditària

Un estudi d’aquesta setmana de Save the Children referma una certesa terrible i cada cop més contundent: la pobresa és hereditària. Gairebé la meitat dels nois i noies que formen part del 20% de la població amb menys ingressos no continua els estudis després dels setze anys. L’abandonament escolar es redueix en general però creix entre els més desafavorits. No sortiran del pou on van néixer.

Sóc de la generació que va viure la il·lusió de les cases humils per tenir els primers llicenciats de la família, els que n’havien de canviar el destí. L’educació era vista aleshores com l’ascensor, la porta de la meritocràcia. I l’orgull de molts pares era sacrificar-se perquè la canalla tingués els estudis que ells no havien pogut tenir, conscients del progrés que això suposaria.

La crisi i les retallades en educació han suposat un pas enrere. I consoliden un cercle viciós terrible. Hi ha menys fe en l’educació com a correctora de futur, i no és només una creença: és cert que una carrera ja no garanteix per si sola una feina millor. Però com que els estudis continuen sent la millor via cap a tenir més sortides i oportunitats, l’estadística delata una injustícia terrible. Estudiar no garanteix l’èxit però despenjar-se dels estudis t’acosta molt al fracàs.

Això s’arregla només des dels pressupostos, que és des d’on s’ha acabat d’espatllar reduint-ne la inversió. Més places per garantir l’educació de 0-3 a la infància més vulnerable, més reforços en l’etapa escolar, i més beques per als estudis superiors. La frase clàssica de l’expresident de la Universitat de Harvard Derek Curtis Bok (“Si creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància”) ja ha quedat demostrada massa vegades. Ja ho hem provat i va fatal. L’educació no és una manera de corregir les desigualtats, és la manera. Està inventat, funciona, cal convertir-ho en prioritat. ¿N’hi pot haver cap altra que mereixi més impuls que la justícia social?

La foto és dels alumnes del CS d'Animació Sociocultural i Turística de l'INS Guillem Catà. Tot just acabem de començar el curs, que és ben bé un pregrau per al seu futur. Amb ells cada dia pot ser una descoberta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada